Entrevista a Francisco Tomás Vert

Francisco Tomás Vert ens rep al seu despatx de la Facultat de Química al Campus de Burjassot. S’ha llevat l’americana, i va en mànegues de camisa, amb la corbata llampant. El professor Tomás Vert és catedràtic de Química Física de la Universitat de València, de la qual ha estat rector entre el 2002 i el 2010. Però té ben clara la vocació: això de la corbata ho fa per nosaltres, ens diu, s’estima més la bata. Enguany ha estat l’encarregat de llegir la lliçó magistral que dóna el tret d’inici al curs acadèmic de la Universitat de València. Seiem, i des del primer instant ens adonem que parlem amb un químic particular, un aficionat a la lectura i la música barroca, tot un humanista.

En la lliçó magistral assenyalà que la química no compta amb una bona reputació. A què és degut?
La culpa la tenim els químics, no ens hem preocupat d’emetre una visió positiva d’allò que la química ha aportat a la societat. Si escoltes els mitjans de comunicació, parlen de la contaminació, de les intoxicacions, etc. Això realment ocorre, però hi ha un desequilibri entre aquestes coses i l’impacte positiu de la química en la societat.

Aleshores, també en són responsables els mitjans de comunicació?
Sí, no és fàcil trobar seccions de divulgació científica als mitjans, ni tan sols d’opinió. Sense anar més lluny, ha passat desapercebuda la concessió del premi Nobel de Química d’enguany a Daniel Shechtman. No ha tingut més dels 30 segons de rigor. Els mitjans haurien de dedicar a la química la importància que es mereix tenint en compte com d’essencial és per a la societat. Sense anar més lluny, al costat del Campus de Burjassot tenim Canal 9 i seria molt fàcil travessar el carrer i interessar-se pel que fem, però no ho fan.

«Al costat del Campus de Burjassot tenim Canal 9 i seria molt fàcil travessar el carrer i interessar-se pel que fem, però no ho fan»

Va titular la lliçó magistral «La química al segle xxi. Descobrir i conèixer». En canvi, la inicià parlant del segle xix i Marie Curie…
Al segle xix apareix la química com una ciència estructurada, ja no es concep com el reducte d’un alquimista en un racó. A més, Marie Curie és la motivació de l’Any Internacional de la Química. Curiosament ella va fer els seus descobriments al tombant de segle; això és paradoxal, que els grans passos en la química sempre es facen als tombants de segle, el segle xx va ser revolucionari en la fonamentació física de la química. Ara es té la percepció que la química s’ha exhaurit, però crec que queda clar que no, estem en una situació en la qual podem entrar en qüestions noves.

En el subtítol afegeix el verb «descobrir», una crida a la curiositat?
Sí, cal motivar l’estudi i la curiositat per allò que no se sap. Hi ha un munt de coses que no sabem, però a més, hi ha un munt de coses que no sabem que no les sabem. La manca d’interès pel coneixement és conseqüència d’un sistema educatiu que no el valora. El problema és d’estímuls. Hem passat d’un sistema rigorós a un altre massa permissiu sense quasi exigències.

Després de la femtoquímica i la nanociència, què vindrà?
Queden qüestions que la química no ha solucionat encara, per exemple: els éssers humans som estructures químiques complexes i interrelacionades; els processos químics necessaris perquè jo puga parlar ara són innumerables, lligats els uns als altres. Aquestes coses s’han d’estudiar d’una forma global. Una gran pregunta seria per què les cèl·lules es maten elles mateixes. Doncs encara no ho sabem. En el camp industrial, la química no té termini, vivim un segle apassionant, som a les portes de fer descobriments interessantíssims.

La recerca de coneixement hauria d’estar per damunt del profit econòmic?
Sí, però això és una opinió personal. El coneixement sempre ha precedit l’aplicació. S’ha de contraposar la tònica de la societat del coneixement amb la purament econòmica. Jo volia fer èmfasi en el meu discurs en la importància que té el descobriment sobre la visió actual d’aprofitar el coneixement. Vaig presentar descobriment i coneixement de manera contraposada. Quan tothom diu «visca la societat del coneixement» jo dic que a mi m’estimula més «la societat del descobriment».

No són les retallades en educació una mostra de que es considera l’economia per damunt de la recerca?
En aquest moment les caixes estan buides, i el sistema financer diu ara que per prestar necessita que els governs retallen. El problema és si la retallada és universal o dirigida. Les polítiques econòmiques que s’estan duent a terme tenen la seua última referència en no se sap on, en això que a mi no m’agrada gens però que ara es diu molt: els mercats. D’alguna manera hem perdut control democràtic sobre la nostra vida. Quan a un govern se li imposa des de fora una retallada de la despesa pública i hi ha una càrrega important en educació i salut, aquestes lògicament es veuen afectades. Necessitem més informació. Necessitem saber amb quins recursos comptem, quins recursos necessitem, i amb aquestes dades, prioritzar la despesa pública… qüestió de política. El que no entenc és que hi haja retallades en l’educació i que altres qüestions no es vegen afectades.