Entrevista a M. Vicenta Mestre

«Si fem ciència i no sabem divulgar-la ens quedem a mig camí»

Rectora de la Universitat de València

M. Vicenta Mestre (Oliva, 1956) visita la redacció de Mètode un dia fred de gener, en el qual un passeig pel Jardí Botànic de la Universitat de València, seu de la revista, no sembla l’opció més desitjable. No obstant això, posant de manifest el seu tarannà amable i pròxim, es presta a passejar per aquest espai centenari de la Universitat per a la sessió de fotos d’aquesta entrevista, mentre conversem sobre els seus primers mesos al capdavant del rectorat de la Universitat de València. A la pregunta de quins són els reptes als quals s’ha d’enfrontar la ciència en els pròxims anys, la primera cosa que li ve a la ment és la igualtat. Aquesta catedràtica de Psicologia Bàsica és la primera dona que ocupa el càrrec de rectora en els 520 anys d’història de la Universitat de València. Un càrrec que actualment només ocupen sis dones més a les universitats públiques espanyoles. Potser per això, Mavi Mestre, com és coneguda entre la comunitat universitària, és més conscient de la menor representació de dones en les posicions superiors del sistema universitari espanyol. «No és un problema específic de la universitat, és un problema social», assegura. Però el cert és que les dones continuen sent majoria en els estudis de grau, màster i doctorat –«i presenten un major rendiment» puntualitza la professora Mestre– i en els primers nivells del professorat. «Però aquesta tendència s’inverteix quan arribes al professorat titular», conclou.

«Ens trobem en un moment en què comença a fer-se efectiu el treball realitzat pel moviment feminista al llarg de moltes dècades»

La professora Mestre, que recentment va rebre el premi José Luis Pinillos a la Psicòloga de l’any 2018 per la seua trajectòria, coneix a fons tant la vessant de docència i d’investigació com la de la gestió universitària. Entre 2002 i 2006 va ser degana de la Facultat de Psicologia, i posteriorment ha estat vicerectora d’Estudis i vicerectora d’Ordenació Acadèmica, Professorat i Sostenibilitat de la Universitat de València. Per tant, ha viscut de prop la situació a la qual s’ha hagut d’enfrontar la universitat durant els últims anys de crisi econòmica. Durant el discurs d’obertura del present curs acadèmic, el primer que oferia com a rectora de la Universitat, la professora Mestre va posar l’èmfasi en la «necessitat de recuperar l’autonomia universitària», limitada durant aquests anys de crisi. Un altre dels reptes primordials al qual, considera, s’enfronten les universitats públiques durant els pròxims anys.

S’acosta l’aniversari de la seua elecció com a rectora de la Universitat de València, com valora aquest primer any al capdavant de la institució? 

En un adjectiu: intens. Hem treballat de valent per dur endavant consensos que permeten fer front als principals reptes immediats i hem posat les bases per aplicar els compromisos que van comptar amb el suport de la comunitat universitària.

Quins considera que són els reptes als quals ha de fer front la Universitat de València en els pròxims anys? 

Des de la perspectiva externa, l’estabilitat de les convocatòries científiques i l’impuls a les activitats de transferència de coneixement. Des d’una perspectiva interna, hem de fer front a la internacionalització de la recerca i a l’envelliment de les plantilles, amb la incorporació de noves i nous investigadors, tenint en compte la recuperació del talent emigrat.

I davant els reptes de la societat, quina és la responsabilitat social de la Universitat davant problemes urgents, complexos i multidisciplinaris com el canvi climàtic? 

En primer lloc, tenim una responsabilitat científica: hem de generar coneixement per fer front a aquest repte. Tot seguit, una responsabilitat social de divulgació de la ciència, per tal que la societat estiga conscienciada. I, finalment, tenim també una responsabilitat política: estar al servei de les demandes dels governs per tal de donar suport a les accions escaients. Tot això sense oblidar la nostra responsabilitat com a organització.

«Hem de fer tots els esforços possibles perquè la maternitat no supose una reducció d’oportunitats futures de progrés acadèmic»

Amb vostè hi ha actualment set rectores al capdavant d’universitats públiques, davant de 43 rectors. És encara un percentatge baix, però significa un canvi important, ja que des de 1982 només hi ha hagut set rectores més. Com valora aquest fet? 

