© A. Ponce |
||
José Adolfo de Azcárraga va inaugurar el 2005 la sèrie de «Monografies Mètode» amb el llibre Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència. Ara, acaba de publicar En torno a Albert Einstein. Su ciencia y su tiempo (PUV, 2006) –una ampliació en castellà d’aquell primer treball– amb què va guanyar el 2005 el Premio Especial Año Mundial de la Física, atorgat conjuntament per la Real Sociedad Española de Física, la Real Sociedad Matemática Española i la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología. Catedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València i investigador del grup de Física Matemàtica i Física Teòrica d’Altes Energies de l’IFIC –on es treballa al voltant de la física d’altes energies, física nuclear o la xarxa de càlcul GRID–, José Adolfo de Azcár raga és un home de semblant seriós però que s’apassiona en parlar de la seua vocació, la física, que reconeix que va descobrir gràcies al seu professor Fernando Senent i per la qual abandonà les seues aspiracions juvenils envers la medicina i l’aeronàutica. L’entrevistem al seu despatx, envoltats de llibres, papers, notes i d’alguns dels grans pares de la física, repartits per tota la paret en forma de pòsters o retrats: Ernest Rutherford, Galileo Galilei, Hendrik Lorentz, Max Born, Paul Dirac i, per descomptat, Albert Einstein.
El seu llibre se centra en la figura d’Albert Einstein, què va significar per a la ciència? Hi ha molt pocs científics els descobriments dels quals hagen significat un abans i un després en la història de la humanitat. Si la llista es reduïra a tres, citaria Newton, Darwin i Einstein. Per a la ciència en general, i sobretot per a la física, Einstein va representar un canvi considerable respecte a tot el que s’havia fet al segle xix. Aleshores hi havia el que s’anomena física clàssica. Einstein va superar les limitacions de la física newtoniana i va contribuir a establir les bases de la física quàntica, amb la teoria de l’efecte fotoelèctric, que és l’aportació que li va valer el Premi Nobel, tot i que siga popularment més conegut per la teoria de la relativitat, l’especial de 1905 i la general o teoria del camp gravitatori de deu anys més tard. De fet, aquestes aportacions van ser les que ajudaren a fundar una part de la física que ell no va acceptar d’una manera definitiva. No hi ha cap dubte que, juntament amb Newton, Einstein ha estat un dels millors i més grans físics que mai han existit. |
«Una persona que haja llegit Dostoievski i Huxley, i a qui li agrade Mozart no és vertaderament culta si no coneix mínimament les idees de Darwin o Newton»
|
|
Precisament al seu llibre planteja un capítol titulat «Newton vs. Einstein», en la seua opinió qui dels dos va ser més decisiu per a la física? Tots dos van ser científics extraordinaris que van canviar la nostra manera de veure el món, tot i que personalment sí que van ser molt diferents. Newton era una persona ambiciosa amb afanys de poder, rancorós i que detestava les dones. Einstein, encara que també tenia un caràcter fort, no va tenir mai afanys de poder, socialment va ser molt compromès i gaudia amb la companyia de les dones, però com a espòs i com a pare deixava molt a desitjar. A banda d’aquestes diferències personals, científicament ho deixaria en un empat. Fins i tot, tenint en compte que Newton va treballar al segle xviii, li donaria un petit avantatge. Al llibre reflecteix també la biografia personal d’Einstein, però també ens parla d’altres científics de l’època… Tot i ser un dels científics més populars, el rector de la Universitat de València, Francisco Tomàs, afirma al pròleg de la versió en valencià del seu llibre que «les idees d’Albert Einstein continuen resultant inaccessibles a bona part del públic». Per què és Einstein popular i desconegut alhora? Es pot dir que el públic està més interessat per qüestions anecdòtiques d’Einstein que en la seua tasca com a científic? Creu vostè que la ciència en general, i potser la física en particular, resulta inaccessible per al gran públic? A part d’investigador, vostè ha fet també diversos treballs de divulgació, el paper del divulgador és precisament aquest? Fer comprensible el llenguatge de la ciència a aquells que no el dominen? |
