Entrevista a Jean-Pierre Bourguignon

Jean-Pierre Bourguignon va néixer a Lió al cap de dos anys d’haver-se acabat la Segona Guerra Mundial. La seva família era d’origen humil: el seu pare no va poder acabar l’educació primària perquè havia de treballar en una granja, encara que finalment va poder obtenir el certificat d’estudis tot i no anar a classe l’últim any. Va ser per això que va esperonar tant el seus fills perquè estudiessin: Jean-Pierre Bourguignon i la seva germana es van convertir, tots dos, en bons professors de matemàtiques. Aquest inici vital no exempt de dificultats és el punt d’arrencada d’una trajectòria investigadora i divulgadora apassionant. Des de ben jove, Bourguignon va ser integrant del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS). També ha estat professor de l’École Poly­technique (1986-2012) i director del reconegut Institut des Hautes Études Scientifiques (1994-2013). Ha presidit la Societat Francesa de Matemàtiques (1990-1992) i la Societat Europea de Matemàtiques (1995-1998). Els darrers set anys (2014-2021) ha presidit el prestigiós European Research Council, l’objectiu del qual és fomentar i finançar la recerca d’alta qualitat a Europa. Doctor honoris causa per diverses universitats del món, ha rebut nombrosos premis i reconeixements. De visita a Barcelona per fer una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, rep la revista Mètode a la Casa de Convalescència per parlar de la seva carrera i també per fer una advertència: la situació generada per la pandèmia de la COVID-19, sumada al canvi de paradigma tecnològic a les grans empreses, està abocant Europa a una tempesta perfecta en el camp de la recerca: es dibuixa l’amenaça que es perdi tota una generació d’investigadors científics.

Com va néixer el seu interès per la ciència i en especial per les matemàtiques?

A l’institut, vaig tenir el mateix professor de matemàtiques durant cinc anys seguits. Era molt bon professor, el senyor Lametre. Feia que els estudiants que treien bones notes ajudessin els que tenien dificultats. Allò em va preparar per ser professor: per explicar una cosa a algú altre l’has d’entendre més a fons que no pas quan te l’expliques a tu mateix. Aleshores no m’interessaven especialment les matemàtiques. Em resultaven fàcils, però m’agradava més llegir literatura o filosofia. L’home que realment va suscitar-me l’atracció cap a les matemàtiques va ser el professor de l’últim curs de batxillerat. Era un professor molt dolent. Evidentment explicava coses molt interessants, però ningú de classe entenia res del que deia. Jo vaig trobar que allò era un repte per a mi i em vaig dir: «Vull entendre-ho.» D’aquesta manera, vaig aprendre a treballar sol. Era una cosa que no havia fet mai. Abans, feia els exercicis que em demanaven, treia bones notes i prou. En canvi, treballant per a mi mateix, d’entrada, no vaig tenir bons resultats. Aquell professor demanava exercicis molt difícils i tots a classe trèiem males notes. La sorpresa, però, va arribar quan vaig entrar al curs de preparació per a la universitat. Jo pensava que seria dels estudiants de la mitjana, perquè hi havia molt bons alumnes, però em vaig adonar que era el primer en matemàtiques, i tot per aquell professor amb el qual havia après a treballar per mi mateix. Aquí va ser on em vaig adonar que em podia dedicar a les matemàtiques.

Just a continuació va entrar a l’École Polytechnique i allà va viure l’esclat del maig del 68. Com van afectar les protestes a la seva formació?

Ja abans de les protestes, la meva promoció a l’École Polytechnique no estava gens satisfeta amb la docència. Un company i jo érem els representants del cos d’alumnes i, quan vam veure que alguns professors no tenien el nivell adequat, vam organitzar uns cursos paral·lels on fèiem classes. Si el professor de mecànica era un desastre, buscàvem tots els llibres de mecànica a la biblioteca –en anglès, en rus, en alemany, en francès– i, amb un petit grup, ordenàvem la informació per explicar el que el professor no deixava clar. Això va ser una oportunitat fantàstica per després poder formar-me de cara a la recerca. Per protestar per la qualitat dels professors, també vam convèncer tots els alumnes de la promoció que es quedessin a l’escola un cap de setmana sencer. Sabíem que seria un cop d’efecte, perquè l’École no estava preparada per alimentar tanta gent. Després, quan va esclatar el maig del 68, vam aprofitar els disturbis de fora per forçar l’escola a canviar. Ens vam adonar que l’École Polytechnique tenia un problema estructural i va passar una cosa que avui semblaria una bogeria: el meu company i jo vam ser nomenats adjunts al nou director –un gran enginyer– per tal de transformar l’ensenyament del centre i ens vam convertir en professors amb només 21 anys. Va ser un moment molt especial.

Com va decidir de marxar als Estats Units per continuar la seva carrera en l’àmbit de les matemàtiques?

