Venki Ramakrishnan

22-88

Fotografia: Rafa Gil

Una màquina universal, quasi-perfecta. Múltiples versions amb una única funció: traduir a proteïna allò que està escrit als àcids nucleics de tots els éssers vius. Això és el ribosoma. Així podríem definir l’objecte d’estudi que li va proporcionar a Venki el premi Nobel de Química el 2009, compartit amb Tom Steitz i Ada Yonath. Ell el va resoldre estructuralment i atòmica, obrint nous horitzons en el coneixement d’un procés cel·lular fonamental, la traducció. Sir Venkatraman Ramakrishnan (Chidambaram, 1952), Venki, és un indi amb nacionalitat americanobritànica, membre d’acadèmies nacionals de ciències als Estats Units, Anglaterra i l’Índia i investigador al Laboratori de Biologia Molecular del Consell de Recerca Mèdica (MRC-LMB) a Cambridge, Anglaterra. Des del passat 30 de novembre és el nou president de la Royal Society, l’acadèmia de les ciències britànica, fundada el 1660 i que ha estat presidida per cien-tífics tan rellevants com Newton, Huxley, Lister o Rutherford.

Són les dues d’una vesprada típica de tardor britànica a l’LMB. M’acoste al seu laboratori, on sols hi ha Israel, el seu investigador postdoctoral madrileny, que m’avisa que el «gran cap» és a l’oficina. La resta dels seus col·laboradors són a la cantina acabant de dinar. Venki està fent feina amb l’ordinador portàtil, encara que en té un de taula. De fet, sols té això i una foto de la seua esposa, Vera, una nord-americana il·lustradora i escriptora de contes infantils. L’oficina és menuda, amb unes vistes que no estan a l’alçada de la personalitat científica que l’habita. Durant la següent hora repassem la seua trajectòria i els reptes que l’esperen a la Royal Society. Recalca la importància de la divulgació científica i em fa saber el seu gust per la llengua espanyola i l’exercici físic. Transmet honestedat i rigor científic alhora que calma i serenitat, no sempre presents en els ambients científics.

Quin és el paper de les acadèmies de ciències al segle xxi? No estan obsoletes avui dia?
Són potser més importants ara que quan es fundaren. Es crea tantíssim coneixement que el públic desconeix els fets. Les acadèmies sovint prenen el paper de destil·lar la visió experta consensuada sobre qualsevol tema i la transmeten en termes planers. A més, també faciliten intercanvis científics i relacions entre països i poden promoure la cultura científica del públic en general. Històricament la Royal Society organitzava conferències científiques. Ara són societats més especialitzades les que ho fan. Tanmateix, sí que organitza conferències en nous camps científics que sorgeixen de la convergència de disciplines i per als quals encara no hi ha creades societats.

Aleshores, quins són els seus objectius com a president de la institució?
No importa què tingués pensat perquè la Royal Society ja ho fa, és una societat ben establerta i organitzada. Els meus grans objectius, però, serien millorar la cultura científica de la gent i advocar per la ciència davant del govern i altres institu­cions, promovent decisions racionals basades en evidències. També, com a persona internacional que sóc, m’agradaria promoure intercanvis entre països, especialment asiàtics perquè ja tenim lligams naturals amb Europa, però Àsia està creixent i pot esdevenir molt important en el futur. I hem de tenir un paper de lideratge per assegurar l’accés il·limitat a la ciència, independentment de l’estatus econòmic, gènere o regió geogràfica.

Pensa vostè que la presidència de la Royal Society és un treball polític?
Potser parcialment, però jo trobe que no. La Royal Society actua com a advocada per la ciència, per recalcar-ne els beneficis, i s’assegura que les decisions i polítiques científiques que pren es basen en proves. És a dir, intenta educar la gent. També és cert que els científics hem d’entendre com parlar al públic i convèncer-lo, com fan els polítics.

