Entrevista a Massimiano Bucchi

Massimiano Bucchi (Arezzo, Itàlia, 1970) és professor de Sociologia de la Ciència en la Universitat de Trento i actual director de la revista Public Understanding of Science (PUS). La seua carrera acadèmica representa el millor exponent de les tendències contemporànies en el camp de la investigació en comunicació de la ciència. Ha rebut nombrosos premis pels seus assajos i llibres, incloent-hi el Premi Rai Giancarlo Mencucci, com el millor investigador en mitjans de comunicació (1996 i 2000); el Premi Mullins de la Societat d’Estudis Socials de la Ciència al millor assaig en sociologia de la ciència (1997), i el Premi Lelli a la millor tesi doctoral en socio­logia d’Itàlia (1998). El seu llibre Scegliere il mondo che vogliamo. Cittadini, politica, tecnoscienza (“Escollir el món que volem. Ciutadans, política, tecnociència”, Il Mulino, 2006) va rebre una menció especial del jurat del Premi Merck Serono en 2007. De la mateixa manera, el seu llibre Scientisti e antiscientisti: Perché scienza e società non si capiscono (“Científics i anticientífics. Per què la ciència i la societat no s’entenen”, Il Mulino, 2010) va rebre el Premi Calàbria per a llibres de ciència de 2011, i la seua obra Il pollo di Newton. La Scienza in cucina (Guanda, 2013) va rebre el Premi Internacional de la Biblioteca La Vigna en 2014. Aquesta última obra ha estat traduïda a Espanya com La ciencia en la cocina: de 1700 a nuestros días. Una historia de amor, recetas, descubrimientos accidentales, alcoholes, vanguardistas y bon vivants (Siglo XXI Editores, 2016). Massimiano Bucchi és també el coeditor, juntament amb Brian Trench, d’un dels manuals de comunicació de la ciència més famosos del món, titulat International Handbook of Public Communication of Science and Technology (Routledge, 2008).

El passat maig, Massimiano Bucchi va visitar València per assistir a diferents actes internacionals sobre comunicació de la ciència. Abans de concloure la seua estada, va impartir un seminari als estudiants de periodisme científic de la Universitat de València i va concedir aquesta entrevista a Mètode.

«La ciència és part de la cultura i ha de reflectir-ne la diversitat. Aquesta diversitat no és un límit, sinó que aporta riquesa»

Quan Martin Bauer, el seu predecessor com a director de PUS, es va acomiadar de la revista en 2015, va explicar en un últim editorial la rellevància que el nou director no fora anglosaxó, ja que preveia molts canvis en aquest nou període. Pensa que la investigació en comunicació de la ciència –en general, no sols la que es fa en PUS– és més inclusiva que en dècades anteriors?

Sí, em pense que sí. Per exemple, en la nova edició del manual de Routledge que vaig editar amb Brian Trench, que està orientat a estudiants, l’últim capítol explica que la comunicació de la ciència està esdevenint un fenomen global. Aquest capítol el vam fer amb col·legues d’Àfrica, Amèrica Llatina… És una cosa que ha ocorregut en els últims vint anys. Les activitats i les inversions s’han incrementat fora d’Europa i Amèrica del Nord, i trobe que la revista que dirigesc –gràcies a Martin Bauer, que va fer una gran faena– és ara més global perquè rebem més articles d’Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica… D’Àfrica ens n’arriben pocs encara, però en van arribant. El camp s’ha tornat molt més internacional. Pense que reflectir aquesta diversitat representa una millora per a la revista. L’aspecte més interessant no és només que la comunicació de la ciència i l’estudi social de la ciència es tornen globals, sinó sobretot que reflectesquen la diversitat de les regions. Perquè no es tracta d’exportar models o estratègies de comunicar la ciència [a altres països]. Una de les conclusions de la investigació d’aquests últims anys és que la ciència és part de la cultura i per tant ha de reflectir-ne la diversitat. Aquesta diversitat no és un límit, sinó que aporta riquesa.

© Jesús Císcar

Hi ha alguna manera d’arribar als que normalment queden fora de l’abast de la comunicació de la ciència?

