Entrevista a Marylène Patou-Mathis

«Les dones no estàvem allà per a agranar la cova»

Conservadora del Museu Nacional d’Història Natural de França

Marylène Patou-Mathis

Marylène Patou-Mathis ens rep virtualment al seu despatx a París, envoltada d’arxivadors, documents i armaris catalogadors. La professora Patou-Mathis (París, 1955) és conservadora de prehistòria del Museu Nacional d’Història Natural de França, i directora d’investigació en el CNRS, el Centre Nacional per a la Recerca Científica francès. És una de les grans especialistes en el comportament neandertal, i els seus treballs, tant científics com de divulgació, han contribuït a canviar la imatge que teníem d’aquesta espècie homínida, la qual cada vegada considerem més pròxima a nosaltres. En el seu darrer llibre, El hombre prehistórico es también una mujer (Lumen, 2021), Marylène Patou-Mathis ha volgut endinsar-se de ple en els clixés i estereotips sobre les dones en la prehistòria. Prejudicis divulgats en gran part pel cinema i la cultura popular, però que tenen la seua base en una disciplina –la prehistòria– que, segons l’autora, durant molt de temps no ha fonamentat les seues afirmacions sobre aquest tema en proves científiques. Eren els homes els únics que caçaven? Les pintures rupestres no van sorgir de mans femenines? Existia ja el patriarcat durant la prehistòria? Sobre aquestes qüestions, que la investigadora científica tracta a bastament en el seu llibre, conversem amb Marylène Patou-Mathis en aquesta entrevista.

Vostè és especialista en els neandertals i segons ha explicat en diverses ocasions l’inquietava molt l’expressió «l’home de Neandertal». Una expressió amb altres variants com pot ser «l’home prehistòric» o «l’home de les cavernes». En aquest sentit, considera que la dona ha estat invisible per als prehistoriadors?

I tant. Però allò que és més important és que no és només una qüestió de vocabulari sinó que en realitat es parla essencialment només dels homes prehistòrics i les dones són sovint relegades a un segon pla. I açò és el que és important per a mi, perquè al darrere de tot hi ha una qüestió de visibilitat de les dones.

Vostè dedica els primers capítols del seu llibre El hombre prehistórico es también una mujer a analitzar els orígens de la prehistòria com a disciplina. És important comprendre el context en què naix aquesta disciplina per a entendre el paper que han ocupat les dones en el relat de la prehistòria?

És fonamental. Perquè, durant molt de temps, la suposició que les dones prehistòriques realitzaven certes activitats o tenien un determinant estatus social no s’ha basat del tot en les dades arqueològiques. I aleshores cal veure d’on prové aquesta visió. La prehistòria és una disciplina relativament jove, que pren força realment al segle XIX. I, a més, la prehistòria es fa principalment des d’Europa occidental. Així que necessàriament els primers prehistoriadors provenien de societats molt patriarcals i quan tracten de reconstruir el mode de vida dels humans prehistòrics el que fan és calcar el seu tipus de societat. I en aquesta època [en el segle XIX], la dona està subordinada a l’home: és molt dependent, no té pes en l’economia, ni en la política… Per tant, no és sorprenent que en aquest context l’home prehistòric siga vist com el gran caçador, l’inventor del foc, qui talla les eines i qui pinta a la cova. I la dona no fa res més que ocupar-se dels xiquets i recol·lectar. I aquesta visió cal posar-la en context, perquè a més es difondrà a través de l’art, de les novel·les, de les diferents representacions, i per tant quedarà molt arrelada en l’imaginari popular. Les primeres prehistoriadores no apareixen fins a 1950 aproximadament. Aleshores, és important tenir en compte açò, perquè durant molt de temps només els homes van estudiar la prehistòria.

Marylène Patou-Mathis

Marylene Patou-Mathis al seu despatx, en una imatge de 2018. / Bridgeman Images

En aquest context, la dona es considerava inferior, però també les races no blanques, i també les altres espècies humanes. Vostè ha estudiat molt els neandertals, la visió d’aquesta espècie com a inferior té també les seues arrels en aquest context històric?