© A. Ponce «Les lleis de la natura són èticament neutres, depèn dels humans com s’utilitzen»
|
|
© A. Ponce |
«Cal plantejar-se si no va ser una sort el que la bomba atòmica es provara realment i es veiera fins quin punt podia ser absolutament terrible i paorosa» |
|
Seguint amb el llibre, vostè fa referència a la implicació d’Einstein en la construcció de la bomba atòmica i comenta que després se’n va penedir. Aquest penediment cal posar-lo en el context degut. Einstein es va penedir com molts altres, però al final. Ben és cert que hi hagué un grup de científics involucrats d’una manera o altra amb el projecte Manhattan que van tractar d’evitar que es llançara la bomba atòmica sobre el Japó. Aquests optaven per fer una exhibició del poder del giny en un terreny desèrtic per evitar víctimes, però malauradament les coses eren més complexes i no tindríem temps per discutir-les detalladament, cosa que sí que he intentat al llibre. La responsabilitat de la bomba atòmica recau exclusivament sobre els polítics, tot i que fóra Einstein qui descobrira que l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat (E = mc2) i és la fórmula que explica el perquè de l’alliberament d’energia tan monstruosa que es produeix en la bomba atòmica i per tant del seu poder destructiu. Però a algú se li acudiria fer responsable a Newton o als pares de la química de totes les guerres? Perquè la trajectòria dels projectils es calcula justament aplicant les lleis de la mecànica de Newton i els explosius que hi ha darrere de totes les armes convencionals són explosius químics i es construeixen gràcies als avenços de la química. Traslladant això a l’actualitat, fins a quin punt el científic pot influir en la manera com es fan servir els seus descobriments? És possible evitar el mal ús del coneixement científic? Desgraciadament, no hi ha investigació en ciència pura que puga separar l’aplicació militar que se’n faça de la no militar. Les lleis de la natura són èticament neutres, depèn dels humans que s’utilitzen. El que va significar la bomba atòmica va ser una mala aplicació dels coneixements científics bàsics que tenien aplicacions en altres contexts. Però aquesta mala utilització ja venia precedida de moltes altres com l’ús de la química en les bombes tradicionals. Fins i tot caldria plantejar-se si no va ser una sort que la bomba atòmica es provara realment i es veiera fins quin punt resultava absolutament terrible i paorosa, perquè imaginem que no haguera estat així. Després es podria haver tingut la temptació d’usar-la en qualsevol altre conflicte i utilitzar l’armament nuclear quan en lloc d’haver-hi tres bombes atòmiques n’hi havia milers. D’altra banda, en el moment del conflicte, la conquista dels illots del Pacífic causava literalment desenes de milers de morts. Només la presa d’Iwo Jima va costar prop de 30.000 morts i s’havien fet càlculs que la invasió del Japó hauria costat prop d’un milió de morts. De tota manera, en favor d’Einstein cal dir que ell era un pacifista convençut durant la Primera Guerra Mundial i ho va ser també durant la Segona, però en 1939 va incitar Roosevelt a aconseguir la bomba atòmica quan va pensar-se que l’Alemanya nazi podria estar darrere d’ella. Estic convençut que si ara es tornaren a donar les mateixes circumstàncies es tornaria a actuar de la mateixa manera. És molt fàcil jutjar-lo en temps de pau. Però a hores d’ara, amb tots els debats al voltant de si cal investigar o no sobre certs temes, quin és el paper que ha de representar el científic? Se n’ha de mantenir al marge? No. El científic ha de tenir veu i a més una veu qualificada perquè, com va dir el mateix Einstein en una ocasió, «ningú millor que el científic sap on li fa mal la sabata». El científic ha d’assessorar i criticar o opinar com un ciutadà qualificat amb coneixement de causa, però mai no ha d’anhelar el poder, aquest ha d’estar en mans dels polítics democràticament elegits. El segle xx s’ha definit com el segle de la ciència. En el segle xxi continuarà tenint aquest paper tan important? Quin és el valor essencial de la ciència al seu parer? Anna Mateu. Periodista, Cap de Redacció de Mètode. |
© Mètode 2011 - 54. L'espècie mística - Estiu 2007