Aquesta és una qüestió important, perquè fa anys que sabem que moltes activitats per a comunicar la ciència només arriben als que ja hi estan interessats. Sabem que els que van als museus o a les fires de ciència ja tenen aquest interès, així doncs, el que s’està fent és predicar als ja conversos. I en realitat l’objectiu més interessant seria saber més de la gent que no va ni a museus ni a fires, ni llegeix sobre ciència. Qui són? Per què no els interessa la ciència? Això és un tema que necessita més investigació, perquè no és el mateix no anar a un museu perquè està molt lluny o és molt car, que no anar-hi perquè no t’interessa o penses que la ciència és una cosa molt abstracta, molt allunyada [del que tu coneixes]… Necessitem investigar-ho més.

© Jesús Císcar

Pensa que la gent entendrà en algun moment del futur que la informació de qualitat es paga?

Sempre és difícil parlar del futur. Potser algunes tendències que veiem amb els mitjans digitals continuaran, o potser es tracta d’una bombolla especulativa que explotarà en algun moment i la gent tornarà als mateixos hàbits… Realment és una paradoxa molt cridanera, la del nostre temps: la gent es queixa de les notícies falses i de la qualitat de la informació que circula per la xarxa i els mitjans socials, però d’altra banda, ningú vol pagar dos euros per un periòdic o una revista, o deu euros per un llibre. És una contradicció interessant. És una situació semblant a la d’algú que sempre menja en un bufet lliure, en un lloc on la qualitat no té importància perquè el preu està fixat, i al mateix temps espera que algú com Ferran Adrià li faça el menjar. Però la qüestió és si aquesta persona s’adonaria de la diferència [entre el bufet] i un restaurant d’estrella Michelin. Perquè la qualitat és també qüestió de gust. Això és una qüestió molt interessant. En l’Encyclopédie, l’obra mestra de la Il·lustració, hi ha una entrada molt llarga sobre el goût, el gust. I és que el goût o gust originàriament no provenia del menjar, sinó de l’art: el gust és l’habilitat per a reconèixer el que és bo. Pense que és un dels grans reptes a hores d’ara: l’ús que es fa de la informació requereix molta més responsabilitat perquè hi ha moltes més opcions, però alhora és molt més difícil decidir què és rellevant, digne de confiança, què és bona comunicació de la ciència. Abans, algú decidia això per nosaltres, per a bé o per a mal. Si una matèria apareixia en Mètode, La Vanguardia, la BBC o The New York Times, per definició era interessant i fia­ble. Però ara, cadascun de nosaltres té la responsabilitat de navegar a través de tots aquests tipus d’informació, de qualitats molt diferents, i aquest és un dels grans reptes per a la comunicació de la ciència.

Hi ha un debat en les xarxes socials sobre per què la ciència no està oberta a la societat. Publiquem articles en revistes a les quals la població en general no té accés. És una altra paradoxa fascinant, perquè per als investigadors és essencial publicar el millor article en la millor revista, però probablement aquesta no estiga oberta al públic.

«La gent es queixa de la qualitat de la informació que circula per la xarxa, però ningú vol pagar dos euros per un periòdic»

En realitat, el ciutadà general té a la seua disposició més informació que mai. La qüestió és, en primer lloc, què es fa amb aquesta informació. Aquesta és una de les preguntes que continuen sense resposta. Per exemple, pel que fa a la nostra revista, cada vegada més articles circulen per Twitter i Facebook i es compten les visualitzacions, les repiulades, etcètera. No obstant això, la pregunta continua sent: què fa la gent amb aquests articles? Són una font d’entreteniment? Els comparteixen només per a participar en el discurs social sobre un tema concret? Per exemple, com quan s’anuncien els premis Nobel, o el tema de les ones gravitacionals, que també va despertar molt d’interès. Però, estableixen una relació més profunda amb aquest contingut? D’altra banda, cal tenir en compte que la lògica de companyies com Google, Facebook o Twitter és només comptar els nombres perquè, per a ells, els nombres són diners. Però per a la comunicació de la ciència, els nombres no són especialment interessants. Això no és una cosa que passe només en Internet. Podem dir: «Centenars de milers de persones han visitat aquesta fira de la ciència». Sí, d’acord, però, qui eren? Quin ha estat l’impacte de la visita? Han anat a la fira només per a fer una cosa diferent? O perquè volien veure algú de la tele en persona? Pense que aquestes són les preguntes que cal fer-se per a donar sentit a aquests canvis.