Al segle XIX es va desenvolupar l’antropologia física, i aleshores es van prendre mesures de tot i es va fer una jerarquització i una classificació de tots els humans que hi havia al planeta d’una manera un tant dramàtica: dels més inferiors als més superiors. I el mateix amb el registre fòssil: neandertals, cromanyons, sapiens… Una cosa que em vaig adonar estudiant aquestes qüestions és que en totes i cadascuna d’aquestes categories, la dona sempre apareixia com inferior a l’home. Per exemple, el poble hotentot es considerava com un poble inferior, però més inferior encara era la dona. A més, durant aquesta època hi existia una visió unilineal de l’evolució, és a dir, es considerava que havíem anat des d’allò pitjor i més inferior fins a nosaltres, que som «millors». Aquesta visió era molt forta i feia que tots els humans anteriors, els neandertals i les cultures del Paleolític superior, foren considerats per força com inferiors. Però actualment sabem que açò és fals. Des del punt de vista biològic sabem que hi va haver diverses espècies humanes que cohabitaren: neandertals, denisovans i sapiens. I des del cultural, igual.

En aquesta visió mal entesa del progrés, vostè també critica la idea de veure els actuals pobles recol·lectors-caçadors com a reflex de les comunitats prehistòriques. És erroni per exemple extraure conclusions del paper de les dones en aquestes societats i traslladar-ho a les societats prehistòriques?

Sí, no estic d’acord a utilitzar el comportament de les comunitats actuals de caçadors-recol·lectors i prendre-les com a model de les societats humanes prehistòriques. Per dues raons. Primer, des d’un punt de vista científic sabem que els pobles evolucionen i totes les societats canvien i es modifiquen en contacte les unes amb les altres. No podem esperar que les persones no canvien durant 10.000 anys, no és possible. Potser podem observar com treballen i tallen els materials, i això potser ens ajude a comprendre algunes tècniques, però d’ací a pensar que podem prendre el seu pensament, la seua cosmogonia i la seua societat com a model d’altres grups del passat, no ho podem fer. Tots els pobles tenen una història. I el segon punt pel qual no accepte això és perquè en realitat no podem parlar de «la» societat prehistòrica, sinó de diverses societats. Ocorre el mateix en l’actualitat, a la mateixa Europa o a Àfrica. Parlar de la «nostra societat» és realment una il·lusió occidental. I això ja passava en la prehistòria, i ho veiem en els materials emprats, en les diferents tècniques per tallar les eines, en la gran diversitat de representacions… Hi havia tradicions diferents. I tot això ens du a plantejar-nos si hi hauria divisió sexual del treball: l’home a la caça i la dona a recol·lectar. Doncs pot ser que sí o pot ser que no, pot ser que en determines societats fora d’una manera i en d’altres, d’una altra. Hem d’evitar tenir una mirada única; cal fer un pas arrere i agafar perspectiva.

La millora de les tècniques genètiques o les noves tècniques d’anàlisi de proteïnes ens han permès per exemple descobrir que esquelets que es pensava que pertanyien a homes caçadors –per les armes i complements que s’havien trobat en les seues tombes– eren en realitat dones caçadores. Els avanços científics són clau en aquesta nova perspectiva?

És una cosa que m’enfada molt. Perquè sembla que cal provar que les dones caçaven. Que proven que els homes caçaven! Però no es fa, simplement s’accepta. Quan trobes una eina com una bifaç, podem deduir moltes coses: la seua edat aproximada, si s’utilitzava amb la dreta o amb l’esquerra… Però no podem dir quina persona la va tallar o la va utilitzar. No ho podem saber, no hi ha proves. I tot i això, s’ha acceptat durant dècades que era una activitat d’homes. Però a nosaltres, a les dones, se’ns exigeix provar que les dones ho feien. El que hem de buscar són les evidències científiques de l’existència de la divisió sexual. I jo estic segura, veient com he vist la gran diversitat de societats neandertals, que això dependrà dels períodes i de les regions. I el que ens diuen les anàlisi de proteïnes i també d’ADN és que al Paleolític i també al Neolític existien dones extremadament robustes. Aleshores quan es trobava una tomba amb armes es pensava que necessàriament era un home, encara que per l’esquelet no es podia saber si estàvem davant d’un home o d’una dona. O si trobàvem una tomba amb un adreç important automàticament s’identificava com que aquell home havia sigut molt relevant, potser un líder. I tot això, gràcies a les noves tècniques, ara podem mostrar que no era així: hi ha vegades que trobem dones amb armes, i de vegades amb un gran adreç. En tot cas res ens indica que en el Paleolític la divisió sexual fora la norma, ni tampoc que la dona es considerara inferior. Res. Quant a l’alimentació sí que veiem un canvi en el Neolític, on observem que les dones menjaven menys proteïnes que els homes, però no en el Paleolític. I pel que fa a l’art, tot l’art parietal i mobiliari a Europa és femení. Si en determinades societats hi havia divinitats femenines, això vol dir que allò femení era molt important. Els xiquets eren el futur del clan, allò que garantia la seua supervivència com a grup. I si el xiquet era important, aleshores la mare també. I el bebè ix de la mare, el pare… [riu mentre fa un gest de llevar-li importància].

