Entrevista a Anna Traveset

«La major part de la biodiversitat encara està per descriure»

Doctora en Ciències Biològiques i professora d’investigació a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (UIB-CSIC)

Anna Traveset

«Entre el Félix i el meu pare vaig tenir clar que m’agradava la biologia.» Així explica Anna Traveset d’on ve la seua passió per la flora i la fauna, «ja des de ben petita». Doctora en Ciències Biològiques, explica que és d’un poble del Pirineu que es diu Organyà –«el bressol del català»– i que va créixer envoltada de boscos. I al seu pare sempre li havia agradat moltíssim el bosc i els animals, n’era un gran aficionat. «Era un boletaire molt conegut, també recollia trufes… Era un molt gran observador.» Traveset explica que el seu pare no va tenir l’oportunitat d’estudiar, perquè era d’una família humil, «però hauria estat un biòleg excel·lent».

L’altra gran influència van ser els documentals de Félix Rodríguez de la Fuente, «quan solament hi havia un o dos canals a la tele». A més, Traveset té unes paraules de record per a un parell de professors bons, «que em van assegurar que aquesta era la meua vocació». I d’aquella xiqueta encuriosida per la natura, a l’actual professora d’investigació a l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats, un centre mixt de recerca del Consell Superior d’Investigacions Científiques i la Universitat de les Illes Balears.

Les seues aportacions al coneixement de la biologia reproductiva d’espècies vegetals amenaçades i a l’ecologia evolutiva de les interaccions planta-animal van fer que el jurat dels Premis Jaume I decidira premiar-la el 2017 en la categoria de Protecció del Medi Ambient. El jurat també va destacar la seua contribució a la divulgació i el seu compromís per acostar el coneixement mediambiental a la societat.

Malgrat que va vindre a recollir el premi a finals d’octubre, ens trobem totes dues al Campus de Burjassot-Paterna el 7 de novembre, aprofitant que ha estat convidada a participar en el cicle de conferències amb què se celebren els cinquanta anys dels estudis de Biologia a València. Allà, a la Sala Darwin, impartirà la conferència «Pèrdua de biodiversitat: causes i conseqüències per a la humanitat».

«Els principals motors d’aquest canvi global que està ocorrent a escala planetària són conseqüència d’activitats humanes»

Quines són les àrees més afectades per la pèrdua de biodiversitat?

S’està perdent molta biodiversitat en gairebé tots els biomes del planeta, tot i que en uns més que en altres. Per exemple, els boscos tropicals els estem perdent a una velocitat altíssima. Al bioma polar, amb el desgel de l’Àrtic, també estan minvant les poblacions dels óssos polars, de les morses… Tot això està modificant la cadena tròfica amb conseqüències que encara s’estan estudiant ara. Vull dir, que tampoc no se sap de manera exacta quanta biodiversitat s’està perdent al Pol Nord.

Però encara hi ha més biomes que estan patint aquest problema.

Les zones temperades, també, per culpa de totes les tales de boscos, els incendis, tots els motors de canvi global, el canvi climàtic… Moltes espècies d’amfibis, per exemple, estan desapareixent. Hi ha efectes directes sobre els organismes, però també indirectes. Així, les plagues, que es desenvolupen millor a una temperatura més elevada, fan que minvin altres espècies.

Anna Traveset

Foto: Miguel Lorenzo

Quina és la causa de la pèrdua de la biodiversitat?

Els principals motors d’aquest canvi global que està ocorrent a escala planetària són conseqüència d’activitats humanes, i això és una cosa que cal tenir clara. Serien el canvi climàtic, la pèrdua d’hàbitat, les espècies invasores i la contaminació. La número u, la que està provocant més pèrdua de biodiversitat al planeta, és la pèrdua d’hàbitat, la fragmentació dels hàbitats i els canvis de l’ús del sol. Però també té un impacte gran per a la biodiversitat la contaminació i la deposició de nutrients dels fertilitzants, dels pesticides i de tot el que estem usant.

Podríem dir que, si les persones no existírem, la resta d’espècies viurien millor?