© Jesús Císcar

No fa molt, Jürgen Habermas va dir: «L’objectiu d’Internet no és atendre els consumidors, sinó explotar econòmicament els perfils privats dels usuaris.» Com vostè diu, aquest és un tema important per a la investigació, perquè podem comptar les piulades, però què signifiquen?

Fins a un cert punt, això és una cosa autoproclamada per Facebook i altres companyies: la seua missió no és informar, sinó arreplegar perfils d’usuaris basant-se en el que aquests comparteixen. D’altra banda, no hauríem de pensar que això és una cosa que ha arribat amb Internet. Pense, per exemple, en la generació de mon pare: anar cada matí a comprar el periòdic era un comportament automàtic, com anar a un bar i demanar un cafè. Era una cosa que feien cada dia i entre els motius no tenia per què estar voler rebre informació, sinó formar part de la societat. Una part important de la nostra relació amb els productes comunicatius, siguen notícies o pel·lícules, no es basa tant a absorbir-ne el contingut. Aquest és un enfocament molt funcionalista, materialista, que pense que ha desorientat també Public Understanding of Science. Realment es basa a tenir alguna cosa de què parlar amb els nostres amics i contactes. Si no estàs al corrent de les últimes notícies o si no has vist la pel·lícula de torn, no comparteixes el mateix llenguatge que els teus amics. Pense que això continua passant a hores d’ara. Per descomptat, la diferència és que les xarxes socials satisfan aquesta necessitat de manera que, seguint-les, pots saber més o menys de què està parlant la gent sense llegir el periòdic o veure la televisió. I això per descomptat té conseqüències, perquè el cicle de la informació o atenció mediàtica és molt breu, fins i tot més breu que abans. No hem d’oblidar que ni els mitjans tradicionals ni els digitals se centren a educar el públic. És clar que hi ha casos [excepcionals] dins de la ficció com, per exemple, La síndrome de la Xina, que va ser una pel·lícula que va impactar en la percepció pública de certs temes. Però hi ha una teoria de la comunicació clàssica, la teoria d’usos i gratificacions, segons la qual molta gent utilitza els mitjans de comunicació per a, entre altres coses, participar en la conversa a nivell social. Seria interessant saber com funciona això pel que fa a la comunicació de la ciència.

«La missió de Facebook i altres companyies no és informar, sinó arreplegar perfils d’usuaris basant-se en el que aquests comparteixen»

A Espanya, aquells que recorren a les pseudoteràpies habitualment són persones amb un alt nivell educatiu i molt informades. No sé si passa el mateix a Itàlia…

A Itàlia passa el mateix amb el tema de les vacunes. [Els antivacunes] són més aviat pocs, però en la majoria dels casos es tracta de gent que tenen informació i estudis, però es pensen que saben més que el metge. Això potser és un efecte indirecte de la facilitat per a accedir a la informació: la gent se sent més competent perquè poden accedir a la informació més ràpidament. Però passa com amb la qüestió de l’accés obert: que pugues accedir al contingut no significa que pugues entendre’l o posar-lo en context. Perquè la informació també és el seu context.

«Moltes activitats per a comunicar la ciència només arriben als que ja hi estan interessats»

Seguint amb el tema de la participació ciutadana en la ciència i la tecnologia, què passa quan els ciutadans s’apoderen i exigeixen línies d’investigació específiques? Pense, per exemple, en el cas de pares de nens amb malalties rares, que no entenen per què s’inverteix en exploració espacial i no a buscar nous tractaments.

