Entrevista a Jocelyn Bell

«Encara tendim a pensar que els homes són millors»

Astrofísica, descobridora dels púlsars

Jocelyn Bell

L’estiu de 1967, l’aleshores estudiant de doctorat Jocelyn Bell es trobava a la Universitat de Cambridge analitzant registres d’un nou radiotelescopi quan va detectar uns senyals inusuals, molt lleus però regulars. Una de les opcions que en aquell moment es van sospesar era la possibilitat que es tractara d’un senyal de vida extraterrestre. Tot i que més tard Bell va assegurar que no van pensar realment que fóra un senyal artificial provinent d’una altra civilització, tampoc no tenien proves que fóra una emissió natural, i, no sense cert humor, es va batejar el senyal com a LGM-1, de les sigles en anglès d’“homenets verds” (Little Green Men). Però finalment, aquests homenets verds van resultar ser el primer púlsar conegut i Jocelyn Bell Burnell (Belfast, Irlanda del Nord, 1943) ve veure que el seu nom quedava lligat per sempre al d’aquests estels massius de neutrons. El descobriment es va publicar en la revista Nature el febrer de 1968 i Bell va poder finalitzar la seua tesi doctoral sense cap tipus de sobresalt extraterrestre més. «Hauria estat un descobriment massa revolucionari», assegura la científica entre riures. Dècades després, però, davant el descobriment de nous planetes –«més que no ens pensàvem»–, considera que hi ha més probabilitats de trobar vida fora de la Terra: «Sospite que no estem a soles.»

El somriure no abandona aquesta astrònoma durant tota la conversa. Jocelyn Bell parla amb un to de veu tranquil i pausat, sense cap mostra d’impaciència o cansament tot i tenir una agenda ajustada durant el seu viatge a Espanya. Ens rep al departament d’Astronomia de la Universitat de València, just després d’una altra cita amb un mitjà de comunicació i abans de la seua conferència a la sala Darwin. La seua visita ha creat expectació entre alumnes i professorat, que més tard ompliran l’auditori on l’astrònoma parlarà, fins al punt que el públic haurà d’ocupar els passadissos de la sala a falta de seients lliures. Una xarrada durant la qual Jocelyn Bell demostrarà que està acostumada a parlar en públic i que li resulta extremadament fàcil mostrar passió per allò a què ha dedicat la seua carrera científica: l’astronomia.

La casualitat fa que la nostra conversa tinga lloc només unes hores abans de l’anunci a Washington del descobriment de les ones gravitacionals. A falta de la confirmació oficial, la notícia corre per la comunitat científica des de fa dies i l’astrònoma ho dóna ja per fet. «Aquest descobriment significa una nova manera de veure l’univers, que ens ajudarà a conèixer moltes coses que no podríem saber d’una altra manera», explica la professora Bell. Des que aquesta astrònoma va descobrir aquell senyal ja fa vora cinquanta anys, moltes coses han canviat en astronomia, però per a Jocelyn Bell la confirmació de les ones gravitacionals és una fita especialment destacable: «És molt important, molt emocionant i marca l’inici de tot un nou món de possibilitats.»

«La gent et pregunta, “com va ser aquell moment?” Però no hi ha “un” moment. Els descobriments no són ràpids ni instantanis. Hi ha un llarg i lent procés al darrere»

Un descobriment així acostuma a rebre atenció dels mitjans de comunicació, i despertar certa expectació entre el públic general. La professora Bell ho va viure en primera persona després de la publicació de la seua troballa. Què sent un científic o una científica quan s’enfronta a descobriments d’aquest tipus? «La gent et pregunta, “com va ser aquell moment?” Però no hi ha “un” moment, hi va haver setmanes de preocupació, ansietat i trencaclosques després de detectar el senyal per primera vegada», i desmunta d’aquesta manera la idea, instal·lada en l’imaginari col·lectiu, del científic vivint un moment de revelació. Davant un senyal inusual com el que Bell va detectar aquell estiu, la científica explica que és difícil entendre la magnitud del descobriment que s’està a punt de realitzar, ja que primer cal descartar que siga degut a un mal funcionament de l’equip i això exigeix un minuciós treball de comprovació. «Els descobriments no són ràpids ni instantanis. En realitat hi ha un llarg i lent procés al darrere», resumeix.

Un Nobel controvertit

15-89

Jocelyn Bell el 1968, a l’Observatori Mullard de Radioastronomia de la Universitat de Cambridge, on va detectar per primer cop el senyal d’un púlsar l’estiu de 1967. / Mètode

Jocelyn Bell és coneguda com la descobridora del primer senyal d’un púlsar, però també com una de les protagonistes d’un injust episodi en la història dels premis Nobel. El 1974, Antony Hewish, el seu tutor de tesi i el responsable de la construcció del telescopi en què col·laborava Bell, i Martin Ryle van rebre el Nobel de Física per «la seua recerca pionera en astrofísica». El comitè destacava de Ryle el desenvolupament de la tècnica de síntesi d’apertura i de Hewish, el paper decisiu en el descobriment dels púlsars. En aquell moment, van ser moltes les veus que van criticar el fet que Bell no veiera reconegut el seu paper en el descobriment. L’astrònoma sempre va restar importància a aquest fet. «No acostumaven a notar la presència d’estudiants», assegura Bell rient, davant una pregunta que segurament ha hagut de respondre centenars de vegades.