[Riu] Sense nosaltres, més tranquil·les segur que viu­rien. Ja ho accepten tots els científics, que estem en una nova era que es diu l’antropocè. És aquesta era geològica que està dominada per la pressió que estem fent els humans amb les nostres activitats, modificant a escala planetària tot el funcionament de la Terra. No es posen d’acord alguns sobre quan va començar. Segons els ecòlegs, des de la revolució industrial; els arqueòlegs creuen que va començar ja amb la revolució agrícola, fa uns 12.000 anys, quan s’acabaria l’holocè. Uns altres inclús pensen que molt més enrere, des que els humans van  començar a expandir-se des d’Àfrica. El cas és que aquesta nova espècie ho està modificant tot. Llavors, si treus aquesta espècie, la resta de les espècies amb què compartim el planeta funcionarien de forma molt diferent.

Potser estan desapareixent espècies que encara no hem descobert.

I tant! La major part de la biodiversitat encara està per descriure. Tenim descrites entre un i dos milions d’espècies, però això exclou tots els microorganismes, com els bacteris i molts procariotes que encara no estan descrits. Hi ha molts ecosistemes al planeta que encara no coneixem. Les altes muntanyes, i en general els llocs difícilment accessibles pels humans, són molt desconeguts. Comences a anar allà a explorar i surten espè­cies noves en totes les categories. Fa poc vaig llegir per Twitter que han trobat a Sumatra una nova espècie o subespècie d’orangutan! Si troben això, imagina espècies més petites de plantes en llocs tropicals recòndits. Un altre bioma o ecosistema molt desconegut són les profunditats dels oceans. Allà hi ha quantitats d’animals raríssims, categories d’animals estranyíssims que no tenen res a veure amb els terrestres. Les noves tecnologies ens permeten anar a llocs on no hi havíem pogut anar fins fa poc i on hi ha moltíssima biodiversitat encara per conèixer. I molta també està desapareixent abans que la descriguem i, desgraciadament, no l’arribarem a conèixer.

«La resta d’espècies segur que viurien més tranquil·les sense nosaltres»

Un dels seus camps d’estudi és la interacció entre animals i plantes, i més concretament, la dependència de les plantes cap als animals per a la seua reproducció. Pot fer-nos-en cinc cèntims, de la seua recerca?

La biodiversitat no és només la llista d’espècies que viu en un lloc, sinó tots els processos ecològics i evolutius que ocorren en un ecosistema determinat. Des de la meva tesi doctoral estic estudiant aquest component de la biodiversitat que són les interaccions ecològiques i evolutives. Concretament, estudio les interaccions entre plantes i animals. Hi ha relacions antagonistes, però jo estudio les mutualistes, en què es beneficien mútuament la planta i l’animal. Quin tipus d’interac­cions són aquestes? Doncs la pol·linització, la dispersió de llavors per animals. Una de les línies de treball que portem a terme actualment és veure quin impacte té la pèrdua de pol·linitzadors. Estem veient la desaparició de molts insectes, i molts d’aquests són abelles, que tenen una funció importantíssima en l’ecosistema. Una de les moltes crisis que tenim en aquest planeta és la crisi dels pol·linitzadors. Hem de pensar que la majoria de plantes, les que produeixen flors, són pol·linitzades per insectes. Si nosaltres haguéssim d’anar pol·linitzant-les totes, seria totalment impossible.

Aleshores, no podem viure sense els insectes.

És que, a més, gairebé el 70 % dels cultius necessiten aquests insectes. Al laboratori hi ha una persona que està treballant en l’ametller, concretament. Però, en general, treballem en l’impacte que té la pèrdua de pol·linitzadors sobre la reproducció de les plantes. Quina capacitat tenen aquestes plantes de reproduir-se soles? En un estudi recent també hem mirat quin és l’efecte d’una pertorbació gran. Al nord de Mallorca volien fer un camp de golf. Afortunadament ara aquest projecte està aturat per la Unió Europea, però ja havien fet el mal d’arrasar-ho tot. Nosaltres estem estudiant des del 2008 quin impacte ha tingut sobre els pol·linitzadors aquesta remoció de la terra que han fet. Després d’aquesta gran pertorbació s’han perdut moltíssimes espècies, tant d’insectes com de plantes, i moltes de les interaccions. Encara no sabem, però, quin efecte té això sobre la reproducció de les plantes que queden.