Crec que ens trobem en una cruïlla social en la qual comença a fer-se efectiu, d’una banda, el treball realitzat pel moviment feminista al llarg de moltes dècades i, d’altra, un canvi generacional de dones que reivindiquen la igualtat efectiva i un pas endavant de la societat. En aquesta onada trobe la determinació de més dones de fer aquest pas. Però quan parle de cruïlla és perquè la societat també s’enfronta a la situació contrària: al fet d’aquelles persones que rebutgen la igualtat efectiva en termes reals i utilitzen molts subterfugis verbals que amaguen realment una posició patriarcal que semblava que havia desaparegut de l’esfera pública.

És cert que en l’últim any, des de les mobilitzacions del 8 de març de 2018, sembla haver canviat alguna cosa, i la societat és més receptiva a les reivindicacions feministes. Quins són els reptes en igualtat que ha d’afrontar la ciència?

D’una banda, entre les estudiantes i estudiants, la igualtat efectiva en les branques de coneixement, sense prejudicis. D’altra, el progrés acadèmic de més dones, reduint les diferències en les posicions jeràrquiques.

Jesús Císcar

Com podem fer front als estereotips de gènere en les diferents branques del coneixement? Encara hi ha disciplines com la física o les enginyeries on continua havent-hi majoria d’homes. 

Amb molta pedagogia, amb esforç i diàleg social. Hem de trencar-los i desmentir-los.

Aquest estiu es va posar en marxa la campanya #oCientíficaoMadre, en la qual va participar una professora de la Universitat de València, per denunciar les dificultats que troben les investigadores després de ser mares. En quin grau pensa que afecta la maternitat a la carrera científica? 

Quan parle del progrés acadèmic de les dones aquesta qüestió és clau: hi ha una aturada en el progrés científic, com també en el professional fora de l’esfera acadèmica, de moltes dones que prenen la decisió de la maternitat. Hem de fer tots els esforços possibles perquè la maternitat no supose una reducció d’oportunitats futures de progrés acadèmic, ni tinga efectes negatius en la seua trajectòria científica.

«No ens podem permetre l’emigració científica ni socialment ni tampoc econòmicament»

Durant la campanya al rectorat vostè va destacar que havia viscut els anys més difícils de les universitats públiques per la crisi econòmica i les retallades en el sector públic. Quines són les conseqüències per a la Universitat i la ciència d’aquest període de crisi?

Jo encara no m’atreviria a dir que hem superat els anys més difícils, perquè hi ha mesures aplicades que encara no han estat retirades, per exemple la taxa de reposició d’efectius. Per tant, estem començant a eixir d’aquesta etapa fosca, però encara no estem en posició de dir que hem recuperat la normalitat i fer un balanç real dels efectes. Algunes de les conseqüències han estat l’entrebanc de carreres professionals i línies de recerca, i també que hem allunyat tota una generació –o més bé dues– de l’accés a la carrera acadèmica, de manera que s’ha condemnat a generacions a l’emigració científica o, directament, a no desenvolupar carrera acadèmica. D’altra banda, els efectes sobre l’autonomia universitària encara són devastadors: no tenim capacitat per poder fer plans a llarg termini perquè no estem en condicions de saber amb quins recursos podrem comptar en el futur, de manera que tot el que estem fent està basat en la prudència i en les restriccions que encara són actives. Però voldria acabar amb un missatge positiu: estem avançant posicions, hem recuperat el diàleg amb els governs estatal, autonòmic i local, que també es troben molt limitats. 

Un dels principals problemes als quals han de fer front aquelles persones que inicien la seua carrera científica és la precarietat laboral: temporalitat, falta de contractes, sous baixos… Com repercuteix això en la investigació? 

Com he dit, d’una manera molt negativa: és difícil no poder donar oportunitats, o que aquestes no permeten dur endavant un projecte vital. S’ha de reconèixer el compromís de les persones que inicien la carrera científica en el context actual en el qual no es pot saber si podràs progressar en un sistema que, a més, ofereix unes baixes retribucions mentre el preu del lloguer s’incrementa. Tot això limita molt no sols l’autonomia, sinó la confiança i les esperances personals.

Aquesta precarietat fa que molts investigadors i investigadores hagen hagut de buscar alternatives en l’estranger. El nostre sistema públic es pot permetre formar bon personal investigador per a després perdre’l? 

No ens ho podem permetre socialment ni tampoc econòmicament. Fins i tot qui defensa posicions més neoliberals hauria de ser conscient de la ineficiència que suposa tenir un sistema universitari de qualitat com és el nostre d’acord amb els paràmetres internacionals, atesos els recursos escassos en termes comparatius amb altres sistemes universitaris, que és altament eficient, i que el resultat d’aquest esforç de tantes persones no repercutisca en les estructures del propi territori sinó d’altres països que rendibilitzen una inversió del nostre model social.