Tan bon punt vaig acabar l’École Polytechnique vaig publicar un treball de recerca i el Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) em va contractar. Tenia 21 anys, cosa que avui seria totalment impensable. Tenia l’avantatge que, encara que el sou era baix, ja tenia feina i, per tant, podia mirar-me el futur amb una certa estabilitat. Però el que realment va ser un punt d’inflexió per a la meva carrera, com dius, va ser la invitació d’anar als Estats Units l’any 1972. Un matemàtic americà, Jim Simons, em va venir a escoltar en un seminari a París el juny d’aquell any i l’endemà ja tenia un fax a la meva taula de l’oficina en el qual m’oferia una plaça de professor a Amèrica, i això que encara no tenia el doctorat. Vaig estar-me als Estats Units un any i després, quan vaig tornar a França, vaig defensar la meva thèse d’état [l’equivalent de la tesi doctoral en aquell moment a França] i vaig tornar a treballar al CNRS.

Foto: Jordi Play

Quin va ser el tema del seu doctorat?

La geometria diferencial. En aquell moment, en la teoria física s’estava posant de moda trobar, en un espai determinat, totes les maneres possibles d’introduir-hi mètriques. Jo vaig abordar aquest tema, però des d’un punt de vista matemàtic.

A banda de la recerca, també s’ha dedicat a fons a la divulgació científica. De quins treballs està més satisfet en aquest àmbit?

D’una sèrie d’entrevistes a matemàtics per a la Gazette des Mathématiciens, la revista de la Societat Francesa de Matemàtiques. També de la codirecció de diverses pel·lícules com per exemple Tambour, que dis-tu? (1985). Va ser la primera que vam fer i tractava la geometria del so produït per un tambor –hi ha un famós teorema que diu que si coneixes totes les notes que produeix un tambor pots predir-ne la forma–. Un altre dels films que vam fer, The new shepherd’s lamp (1995), tractava sobre l’impacte de les matemàtiques en l’astronomia. També m’ha fet molt feliç una exposició sobre les matemàtiques que vaig comissariar per a la Fundació Cartier per l’art contemporani. La mostra es titula Mathematics: A beautiful elsewhere i, per a dur-la a terme, vam organitzar unes trobades molt interessants entre matemàtics i artistes. Entre ells hi havia, per exemple, Patti Smith. Va ser una experiència extraordinària.

Les converses entre matemàtics i artistes devien ser apassionants…

Tots els qui vam reunir per a aquelles trobades, tant matemàtics com artistes, eren persones excepcionals i el que va passar és que van quedar fascinades les unes de les altres. Van demostrar un viu interès i molta curiositat per la feina dels altres participants.

Els darrers set anys ha estat el president de l’European Research Council (ERC), l’objectiu del qual és finançar els investigadors atenent tan sols la qualitat dels seus projectes. Quin considera que ha estat l’èxit més significatiu durant aquests set anys?

Hem finançat milers de projectes i resulta gairebé impossible d’assenyalar-ne només un. Però potser el més espectacular, venint com venim de la pandèmia, no tant pel resultat científic en si, sinó per l’impacte extraordinari en la societat, és el d’Uğur Şahin, l’oncòleg fundador de BioNTech, que va rebre finançament de l’ERC per estudiar les vacunes d’ARNm. La seva proposta de recerca, és clar, no tenia res a veure amb la COVID-19; ell estava estudiant tractaments contra el càncer basats en ARNm: va haver de desenvolupar un coneixement profund sobre el mecanisme pel qual funciona l’ARNm i com es pot protegir perquè entri a les cèl·lules sense ser destruït. És per això que va obtenir, entre altres, el nostre finançament. I quan va començar la pandèmia, Şahin va decidir d’intentar veure si el coneixement que havia desenvolupat es podia aplicar a la COVID-19 i això va conduir a la història extraordinària de la vacuna.

Parlant de la pandèmia, d’una banda, sembla que la COVID-19 hagi augmentat la consciència dels polítics per fomentar la investigació mèdica, però de l’altra, la pandèmia ha tingut un efecte molt negatiu en les condicions laborals del personal investigador. En quin punt som ara?

