Manuel Costa i Enrique Montoliu

09-48
Antonio Delgado   «Manuel Costa i Enrique Montoliu han unit els seus mitjans i esforços per un bé comú: la protecció dels espais naturals»

Trobem un científic i un empresari treballant junts, però no es dediquen a la «ciència empresarial» ni tampoc a crear una «empresa científica». Què fan en realitat? No és una endevinalla, són Manuel Costa i Enrique Montoliu, respectivament, que han unit els seus mitjans i esforços per un bé comú: la protecció dels espais naturals.

«Són fins de la Fundació la conservació, recuperació i maneig del patrimoni natural i cultural mitjançant l’adquisició, l’estudi i la gestió de terrenys, paratges, jardins…» Així comença la informació de la pàgina web de Fundem, la fundació que creà Enrique Montoliu i amb la qual s’acostà a la Universitat de València per demanar suport i assessorament. Era el 1996 i ara el projecte comú ja disposa de dues propietats on es desenvolupen treballs d’investigació, programes de conservació i tot un seguit de plans d’actuació relacionats amb els fins de la fundació. En aquest sentit, els llocs escollits fins ara per desenvolupar totes aquestes tasques són, d’una banda, la Reserva Biològica del Mas del Peraire, 240 hectàrees al terme municipal de Fredes, on la importància com a espai natural a preservar va ser l’ham per pescar aquest terreny de la Tinença de Benifassà, a l’Alt Maestrat. Per altre costat, trobem un jardí mediterrani de 50.000 metres quadrats al municipi de Pedreguer (Marina Alta). El Jardí de l’Albarda va ser creat  per acollir tot de plantes autòctones i va seguir criteris de jardineria sostenible, una eina de divulgació que ha estat premiada amb el guardó Magister de Paisatgisme 2002 de la Universitat Politècnica de València. 

A la fundació, amb la possessió d’aquests dos terrenys i amb dos objectius ben clars: la protecció del medi ambient i la difusió d’un ús sostenible de la natura, encara li queda un llarg camí per recórrer. Un camí que farà de la mà de la Universitat de València, receptora del patrimoni fundacional en cas de dissolució de la fundació, i que a més li dóna suport i assessorament científic constant. Els dos protagonistes i Jaime Güemes, conservador del Jardí Botànic de la Universitat i un dels sis patrons de la fundació, seuen amb nosaltres per contar-nos tot açò.

   

L’empresari

Enrique Montoliu és l’empresari. Ocupa el càrrec de president fundador de la fundació i en parla com un pare parlaria d’un fill. N’està orgullós, i amb raó. Encetà un ambiciós projecte amb la seua finca mediterrània a la comarca de la Marina Alta i nou anys després ens presenta Fundem. La seua il·lusió: mostrar a tots les immenses possibilitats de la institució i aconseguir un bon grapat de socis fidels que la sostinguen. 

Senyor Montoliu, la seua fundació porta a terme projectes científics i de conservació, tot i això es dediquen també a la recuperació de finques agràries, cosa que equivaldria a una tasca de conservació diferent, la de la cultura. Fan divulgació als dos nivells?
Per ara divulguem sobretot en el camp de la botànica. Però entenem que la nostra fundació cal que se centre en fets pràctics i no en divulgació teòrica, a la qual ja es dedica la Universitat.La nostra idea és que a qualsevol persona que s’acoste a Fundem només li calga mirar i ja s’adone que la natura és molt bonica i s’hi aficione.

El respecte que vostè sent per la natura i que l’ha portat a invertir temps i diners per conservar-la, d’on li ve?
Imagine que simplement és qüestió de sensibilitats. Jo em sent molt afortunat perquè sóc sensible a tot allò referent als espais naturals. 

Dels dos terrenys que té la fundació, el Jardí de l’Albarda, a la comarca de la Marina Alta, es troba en una zona molt pressionada urbanísticament i turísticament. Com veu la situació?
Històricament la Marina era respectada pel turisme, que era escàs i burgès. El desenvolupament urbanístic ferotge dels últims vint anys en una zona que estava pensada per a un turisme no massificat fa de mal recordar com era la comarca. Les autoritats tenen una visió que se centra només en el curt termini, em sembla un error d’enfocament i pense que amb el temps ho acabarem pagant.

Tot i això la fundació està en contacte amb alguns ajuntaments per tractar temes com la jardineria urbana. Creu que aquesta relació amb el temps pot influir positivament sobre la política urbanística?
Tenim aquesta esperança, encara que a hores d’ara l’impacte només recau en els visitants del jardí. Però sí que hem observat un canvi de mentalitat de la gent abans i després de venir a veure’ns. La diversitat i bellesa que es recrea al Jardí de l’Albarda al bell mig d’aquella urbanització on està situat provoca un xoc que es reflecteix en un canvi en la nostra manera de veure les coses.  

