Quines són les prioritats més urgents per a la investigació cardiovascular?
L’Institut Nacional de la Salut nord-americà ha decidit que les línies d’investigació més importants en els propers anys seran tres. La primera serà la genètica i, més concretament, la relació de l’ambient amb el programa del genoma; la segona via d’investigació serà la immunobiologia vascular, és a dir, treballar més sobre la malaltia arterioscleròtica. Finalment, el trasplantament de cèl·lules per a substituir-ne d’altres que no funcionen en algun teixit determinat.
A part del treball al laboratori, vostè dóna molta importància a les dades estadístiques. Per què?
És fonamental. Al laboratori no puc fer massa coses, ja que el camp de la medicina és il·limitat. És per això que cal esforçar-se en allò que té un major impacte biològic. Aquesta és la raó perquè cal basar-se en les estadístiques i atacar els problemes que són estadísticament més importants.
I per vostè el més important són les malalties cardiovasculars…
Als Estats Units continuen sent la principal causa de mortalitat, a gran distància, per exemple, del càncer. De fet, durant les darreres tres dècades, la mortalitat per problemes cardiovasculars no ha canviat. El que sí que ha canviat és quan arriben: s’han endarrerit uns deu anys. L’any 2020, la malaltia cardiovascular serà la causa número u de mortalitat a tot el món. Ens trobem davant d’una epidèmia de gran magnitud.
Una de les seves especialitats és la ressonància magnètica (RM). Quines són les novetats referents a aquesta tècnica d’imatge computeritzada aplicada a la lluita contra les cardiopaties?
Estem avançant ràpidament. En els darrers anys, per primera vegada, hem pogut veure directament en humans, sense injectar cap substància de contrast, com treballa una droga tan important com l’estatina. També estem començant ara amb un nou sistema de mapatge, la imatge computeritzada Ultra Fast CT, que ens permet, després d’haver injectat una substància a la vena del pacient, veure on hi ha les irregularitats de les artèries, per després poder-hi entrar amb RM. El futur immediat és la combinació de dues tècniques diferents, on una ens fa de guia i l’altra ens dóna la visió. D’altra banda, necessitem encara un any més de recerca per poder fer una tomografia de totes les artèries coronàries. Avui estem fent servir un sistema massa primitiu, necessitem una tècnica d’escàner que miri tot el sistema longitudinalment i de manera sagital. Crec que el tindrem l’any que ve.
«La investigació és absolutament una prioritat si es mira el desenvolupament econòmic d’un país a llarg termini. Si es mira a curt termini és un problema»
Cap a on va el desenvolupament de nous fàrmacs per tractar les malalties cardiovasculars?
Estem entrant en una fase fascinant perquè comencem a conèixer d’una manera més precisa certs factors patològics d’aquestes malalties que crec que es podran atacar. Aquests factors estan enfocats a les cèl·lules blanques, que circulen per la sang, en la cèl·lula endotelial, que és a la paret vascular, i en la cèl·lula muscular llisa. Hem vist que la cèl·lula blanca pot tenir un impacte molt important de dany vascular. Però aquesta cèl·lula es pot modificar. Ja tenim mitjans per fer-ho. Fins ara hem estat estudiant la cèl·lula endotelial per causar-hi vasodilatació però ara estem entrant al camp metabòlic, és a dir, que aquesta cèl·lula no alliberi productes tòxics. I quant a la farmacologia de la cèl·lula muscular llisa, ja tenim medicaments —un dels quals va ser desenvolupat en la nostra institució (la rapamicina)— que poden tenir un impacte en la prevenció de la proliferació d’aquesta cèl·lula dins l’artèria.
La idea de posar desfibril·ladors als llocs públics demostra el seu sentit pràctic d’atacar les malalties. Com va fins ara la seva campanya?
Als Estats Units ja es troba molt avançada. L’individu amb major risc és, en aquests moments, el qui està tenint un infart de miocardi. L’única forma de salvar-lo és l’hospitalització immediata. Però tan sols n’arriben a l’hospital la meitat, ja que els altres es moren pel camí. En un futur pròxim, gran part de la població haurà d’estar entrenada per saber com ressuscitar un individu que cau fulminat davant nostre per un atac. Crec que és una necessitat pública. Molt aviat hi haurà desfibril·ladors elèctrics als cinemes, als teatres, als supermercats, i vostès hauran d’aprendre com donar un xoc elèctric, que és molt fàcil. Això pot tenir un impacte a la fase aguda de l’infart de miocardi.