En primer lloc, no hauríem d’oblidar el que ens ha ensenyat la pandèmia. Caldria que la població s’adonés de com n’és, d’extraordinari, que hàgim aconseguit vacunes com les de Moderna o BioNTech, que han estat possibles gràcies a la inversió feta a llarg termini. Que s’hagin desenvolupat tan ràpidament, en menys d’un any, hauria de considerar-se un gran argument a favor de la inversió en recerca. Ara bé, malauradament, molta gent pensa: «Si tenim un problema, hi destinem diners i prou: n’obtenim la solució.» Però les coses no funcionen així. Hi ha molta gent que ho considera normal, però no és normal en absolut. Que hàgim tingut les vacunes tan ràpidament és realment extraordinari. Per desgràcia, el que hauria hagut de ser una lliçó fantàstica per a la població, em temo que ja s’ha oblidat. Pel que fa a l’altra part de la pregunta, una cosa que em preocupa molt i per la qual estic lluitant des de fa un any, és la necessitat que mesurem i avaluem quin ha estat l’impacte real de la pandèmia en la carrera dels investigadors joves. Ho he anat repetint i no sembla que m’hagi escoltat molta gent, però jo hi continuo insistint. He rebut missatges de col·legues de moltes disciplines acadèmiques diferents i de diversos llocs que em diuen: «Tots els meus alumnes de doctorat marxen. No es queden a la universitat perquè no veuen perspectiva de fer una investigació decent.»

«Hi ha pocs polítics que entenguin bé el procés pel qual la investigació té un impacte tan gran en la societat»

Això és molt preocupant.

Sí, perquè potser estem a punt de perdre la pròxima generació d’investigadors. És un tema molt molt important, al qual considero que no se li està donant l’atenció adequada. Perquè, a més, hi entra en joc un altre gran factor que no s’acaba de percebre: molts consellers delegats (CEO) de les grans empreses saben que han de transformar el perfil del seu personal per adaptar-lo a la intel·ligència artificial i a altres innovacions, així com també al canvi climàtic. Els seus enginyers i treballadors actuals són competents, però des del punt de vista de les competències del paradigma que ja estem deixant enrere, i ara haurien d’adquirir una formació totalment nova per fer la transició, cosa que implicaria deu anys. Però aquestes grans empreses no es poden permetre d’esperar deu anys per canviar el perfil del seu personal. Aleshores, què fan? Han començat a contractar massivament graduats molt joves, amb nivell de màster, ni tan sols amb nivell de doctorat. I és clar, els sous que ofereixen aquestes empreses no tenen res a veure amb els sous dels professors ajudants a la universitat. Per tant, amb la combinació d’aquests dos factors, hi ha el perill que els graduats joves i amb talent no vulguin fer recerca en el sector públic ni treballar a la universitat.

Potser els responsables públics hi haurien de fer alguna cosa. De vegades, vostè ha dit que hi hauria d’haver científics en els equips dels presidents i primers ministres. Això ajudaria a pal·liar aquesta situació que exposa?

Per a mi, el punt clau és que hi ha pocs polítics que entenguin bé el procés pel qual la investigació té un impacte tan gran en la societat. No és un procés senzill. Una de les grans dificultats amb els polítics, almenys en els països democràtics, és que, per al polític, el més important són les pròximes eleccions; necessitem que els polítics s’enfoquin en el que tindrà un impacte més enllà dels següents comicis. Aquest és el primer pas. El segon és que siguin capaços de compartir amb d’altres polítics, potser de sensibilitats diferents, alguns objectius comuns que vagin més enllà de l’interès immediat. De moment, pocs països estan seguint aquest camí. Potser la nova coalició alemanya va una mica en aquesta direcció. Els Verds, l’SPD i l’FDP venen de trajectòries diferents i han aconseguit posar-se d’acord en una política comuna. Això em fa tenir una mica d’esperança que potser alguns responsables polítics poden intentar entendre les implicacions del canvi climàtic o com s’implementarà la intel·ligència artificial i la resta d’innovacions. Són temes que, per tractar-los, t’has de donar temps, no només el temps que hi ha entre dues eleccions. Penso que, en aquest procés d’aconseguir que hi hagi responsables que siguin capaços d’acceptar aquesta perspectiva, els científics són clau. Perquè hem d’aconseguir explicar a la població que cal prendre decisions inevitables. En molts països la tendència és dir: «Bé, tot el que ha fet el govern està malament i, si hi ha canvi de govern, jo faré exactament el contrari.» Doncs no és el correcte, perquè és clar que el govern pot haver comès errors, però no tot deu estar malament. Si realment es vol tenir un impacte sobre el canvi climàtic, l’única manera de fer-ho és introduint correccions, però seran correccions, no canviant de política de dalt a baix. La urgència climàtica és tan gran que hem de mirar de tenir un consens polític. Fins i tot quan, d’ara endavant, es tirin endavant mesures adequades, el resultat no es veurà fins al cap de molt de temps. I sobretot cal consens perquè aquestes mesures seran impopulars, perquè caldrà que tothom canviï els seus hàbits. La necessitat d’aquesta pedagogia és molt urgent i penso que els científics tampoc no han fet els esforços necessaris. És necessari que parlin a fons amb els polítics d’una manera molt oberta, no amb la pressió de les decisions del que s’ha de fer per demà. Per tant, només si polítics i científics es reuneixen sovint i parlen obertament, tindrem l’oportunitat de canviar l’actitud d’ambdues parts.