Hi ha una expressió que, com tantes altres, atribueixen a Albert Einstein, que diu així: «Si l’abella desapareguera del planeta, a l’humà només li quedarien quatre anys de vida». Si això fóra cert, quants anys li quedarien actualment a la humanitat?

Bé, crec que la frase aquesta és un mite [riu] i que això és molt difícil de predir. Però et puc dir que hi ha moltíssimes espècies que depenen de les abelles per a reproduir-se. Aleshores, els humans no desapareixeríem, però ens hau­ríem d’adaptar a altres productes, que potser no tenen els nutrients que ens aporten totes aquestes fruites i aquests vegetals que ara consumim.

Com ens afecta la pèrdua de la biodiversitat?

La pèrdua de la biodiversitat afecta tots els serveis ecosistèmics. Aquest és un terme molt antropocèntric i correspon als serveis que ens aporta la natura a l’espècie humana. Amb la pèrdua de biodiversitat perds tots aquests serveis ecosistèmics. Perds els serveis de provisió, que són els productes que traiem directes de la natura, com els aliments, la llenya o fibres. També s’afecten els serveis de regulació, que són aquells que ens proporciona l’activitat d’aquests organismes. Per exemple, el reciclatge de nutrients, frenar l’erosió del sòl o la pol·linització. Hi ha molts organismes que amb les seves activitats estan proporcionant-nos aquests serveis. Llavors, si estem reduint això, estem rebent menys beneficis d’aquesta natura. També hi ha els serveis de suport, que fan que funcioni l’ecosistema, amb el cicle de nutrients. I un altre servei que també és molt important, tot i que no se sol tenir en compte, és el servei cultural. Amb una gran pèrdua de la biodiversitat es perden aquests serveis culturals que ens proporcionen felicitat.

«Molta biodiversitat està desapareixent abans que la descriguem i ja no l’arribarem a conèixer»

En què consisteix aquest servei?

Veure un paisatge bonic, poder anar d’excursió per la muntanya o gaudir d’un paisatge és beneficiós per a la humanitat. Als Estats Units han fet un experiment amb gent de les presons i d’hospitals psiquiàtrics i amb gent sense llar, i durant un any a algunes persones els han posat uns vídeos de natura, de l’estil de National Geographic o The Blue Planet i a un grup control, no. Després d’un any han vist que la gent que ha estat mirant aquestes escenes tan boniques comet menys infraccions, està més calmada, és més amigable, té més empatia… Això és quelcom que caldria tenir en compte també a les ciutats: sense parcs verds, ciutats totes grises… Les ciutats amb parcs de ciment fan la gent més infeliç i això ho hauria de considerar qui les dissenya. La biodiversitat ens porta més felicitat.
És possible trobar un equilibri entre donar a conèixer el paisatge i cuidar-lo de la massificació i consegüent degradació?

Aquí hi ha molta feina a fer pels gestors del medi ambient. Si un parc natural, com pot ser Cabrera o l’Albufera, el massifiques i fas que s’assembli a les Rambles de Barcelona, ja no pots gaudir-ne. S’ha de posar límits, establir un contingent. Si en un lloc com Cabrera, a l’estiu, deixes anar moltes barques amb 300 persones cada dia, es perd la qualitat del lloc. La gallina dels ous d’or es pot matar si no hi ha una planificació bona.

Vostè també estudia els ecosistemes insulars. Què els fa especials?

En tenir menys diversitat d’hàbitats i una riquesa d’espècies menors, i també per ser un punt on arriben molts vaixells i avions, són molt vulnerables, especialment a les espècies que arriben de fora. El fet que les illes hagin estat aïllades durant milions d’anys ha fet que allà hi evolucionés una flora i una fauna especial, que es diferencia de la del continent. Com que hi ha menys depredadors, les plantes o els animals no tenen tantes defenses, no han hagut d’evolucionar-les. Per exemple, a les Galápagos hi ha moltes espècies d’ocells avoladors, com el corb marí. Per tant, no tenen la capacitat d’escapar-se si els introdueixes allà un depredador. També les cabres introduïdes pels humans per a tenir carn han fet moltíssim mal a les illes. Aquestes cabres han començat a menjar plantes que no tenen defenses químiques i les han fet desaparèixer.

Anna Traveset

Foto: Miguel Lorenzo

Aleshores, la cabra és una espècie invasora?