Vostè assegura que la millora de la qualitat i la quantitat de vida depèn en gran part de la prevenció, i n’assenyala diferents estadis. Quins són aquests estadis de prevenció i quin tipus d’acció s’ha de fer en cadascun?
El primer és el pacient amb infart de miocardi. El segon estadi és el pacient que ha tingut un infart fa uns anys o uns mesos i que té una angina quan puja escales. Aquest és un malalt relativament crònic que necessita força medicació: aspirina, estatines per al colesterol… El problema és que només pren la medicació el 20% dels pacients passant un any d’haver sortit de l’hospital. Estadi número tres: molta gent pateix una malaltia coronària i no ho sap. Gràcies a les tècniques d’imatge, en un futur pròxim podrem saber quina persona té aquest problema mirant-li directament les artèries, abans que hi tingui el primer atac cardíac. Estadi número quatre: l’individu que sap que té molts factors de risc —fuma, té antecedents familiars de malaltia coronària, colesterol elevat, diabetis, obesitat…— Finalment, l’estadi número cinc és la població en general. Caldria mesurar el colesterol de tota la població però seria massa car. Canviar la salut de la població general d’un país depèn d’una decisió política.
Com les campanyes contra l’alcohol…
I com la lluita contra el tabac: prohibir que es fumi en determinats locals, posar taxes, atacar la promoció de les cigarretes… Aviat es podrà fer una cosa molt interessant, que és mesurar els factors de risc i establir una “puntuació” relacionada. Per exemple: colesterol 240, cinc punts; hipertensió a més de 180, 3 punts… Al final podrem dir: “miri, vostè té una possibilitat de morir d’un infart de miocardi d’un 30% en els propers deu anys”. Tot això es podrà fer en dos minuts amb un sistema electrònic. Tindrà un gran impacte perquè s’obtindrà un número, una xifra, que és el que la gent entén i valora. El punt pessimista és que avui dia els factors de risc continuen sense modificar-se.
La inversió econòmica en investigació científica és fonamental per aconseguir avenços com els que vostè acaba d’assenyalar. Però a quina velocitat es noten els resultats?
No es noten en un període d’un, dos o tres anys. És passats cinc o deu anys que un país es pot posar al capdavant de la investigació i recollir-ne els fruits. Hi ha un estudi, potser el més imporant que s’ha fet als Estats Units en els darrers tres anys, que feia la següent pregunta a nou economistes molt distingits: quin paper representa la investigació en l’economia del futur d’un país? Tots van arribar a la mateixa conclusió: si mirem a llarg termini el desenvolupament d’un país, des d’un punt de vista econòmic la investigació és absolutament una prioritat, però si es mira a curt termini és un problema, ja que la investigació mai no dóna fruits a curt termini. Estendre la vida als Estats Units ha estat possible en gran part gràcies als avenços en recerca, que costen 45 bilions de dòlars anuals, però que generen enormes beneficis per a la salut. En part, a conseqüència d’aquest estudi, països com Japó, la Xina, Singapur, Austràlia i Nova Zelanda han doblat el seu pressupost nacional dedicat a la investigació.
«L’any 2020, la malaltia cardiovascular serà la causa número u de mortalitat a tot el món. Ens trobem davant d’una epidèmia de gran magnitud»
Com s’investiga als Estats Units?
Una de les regles d’or de les institucions acadèmiques dels Estats Units quan es parla d’investigació biològica és el que es coneix com a networking. L’any 2001 la recerca ha de ser integrada. Això implica una xarxa d’investigadors, no un individu sol, ni un edifici en una ciutat. Per això és important el que anomenem “investigació integrada”: la investigació bàsica passa a través de l’experimental i s’aplica als humans en un curt període de temps. Avui dia un investigador bàsic que no estigui acompanyat per un investigador clínic o fins i tot un epidemiòleg, no podrà fer avançar cap projecte. Jo sóc al comitè de l’Institut Nacional de la Salud, on es decideix qui té beca i qui no, i he vist un canvi radical en els darrers cinc anys: avui, gran part del pressupost es dóna a equips de treball que s’ocupen d’un tema i que poden investigar a diferents ciutats. És el que anomenem “investigació virtual”. Una altra regla d’or és l’educació. Als Estats Units hi ha unes institucions determinades on els investigadors joves poden educar-se durant un període de dos a tres anys. Avui dia no pot ser que una universitat sempre tingui els mateixos professors. Els investigadors han de moure’s d’universitat en universitat: la mobilitat és absolutament fonamental. Finalment, cada grup, cada regió, cada país, ha de decidir la seva prioritat pels propers cinc o set anys. No es pot investigar tot.