Jocelyn Bell ha rebut més tard nombroses condecoracions i distincions, però el Premi Nobel continua sent considerat per una gran part de l’acadèmia i de la societat com el màxim reconeixement per a un científic. Davant la pregunta de si realment no li hauria agradat rebre aquest guardó pel seu descobriment, l’astrònoma es para a pensar i respon: «És molta responsabilitat per a una persona tan jove gestionar aquesta situació. Així que possiblement haja estat millor així.»

El que sí que destaca l’astrònoma, i considera que és una qüestió que aquest tipus de premis haurà de tenir en compte cada vegada més, és com ha evolucionat la manera de fer recerca: «Fins fa poc, gairebé tots els premis han estat per a una, dues o potser tres persones, no més. Però cada vegada més, es fa investigació en grans grups.» Sense anar més lluny, l’article on es descriu l’observació de les ones gravitacionals, publicat en la revista Physical Review Letters, ha estat signat per més de 1.000 autors. No és l’article amb més signants d’aquesta revista. L’any passat, una publicació sobre el bosó de Higgs a càrrec dels científics participants en els experiments ATLAS i CMS del CERN comptava més de 5.000 autors. «Per tant, si vas a donar un premi, a qui del grup li’l dónes? Això ha esdevingut un problema tan gran que algunes societats científiques estan creant premis per a grups, que ho fa molt més fàcil», opina Bell.

«És molta responsabilitat per a una persona tan jove gestionar el fet de rebre un premi Nobel. Així que possiblement és millor així»

Una dona en terra d’homes

Després de la publicació de l’article, els mitjans de comunicació de l’època es van bolcar amb el que consideraven el descobriment de l’any. Hi havia a més una qüestió que li atorgava especial rellevància: entre els signants hi havia una jove investigadora. Alguns anys després, el 1977, Jocelyn Bell explicava en un discurs en un simposi sobre astrofísica a Texas com va ser la seua experiència amb la premsa: «Els periodistes em van fer preguntes tan rellevants com si era més alta que la princesa Margarita i quants nuvis tenia en aquell moment.» Tot això acompanyat de fotografies de la científica en tots els posats imaginables: de peu, asseguda, analitzant registres, amb els braços alçats… «Has de semblar feliç, bonica, acabes de fer un descobriment!», recordava en aquella conferència que li deien.

Els inicis de Jocelyn Bell en ciència no van ser fàcils. Va estudiar física a la Universitat de Glasgow, on era l’única dona de la classe. Durant aquella etapa ha explicat en diverses ocasions que es va sentir una mica sola. No és estrany si tenim en compte que s’havia d’enfrontar a coses com la «tradició» de la universitat, que consistia que cada vegada que una dona entrava a la sala de conferència els estudiants, homes, picaven de peus, colpejaven els pupitres, xiulaven i intentaven fer el màxim de soroll desagradable. Això, però, no la va desanimar a continuar els seus estudis de doctorat a Cambridge per a convertir-se en astrònoma. Com ha canviat la situació de la dona en la ciència des d’aleshores? «A Gran Bretanya, s’ha millorat molt. Al començament, ho va fer molt lentament, però en els últims deu anys ha millorat molt més ràpidament perquè per rebre diners en investigació has de demostrar que hi ha paritat. Una vegada hi ha diners implicats, la gent s’ho pren seriosament», explica l’astrònoma, que així i tot reconeix que encara falta molt camí a recórrer. «De manera inconscient, encara tendim a pensar que els homes són millors», assegura. «Si has de prendre una decisió ràpida entre dos currículums, a qui escolliràs? Tothom, homes i dones, optaran per l’home.»

16-89

Fotografia d’Anna Mateu

Una vegada va finalitzar el seu doctorat, Jocelyn Bell es va casar i va abandonar la primera línia de la investigació. Que una dona casada i amb fills treballara fora de casa estava mal vist en aquella època. Però mai no es va desconnectar de l’astronomia, i quan es va divorciar i el seu fill va créixer va decidir tornar a la recerca i crear el seu propi grup d’investigació. Tenir família continua sent un desavantatge per a les dones a l’hora de desenvolupar una carrera científica? «Encara són les dones les que s’encarreguen de cuidar dels fills menuts. La dona ha de donar a llum, però després d’això l’home se’n pot encarregar», opina Bell, que es mostra partidària de sistemes de baixes de paternitat i maternitat com les de Finlàndia, on es potencia que tant pares com mares agafen llargs períodes per cuidar dels seus bebès. «Al principi pensaren que si un jove investigador se n’anava tres mesos de baixa en tenir un fill seria un pitjor científic en tornar, però de fet s’han adonat que és al revés. I crec que és perquè, fins i tot mentre cuides un bebè, el teu cervell continua treballant, i si té més espai, el cervell pot ser més creatiu. Més flexibilitat, menys pressió, i esdevens un millor científic.»

Matèria d’estels

Jocelyn Bell col·lecciona poesia de temàtica astronòmica i espacial, i reconeix que el cel a la nit és un espectacle preciós. Però assegura que no són els científics els qui escriuen versos. Ella ha dedicat la seua carrera a observar el cel, de manera metòdica, científica, escodrinyant-ne els senyals i intentant desxifrar-ne els secrets. Més tard, durant la seua conferència al Campus de Burjassot, ens mostra, no obstant això, que els científics, o almenys ella, sí que tenen la capacitat d’observar el seu camp d’estudi amb una mirada que va més enllà de la ciència. I, com si volguera contradir-se a ella mateixa, finalitza la seua intervenció amb una reflexió que no per certa ens sembla menys poètica: «Si no fóra per ells no estaríem ací: som fills i filles dels estels.»

© Mètode 2016 - 89. Els secrets del cervell - Primavera 2016