Marylène Patou-Mathis

Marylene Patou-Mathis a l’Institut de Paleontologia Humana en una fotografia de 2018. / Bridgeman Images

Però per contra, hem atribuït la caça o l’art a l’home, activitats que segons el nostre punt de vista actual tenen més prestigi, mentre que considerem les tasques que feien les dones, com la cura dels xiquets o la recol·lecció, menys importants.

El que cal fer és precisament desfer-nos d’aquesta trampa de pensar que l’activitat de la caça era més important que la recol·lecció. Hi ha hagut molts pobles, durant molt de temps, que han viscut de la caça, però la majoria ho han fet de la recol·lecció. La part animal de la dieta era aleatòria, un complement, però l’economia es basava en la recol·lecció. Aleshores dir que una activitat és més important que una altra és un gran error. Però és que també era molt important tenir cura dels infants. En tot l’art que hi trobem hi ha moltes representacions femenines, perquè la fertilitat era molt important i quasi sacralitzada.

Aquestes idees cada vegada tenen més acceptació dins del món acadèmic o encara es troben amb certa oposició?

És encara un poc difícil fer arribar aquestes idees. Hi ha alguns col·legues que encara et diuen que sempre ha existit la divisió sexual del treball. I jo els dic, però per què digueu que són els homes els que pinten a les parets? A les coves de Lascaux o a Chauvet, com sabem que van ser homes? Ho veiem en aquelles coves on trobem mans femenines sobre les parets, per què elles no van poder pintar els cavalls que estan just al costat? Per què no haurien estat les dones les que hagueren controlat el foc? O per què atribuïm als homes la talla del sílex? Actualment tenim grans prehistoriadores que tallen molt bé aquest material. Aleshores és encara difícil. I et trobes també amb dones que encara no han acceptat aquesta visió de les coses i s’obsessionen per subratllar que les dones sempre han estat oprimides. La seua lluita és mostrar que aquesta opressió ha existit des de fa molt de temps. No s’adonen que precisament si mostrem que en algunes societats açò no era natural i no existia el patriarcat, això és magnífic. Perquè si no és natural ni genètic, si és cultural, aleshores ho podem canviar. És una bona notícia.

Hi ha un cas relativament recent a Espanya que va despertar una petita polèmica per la forma com es va representar una jove Homo antecessor. En 2021 unes anàlisis dels teixits dentals van revelar que el conegut com el xic de la gran Dolina, a Atapuerca, era en realitat una xica. Aleshores es va refer la il·lustració que representava aquest individu i el resultat va ser una xica amb els cabells més llargs, una expressió més dolça i amb unes característiques de bellesa més actuals… Tendim a pensar en les dones del passat en funció dels nostres propis paràmetres actuals?

I tant. No sé si recordes la il·lustració d’una caçadora de Perú. La van dibuixar amb un vestit rosa! [riu]

Cal que els investigadors i investigadores facen un treball de desfer-se dels prejudicis per a enfrontar-se a l’estudi de la prehistòria?

Crec que és important a l’hora d’interpretar les troballes. Ací és on cal estar molt vigilant i plantejar-se açò que dius. És a la conclusió a què he arribat jo, perquè en els meus inicis durant molts anys jo no em vaig plantejar cap qüestió en aquest sentit. Ni tan sols se m’ocorria. Fa alguns anys vaig incloure unes il·lustracions per a un llibre que vaig escriure, titulat Lascaux: Histoire d’une découverte, i vaig posar-hi homes pintant. Ara això ja no ho faria, però ho tenia assumit de tal manera  que no m’ho vaig plantejar. Per això és essencial fer-se preguntes: tinc proves que això que estic dient és cert? Si no està provat, no és gens difícil: simplement diguem que potser els homes o potser les dones, potser els dos, i això és tot. Però hem de deixar de dir «els homes» per defecte. Això ho pot canviar tot, perquè començarem a veure que potser certes innovacions, certes tècniques de caça, determinades eines o útils, potser van ser una invenció femenina. Les dones, com els homes, han contribuït a l’evolució humana. Hem de deixar de pensar que nosaltres estàvem allà per a agranar la cova.

© Mètode 2022 - 113. Vida social - Volum 2

Cap de redacció de la revista Mètode.