La comunitat científica ha rebut amb optimisme la creació d’un nou Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i el fet de que al capdavant hi haja una persona com Pedro Duque, coneixedor des de dins del sistema científic. Quina és la seua percepció d’aquest canvi? Què espera del nou ministeri?

Jo crec que el nou ministeri té molta il·lusió i la seua articulació respon a unes necessitats específiques de la societat espanyola actual. En aquest sentit, soc molt positiva, però hem de ser conscients de la feblesa parlamentària de l’actual govern, que pot limitar molt la seua capacitat d’actuació, començant per la dificultat d’aprovar un pressupost. Esperem que el nou ministeri comence una senda de diàleg, que ha estat impossible fins al moment, i que coordine l’acció governamental amb altres ministeris per tal de poder fer front a l’eliminació de la taxa de reposició, a la creació de noves figures contractuals en el sistema universitari i a l’establiment d’estàndards salarials de comparabilitat internacional –incloent la flexibilització en la capacitat de contractació per recuperar talent–, a la racionalització de les convocatòries de les ajudes públiques de recerca, a la regulació de les divergències de taxes universitàries, a la recuperació del nivell de beques ministerials i a la internacionalització de la universitat per a tots els col·lectius.

«És perillós veure que algunes posicions extremes en la societat se situen en contra del paradigma científic»

Pedro Duque s’ha mostrat molt contundent en contra de les pseudociències. És cert que en els últims anys sembla que estem assistint a un cert auge de l’homeopatia o del moviment antivacunes. Què opina d’aquestes postures anticientífiques? Poden significar un obstacle a l’avanç científic?

Al llarg de la història sempre hi ha hagut tendències contràries al progrés científic. Ara bé, crec que des de la comunitat universitària donàvem per superats aquests comportaments en el marc d’una societat com l’actual, que és la del coneixement. És perillós veure no sols la polarització que afecta les societats, sinó que algunes d’aquestes posicions extremes se situen en contra del paradigma científic, en la mesura en què aquests corrents de pensament s’instal·len en posicions polítiques i tenen capacitat de govern i, per tant, de desplegar polítiques, per descomptat. També si estenen el seu missatge de manera massiva i contribueixen així al descrèdit de l’activitat científica.

Jesús Císcar

Creu que en aquest sentit des de la universitat s’ha de jugar un paper actiu en la divulgació de la ciència com a resposta a aquestes postures? 

Per descomptat. Per això la divulgació científica no sols ha de centrar-se en el coneixement generat, sinó en la divulgació de la metodologia científica i, també, en el rigor en la recepció i processament de la informació. Si fem ciència i no sabem divulgar-la ens quedem a mig camí. És fonamental traslladar a la societat els avanços científics i saber arribar als diferents tipus de públic. No és el mateix la informació que podem donar d’un resultat científic a un grup d’investigadors i investigadores, com la divulgació que es puga donar a xiquets i xiquetes que estan en l’escola. La divulgació és clau per a formar a les persones i per a informar-les. El pitjor és tenir persones desinformades, perquè seran molt fàcilment manipulables i no sabran prendre decisions de manera autònoma. La llibertat només es pot exercir plenament quan es disposa de la informació necessària, i es pot contrastar per prendre decisions a partir d’ella. I en aquest sentit, la divulgació, que jo l’entenc com a informació i formació, ha d’arribar a tots els públics.

«La divulgació científica no sols ha de centrar-se en el coneixement generat, sinó en la divulgació de la metodologia científica»

Estem celebrant els 100 números de Mètode. Quin paper creu que juga aquesta revista en la difusió del coneixement?

Mètode és una revista de referència, pels seus continguts i pel seu disseny. I això fa que siga molt atractiva, perquè et capta l’atenció des dels titulars fins als continguts, disseny, fotografies… Per tant, és una revista que pot arribar a diferents públics. Em sent molt satisfeta com a investigadora de la Universitat de València, i en aquests moments com a rectora, de tenir una revista com aquesta per a divulgar el que fem i el que es fa arreu del món. Sempre dic que tenim una universitat molt diversa, i podem fer transferència de tot, però hem de donar a conèixer el que som capaços de fer. I Mètode hi contribueix directament. 

© Mètode 2019 - 100. Els reptes de la ciència - Volum 1 (2019)

Cap de redacció de la revista Mètode.