Sí, i les rates, els conills… El gat és una espècie molt invasora també, que creix sense control. Són superdepredadors i han fet especialment mal en moltes espècies d’animals que han evolucionat a les illes, com poden ser sargantanes, amfibis i tot tipus de cuques que no tenen defenses, o els ocells que nidifiquen al sòl. Un altre problema gran a les illes són les serps. A llocs com Formentera fins fa pocs anys no n’hi havia, han arribat amb les oliveres de jardineria. Moltes de les espècies arriben per aquesta via, o els animals que compra la gent. Per exemple compren una tortugueta o peixos i quan se’n cansen els deixen a l’albufera. Hi ha centenars d’espècies que vénen de fora, s’introdueixen a la natura sense cap conscienciació, i troben aquí el seu medi i comencen a desplaçar les espècies natives. És com si aquí portem locals de McDonald’s i Burger King i desplacen tots els restaurants que fan aquestes paelles valencianes tan bones. Això és el més trist, que es perd biodiversitat. Quan hi havia aquella polèmica tan gran amb el camp de golf que volien construir a Mallorca, la gent que ho defensava deia: «No, dona, si és tot verd! I, a més, posarem allà uns ànecs…». Si us plau, un monocultiu d’herba és verd, així el veuràs des d’un satèl·lit, però la biodiversitat que s’ha perdut és enorme.

Parlant de mals que vénen de fora, com s’està vivint a les Illes Balears la plaga de Xylella fastidiosa?

Es poden eradicar o mitigar els efectes de les cabres, dels gats o de les serps, però, en el cas de bacteris i fongs, com ho atures? I Xylella fastidiosa ara mateix no hi ha qui l’aturi, no s’ha trobat cap bactericida que el pugui fer desaparèixer. I també hi ha els insectes vectors que volen d’aquí cap allà. Estava clar que algun dia arribaria aquí, si és que no hi era des de fa temps. Penso que fa prou que hi era al País Valencià i a Mallorca.

I quin impacte tindrà?

Doncs ara estan arrancant només els ametlers i les oliveres que estan afectades, ja no totes les d’un radi. Però, si això no ho controlen, ens podem quedar sense ametllers? En aquest cas no és pèrdua de biodiversitat, perquè és un cultiu que han portat els humans, però les pèrdues econòmiques sí que són brutals. Sobretot perquè les Balears i Alacant són uns dels productors d’ametlles més importants d’Espanya. L’oli també és un producte molt important. I no sé si Xylella ha arribat ja a Andalusia… Vull estar-ne informada i aprendre sobre el tema, perquè de bacteris no en sé molt.

«Els arquitectes, els advocats o els polítics necessiten molta educació ambiental»

Ha rebut recentment el Premi Jaume I en la categoria de Protecció del Medi Ambient, un dels guardons cien-tífics millor dotats econòmicament. Ha pensat a què destinarà aquests diners?

No estem obligats a invertir-ho en recerca, però jo tinc clar que vull invertir la major part en això, en la compra de material i a contractar gent molt bona que tenim en aquest país. S’inverteix molt en gent per a formar-la, perquè facin la tesi, però després marxen a l’estranger i no hi ha una bona planificació per a tornar-la a absorbir i mantenir-la. Tinc ara un equip amb gent molt bona a qui se li acaba el contracte, i durant aquest temps en què estan buscant altres coses, vull que estiguin coberts. Ja tinc una llista de bastant gent que vull contractar.

En aquesta edició, de vuit persones guardonades, sis eren dones. És una fita per a aquests premis, copats sempre per homes, però també un referent per a altres guardons com els Nobel, on les dones mai són les protagonistes. A què es pot deure aquesta des-igualtat?

Crec que és una qüestió de temps. D’aquí a pocs anys espero que ja no sigui destacable això de quants homes i quantes dones han estat premiats. Jo, per exemple, he format més dones que homes com a doctors, i porto quinze tesis. Què passa? Doncs això del «sostre de vidre». És tot molt competitiu, te n’has d’anar a l’estranger, i moltes dones no volen renunciar a tenir també una vida personal. És un camí molt difícil i has de tindre una vocació molt clara i estar disposada a esperar a ser mare fins que estàs establerta, que és el que jo vaig fer, però això també té els seus riscos. Ara bé, això està canviant molt de pressa i jo estic veient que cada vegada hi ha més dones que estan investigant. Crec que és qüestió de poc de temps. Encara estem arrossegant tot l’abandonament durant aquesta etapa, de dones que llancen la tovallola abans que els homes. Però és clar que hi ha moltíssimes dones en aquest país amb moltíssim talent i que guanyaran moltíssims premis en aquest futur pròxim.