Com creu que el nou càrrec afectarà la seua llibertat d’opinió? Vostè s’ha manifestat públicament a favor de temes controvertits com el consum d’organismes modificats genèticament. Pensa que ho podrà continuar fent?
És una qüestió delicada perquè fins i tot quan recalques que són opinions personals, sempre es reporta com «el president de la Royal Society ha dit…» Per tant jo diria que el càrrec sí que em constreny lleugerament per assegurar que les meues opinions són consistents. I si ocasionalment el meu punt de vista difereix del de l’organització, què hem de fer? Així és la vida. Els científics discrepem, és part del que som.

Per tant la divulgació científica és un tema cabdal per a vostè.
I tant, molt més que 100 o 200 anys enrere, quan la societat encara era agrària. Si algú hagués viatjat de l’any zero al segle xviii s’hagués sorprès però encara reconeixeria el món. Ara, però, vivim en una societat molt tecnològica i ens cal un mínim coneixement científic per entendre tot allò que ens envolta, per jutjar si les decisions polítiques són encertades.

Vol dir que és una obligació dels científics cap al públic?
Sí, els contribuents paguen els nostres salaris, nosaltres els els hem de tornar. Ja saps, vinc d’Estats Units, on això dels impostos és un tema molt seriós. Hem d’explicar la nostra recerca a pagesos, conductors… I si no ho sabem fer, potser no hauríem d’investigar això. Al públic general li agrada la ciència i vol saber-ne.

Però és un tret intrínsec dels britànics?
No, la ciència va sobre la natura, tothom és curiós. Tothom naix científic. Quan som menuts tots volem saber com creixen els arbres, però en un punt de la seua vida, els que no són científics perden la curio­sitat. És cert que els estàndards britànics són molt alts, però estic segur que si contares la teua recerca a València o Galícia, també s’hi interessarien. Al Regne Unit la BBC [l’ens públic de radiotelevisió] ha contribuït emetent un contingut científic superb, però tampoc trobe que l’oferta dels mitjans de comunicació defineix els interessos reals de la gent.

Hauria pogut fer la mateixa carrera científica si s’hagués quedat als Estats Units?
Potser, perquè gent com Harry Noller, Tom Steitz i Jamie Cate treballen als Estats Units i estan fent molt bona tasca. Però l’avantatge de venir a l’LMB fou no haver-me de preocupar constantment per si el meu finançament s’anava a renovar cada tres o quatre anys. Per tant ací vaig poder ocupar-me de problemes científics abastables a llarg termini i si hagués estat professor universitari als Estats Units hauria d’haver triat projectes científics de més curt termini.

Sovint, quan els científics sol·liciten finançament per a projectes de ciència bàsica se’ls demana que siguin aplicables. El seu estudi del ribosoma és un exemple de ciència bàsica. Què en pensa, d’aquests requeriments i de la dicotomia ciència bàsica/aplicada?
Pense que els governs han d’entendre que la ciència bàsica ha generat moltes aplicacions transformadores. Amb la ciència aplicada s’obtenen avanços incrementals sobre allò que ja es coneix. En canvi, la ciència bàsica descobreix coses noves, amb aplicacions que ni tan sols imaginem. Hi ha casos clàssics com el World Wide Web (www), que començà al CERN, una instal·lació de física d’alta energia ideada per descobrir com es generaren les forces, el secret de l’univers. Aquest sistema permetia als investigadors del CERN compartir resultats entre laboratoris, i ha crescut ràpidament en el món actual. L’altre exemple clàssic és el sistema de navegació GPS. Per tal d’aconseguir un rellotge suficientment acurat es requerí tot tipus de recerca bàsica, incloent-hi la teoria general de la relativitat d’Einstein. Per tant la dicotomia arriba perquè la ciència bàsica no és part de la nostra cultura d’incrementar coneixements, però és extremadament beneficiosa a llarg termini. Però no es pot predir què i quan serà útil, pot ser-ho en dècades, en segles o mai. Els governs haurien d’assignar partides diferents per a recerca completament bàsica i per a l’aplicada. Als Estats Units ja ho fan, no has d’inventar-te raons peregrines per fer que la teua recerca bàsica sone més atractiva. Al Regne Unit també estan fent-ho bé.