© Jesús Císcar

Aquest seria un tipus de participació ciutadana especial. Ha estat el cas, per exemple, de grups ecologistes actius que han descobert i assenyalat riscos [mediambientals] que experts tradicionals havien descuidat. Per descomptat, és important empatitzar amb gent que viu situacions dramàtiques. Però, d’altra banda, crec que és un perillós malentès considerar la ciència com si fora una màquina per a resoldre problemes pràctics o un supermercat. Si mirem la política europea, per exemple, es diu que cal invertir en ciència perquè això ens portarà innovació, progrés, diners… I també resultats pràctics en medicina, per exemple. En general, els ciutadans solen considerar la ciència d’aquesta manera i esperen que aquesta resolga els seus problemes. I, pense jo, això és potencialment molt perillós, perquè la ciència també és part de la cultura. No té un objectiu necessàriament pràctic: a vegades costa dècades aconseguir resultats, com va succeir amb les ones gravitacionals. Durant molts anys, els físics pensaven que no existien. Pensant-ho racionalment, haurien d’haver-los tallat els fons per a investigar-les fa temps. Molts camps han aportat resultats interessants després de molts anys i fracassos. Per tant, cal tenir una visió àmplia del paper de la ciència en la societat i cultura modernes i no pensar-hi com un supermercat, al qual vas i, si no trobes el que busques, te’n vas a un altre lloc. Això ens ajuda a entendre per què hi ha gent que a vegades desenvolupa actituds negatives cap a la ciència. Per aquesta raó, també sóc un poc escèptic pel que fa a formats que ara són moda com el FameLab,¹ perquè, sí, la ciència és interessant per molts motius, però no podem oblidar que és un camp que costa anys d’estudi i paciència. Transmetre la idea que la ciència és una cosa ràpida pot desorientar les generacions més joves, que poden arribar a pensar que és una mica com la màgia: polses un botó i ix la resposta. Des del punt de vista social i polític, i sobretot humà, cal tenir empatia amb les persones i les seues situacions, però també hem de tenir cura. Lamentablement, com ja he dit, en l’àmbit de la política europea es tendeix a aquesta concepció: la ciència com a solució a tots els nostres problemes, quan no ho és.

© Jesús Císcar

L’última pregunta és sobre l’estat i futur de la comunicació de la ciència: quina és la seua perspectiva per a la pròxima dècada?

Bé, crec que tenim moltes preguntes interessants a fer pel que fa a la relació entre ciència i societat. Una ja l’he dita: què fa la gent amb tot aquest contingut que comparteix? Després hi ha la qüestió de la indiferència cap a la ciència i de totes les persones que queden fora de l’abast de la comunicació científica. Cada vegada tenim més diversitat d’audiències. Pense que sempre hauríem de parlar de «públics» de la ciència. Després hi ha la qüestió de la diversitat regional i reconèixer la diversitat d’estils en ciència de la comunicació. Hi ha moltes preguntes obertes i aquesta és una de les raons per les quals hem iniciat aquest nou programa d’estudi [el Màster en Comunicació de la Ciència i la Innovació de la Universitat de Trento]. Estem ­veient grans canvis en termes de treball: la comunicació de la ciència s’està traslladant dels mitjans –on lamentablement ja no hi ha diners ni treball, almenys en els pròxims anys– a les mateixes organitzacions d’investigació. Per això hem llançat aquest màster, per entrenar els alumnes a treballar en llocs com una universitat o un museu de ciència… Però a treballar, no en el sentit de donar-los tècniques per a comunicar, sinó per a ajudar-los a desenvolupar una comprensió de la ciència en la societat. Perquè els nous comunicadors de la ciència hauran de ser capaços de treballar en la intersecció de tres mons: el món de la investigació i la innovació, d’una banda; la societat, d’una altra, la qual cosa implica ser capaç d’escoltar-la, i els mitjans, incloent-hi els mitjans digitals. Han de ser capaços de des­envolupar una visió integral de la comunicació de la ciència, no sols executar tasques d’escriptura. Per exemple, poder decidir quina és la iniciativa més apropiada per a parlar a un públic sobre un cert tema. Això és el que falla en les universitats en general. Moltes tenen un gabinet de premsa, però aquests gabinets continuen amb el mateix enfocament de fa anys, segons el qual són les universitats les que han de convèncer els mitjans perquè parlen de la seua investigació. I el seu treball acaba ací: la gent ja llegirà del tema en el periòdic o en la televisió. Però ara tot és molt més complex i variat, perquè hi ha molta varietat [a l’hora de comunicar]: pots fer un vídeo-resum de la teua investigació, o un joc que s’hi base, pots muntar un esdeveniment… La qüestió és fer alguna cosa que siga especial per a la teua audiència i per als teus objectius, però sempre que siga respectuosa amb el públic i les seues expectatives.