Anna Traveset

Foto: Miguel Lorenzo

El jurat dels Premis Jaume I també va destacar el seu compromís d’apropar el coneixement mediambiental a la societat.

La divulgació és fonamental, ho tinc clar. Els científics hem de divulgar el que fem, hem de sortir d’aquella zona de confort que és el laboratori o el camp. Ja que estic rebent diners de fons públics, és un deure explicar què estic fent amb ells. Però, a banda d’això, tinc claríssim que la gent no coneix moltíssimes coses. Els arquitectes, els advocats o els polítics necessiten molta educació ambiental, perquè després són ells qui dissenyen les ciutats o els edificis o les polítiques mediambientals. Si no tenen els coneixements que els hem d’aportar els científics, no els poden aplicar. M’agradaria saber quanta gent pensa que solament hi ha una abella al món, l’abella de la mel. Doncs hi ha més de 20.000 espècies d’abelles, a la península Ibèrica n’hi ha més de 1.000, a les Balears en tenim més de 200… Són criatures fantàstiques i precioses, i no piquen. Cal mostrar aquesta biodiversitat i jo estic invertint una bona part del meu temps en la divulgació.

I què podem fer des del periodisme?

Heu de fer molts programes per a divulgar com és d’important i bonica la natura. És important per tots aquells serveis ecosistèmics que t’he dit, inclosos els culturals. Molta gent confia que quan desaparegui tal ja s’inventarà alguna cosa i tindrem plantes que treuran el CO2, però no és tan fàcil.

Vol dir amb això que estem condemnades a viure amb el canvi climàtic?

Es poden fer coses encara, però la situació està bastant complicada. Les emissions són cada vegada més grans. Es poden frenar, però per exemple el desgel de l’Àrtic és ja un fet. Abans del 2050 ja hi haurà estius sense gel. Aquest desgel provocarà, a banda dels canvis en cadenes tròfiques, la pujada del nivell del mar. També es perdrà l’efecte albedo i el permagel, i sortirà «a la llum» el metà que està acumulat allà dins. El metà produeix com a 23 vegades més efecte hivernacle que el CO2. Per tant, el panorama és bastant desolador, la veritat. Hi ha moltíssima gent estudiant com treure CO2 de l’atmosfera, però no és gens fàcil. Estan els tecnòlegs veient com ho poden fer, però és a escala planetària i serà caríssim, a més que potser mantenir aquesta tecnologia provoca encara més emissions.

«Si no cuidem aquesta casa entre tots, pot arribar fins i tot a desaparèixer l’espècie humana»

Llavors, quin futur ens espera?

Jo sóc una mica pessimista, però bé, sempre hem de dir que val la pena lluitar. Si no, el canvi encara s’accelera més. Nosaltres ja hem vist tota la contaminació dels rius. De petita vaig aprendre a nadar en un riu que estava ple de truites, molt transparent. Ara vas al riu i fa fàstic, no hi posaria ni el peu. Els nostres fills estan veient un planeta molt més degradat. Els fills dels nostres fills a saber què veuran. I els fills dels fills dels nostres fills ja no ho sé, però el panorama és dur. Si no hi ha molta més conscienciació, aquest planeta ho té cru. Ens estem carregant els boscos, que sempre són els que absorbeixen el CO2; estem tenint una petjada cada vegada més forta. Si no cuidem aquesta casa entre tots, pot arribar fins i tot a desaparèixer l’espècie humana. No puc predir quants anys ens queden, però la Terra no és tan gran. Per això és tan important la conscienciació i que cadascú faci el mínim que pugui, i tenir esperances que això es pot revertir o, com a mínim, desaccelerar bastant.

Un poc d’esperança, per acomiadar-se.

Sí, s’ha de donar esperança sempre.

© Mètode 2018 - 96. Narrar la salut - Hivern 2017/18

Llicenciada en Periodisme i graduada en Comunicació Audiovisual. Revista Mètode, Universitat de València.