24-88
Fotografia: Rafa Gil

Vostè és reconegut pel seu treball estructural del ribosoma, però va començar estudiant també cromatina –el complex de DNA i proteïnes que conté el material genètic de les nostres cèl·lules–. Com va triar entre tots dos camps?
Vaig notar que el camp del ribosoma estava en un punt metodològic únic. Això feia possible resoldre’n l’estructura i si esperava més, altres també començarien a treballar-hi. A més, siguem clars, el ribosoma és fonamental per a la vida com res més ho és, el ribosoma és el cor de la vida.

Els ribosomes actuals són formats per proteïnes i RNA. Des d’un punt de vista evolutiu, considera que la hipòtesi del món d’RNA és encara vàlida?
El sentit d’un món d’RNA és que la mateixa molècula es replica i actua com a catalitzador. Això no vol dir que catalitzés reaccions tot sol, sinó que devia comptar amb compostos com ara aminoàcids o pèptids menuts i, per descomptat, si no hagués estat en compartiments com vesícules lipídiques hauria estat massa difícil aconseguir-ho. Per tant, la hipòtesi encara és certa.

Les nostres cèl·lules contenen ribosomes en el citosol –líquid separat del nucli– i en els mitocondris –orgànuls encarregats de la respiració cel·lular–. Per què els ribosomes mitocondrials estan més especialitzats que els citosòlics? I per què són tan divergents en diferents llinatges?
Els mitocondris s’originaren en un procés endosim­biòtic on un bacteri fou fagocitat per un altre de més gran, probablement un arqueu, i que va resultar en una espècie eucariont amb mitocondris. Però les espècies eucariotes divergiren tant que no podien aparellar-se i els mitocondris de cada espècie divergiren de manera diferent. A més, el genoma del mitocondri s’encongí per pressió selectiva i així el ribosoma mitocondrial s’especialitzà i va traduir gens que codifiquen per a proteïnes integrals de membrana. Alhora, aquella especialització generà pressions selectives diferents a les experimentades pels ribosomes citosòlics, els quals havien de traduir la majoria dels gens. Els darrers, per tant, divergiren molt més ràpidament i de manera independent entre espècies, i això va crear grans diferències entre el ribosoma humà i el del llevat.

Al seu parer la criomicroscòpia electrònica –una tecnologia de visualització d’estructures macromoleculars– ha estat determinant en el camp del ribosoma?
Ha estat un salvavides perquè ara coneixem estructures de coses que ni podíem imaginar, com el ribosoma mitocondrial. No podíem obtenir suficient material per cristal·litzar-lo i a més era una mescla d’estats i tipus de ribosomes. La criomicroscòpia electrònica no sols ha transformat el camp del ribosoma sinó que transformarà la biologia estructural.

Què féu amb els diners del premi Nobel?
Ja no me’n queden [riu]. Vaig ajudar el meu fill a pagar un instrument musical i la seua hipoteca, vaig liquidar la meua i vaig haver de pagar més del 35 % en impostos a Estats Units perquè són els únics que en cobren a ciutadans no residents i als guardonats amb un Nobel.

Hi ha en la seua carrera un científic o llibre inspirador?
Quan era jove, admirava moltíssim Richard Feynman perquè era molt clar i per la seua idea d’ocupar-se de problemes interessants. Escrigué el llibre El plaer del descobriment. Era un gran físic i una persona franca, que dimití de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units perquè creia que passaven el temps pensant com triar nous membres, una cosa que de fet no és certa! Més tard, quan sabia més biologia molecular admirava Fred Sanger. Guanyà un premi Nobel quan sols tenia quaranta anys per desxifrar la seqüència de la insulina, treball que féu quan estava en la seua trentena. I després abordà un problema encara més difícil, com seqüenciar àcids nucleics. Ho descobrí i guanyà un segon premi Nobel. La seua idea d’usar terminadors marcats fou la base de molta seqüenciació posterior, incloent-hi la del genoma humà. Sanger fou notable, treballà al laboratori fins el dia que es retirà. Llavors se n’anà a casa, construí un vaixell i cuidava el jardí. Demostrà ser una persona molt segura d’ella mateixa, que no havia de provar res. Sols feia allò que li agradava.

També rebé la influència dels seus pares [ambdós eren doctorats]?
Sí, però no d’una manera directa, ja que no sabien de física, i quan vaig decidir passar-me a la biologia ells no estigueren involucrats en la decisió. El que sí que feren és ensenyar-me que aprendre i anar bé en els estudis és important. Això m’influí més que cap cosa específica.

Quin és el paper dels mentors en la carrera científica? En tingué algun?
Són molt importants, t’ensenyen com fer ciència, t’introdueixen gent, noves idees i camps. El mentor que més m’influí fou el meu supervisor postdoctoral, Peter Moore, perquè és molt rigorós i m’ensenyà com s’ha de fer ciència. Però l’LMB ha estat el meu «mentor grupal». Hi hagué una diferència qualitativa en la meua recerca d’ençà el meu any sabàtic a l’LMB el 1991.

Té aficions fora del laboratori?
En tinc moltes. M’agrada llegir, fer senderisme i excursions en bicicleta, el cinema… M’agrada molt la literatura llatinoamericana i he après espanyol. El 2009 vaig aprovar els exàmens de nivell de batxillerat, però malauradament no tinc temps de practicar-lo.

Li done les gràcies i m’avisa que ja llegirà l’entrevista en castellà.

Qüestionari Proust

Virtut preferida: Compassió.
Qualitat preferida en un home: Amabilitat, generositat.
Qualitat preferida en una dona: No hi ha cap diferència.
La seua característica principal: Persistència.
Allò que més aprecia dels seus amics: Lleialtat.
El seu defecte principal: Perd massa temps en llocs inútils d’internet.
La seua ocupació preferida: Estic en el treball correcte fent ciència.
La seua idea de felicitat: Vacances de senderisme amb família i amics.
La seua idea de desgràcia: He tingut una vida feliç però crec que seria veure alguna persona estimada patir.
Si no fóra vostè, qui li hagués agradat ser? Una persona com Feynman o Sanger.
On li agradaria viure? He estat en molts llocs però m’agrada viure a Cambridge.
Els seus autors preferits de prosa i poesia: Molts escriptors sud-americans i també Kazuo Ishiguro i Julian Barnes.
Els seus pintors i compositors preferits: Els pintors impressionistes. Pel que fa als compositors, Bach i Beethoven de música occidental i també m’agrada molt la música clàssica del sud de l’Índia.
Els seus herois en la vida real: Gandhi i gent com ell que resistí en la justícia prescindint de la violència.
Les seues heroïnes en la vida real: Dorothy Hodgkin en ciència.
Quins personatges de ficció li desagraden més? Iago, d’Otel·lo.
Les seues heroïnes en la història mundial: Marie Curie, qui es dedicà a la ciència quan la majoria de dones no ho feien i guanyà dos premis Nobel, i Florence Nightingale, que reformà la professió d’infermeria.
Menjar i beguda preferits: Sóc vegetarià, qualsevol menjar del sud d’Índia. No tinc cap beguda preferida, no prenc alcohol.
Allò que més odia: La violència i qui la utilitza per imposar el seus punts de vista.
Personatges històrics que més odia: N’hi ha molts més que Hitler o Stalin.
La reforma que més admira: Atenció mèdica universal.
Admira cap esdeveniment militar? No, sóc pacifista.
Quin talent natural li agradaria tenir? Ser un bon músic.
Com li agradaria morir? Espere que siga curt i sense patir [riu].
El seu estat d’ànim ara: Sóc feliç [riu].
Quin és el defecte que més tolera? Procrastinació.

Paola Marco-Casanova. Career Development Fellow, Medical Research Council-Laboratory of Molecular Biology, Cambridge.
© Mètode 88, Hivern 2015/16.

© Mètode 2016 - 88. Comunicar la salut - Hivern 2015/16

Career Development Fellow, Medical Research Council-Laboratory of Molecular Biology, Cambridge.