Un altre dels procediments que fan servir per exercir aquesta influència és signar convenis amb els ajuntaments o amb la Diputació. Però aquests convenis que afavoreixen el medi ambient després són utilitzats pels polítics per a la seua pròpia promoció. Com aconsegueixen desvincular-se de la política?
Òbviament, la natura no té color polític. Als nostres estatuts es reflecteix que no perseguim cap altre objectiu que la defensa del medi ambient, i això està al marge de la simpatia per qualsevol partit, siga verd o no. La solució és que tots haurien de ser verds, independentment dels seus plantejaments en altres assumptes. Igual com hi ha uns drets humans, caldria considerar uns drets de la natura que foren internacionals i que els adoptara qualsevol societat mínimament civilitzada.  

Però en la nostra societat trobem més fundacions que tracten l’art o la cultura que no la ciència. Creu que Fundem pot ser un bon exemple?
Una de les nostres visions és tractar de canviar la mentalitat per tal que la gent puga enfocar els seus recursos econòmics d’una altra manera, que no pensen en tots els altres aspectes de la vida i s’obliden del més important, el nostre hàbitat. L’hem de defensar i s’ha de situar en un lloc prioritari. Esperem que Fundem no servesca només d’exemple, sinó que qualsevol fundació destine una part de la seua activitat a la cura del medi ambient. 

El missatge de la fundació és ambiciós i té molta força. Què hauria de fer algú interessat a col·laborar-hi?
Doncs fer-se’n soci. Tractem d’obrir-nos a la societat. Sembla que tan sols amb l’aportació d’una quota anual no es pot fer gran cosa, però si ajuntem milers de socis, al cap de l’any podríem comprar un espai que fóra interessant de conservar. Això donaria sentit a la fundació, perquè per molts diners que tinga, els recursos no són il·limitats i aspirem a aconseguir que Fundem puga autofinançar-se. Hem d’aconseguir transmetre a la societat un missatge del tipus: «Tots contaminem, per tant, tots hem de fer personalment alguna cosa». Ací els donem la possibilitat de fer aquesta cosa. La societat pot fer molt i té ganes de fer-ho, però no sap com. 

Li desitgem que el seu missatge arribe lluny i que augmente considerablement el nombre de socis: com veu el futur de la fundació?
Jo li veig molt de futur, sobretot perquè la nostra societat ha viscut sempre pensant que pot dominar la natura i tots els successos que estan passant i que passaran faran que l’home caiga en la seua vertadera dimensió i s’adone que n’és una part més, i no precisament de les fonamentals. Com diu bé Manuel Costa, la natura després de tot el que fem continuarà i l’home serà qui desaparega. I la nostra fundació, encara que protegeix la natura, és humanística, perquè defensem el nostre hàbitat egoistament, per tal que puguen gaudir-ne sobretot les generacions futures. Dependrà, però, que mantinguem els criteris tan purs com sigua possible i no ens desviem de la nostra missió, que és divulgar i servir d’exemple.

  10-48Antonio Delgado

«El desenvolupament urbanístic ferotge dels últims vint anys en una zona que estava pensada per a un turisme no massificat fa de mal recordar com era la comarca de la Marina Alta»
(Enrique Montoliu)

El científic

Manuel Costa és el científic. D’una banda, és vicerector de política científica de la Universitat de València, d’una altra, és patró de la fundació. Per a ell, Fundem és plena d’opcions botàniques suggeridores. Amant de la natura i de les plantes, gaudeix de participar en un projecte que busca la protecció de les terres valencianes i el respecte constant pel medi ambient. Augura que a hores d’ara a la Península comencem a desenvolupar una passió per l’ambient natural semblant a la que la cultura anglosaxona mostra des de fa segles. 

Sembla que la Universitat està molt implicada en els aspectes científics de la fundació, també ho està a altres nivells, com la divulgació? 
La implicació de la Universitat és total des dels inicis, no solament des del punt de vista científic, sinó també com a patró, però la seua tasca és d’orientació en temes estrictament científics i de conservació. Tot i això, la Universitat té una altra obligació quant a la divulgació. Cal que faça aplegar els continguts i la tasca de Fundemal públic en general mitjançant publicacions, conferències o articles en revistes com aquesta. De fet hi implicarem, probablement l’any pròxim, la Càtedra de Divulgació Científica per tal d’incloure alguna activitat relacionada amb la fundació dins la propera setmana de la ciència. 

Però pensa que la Universitat es beneficia de la fundació, perquè li permet divulgar més els seus treballs de bioconservació, o és al contrari?
Crec que hi ha una simbiosi. El fundador tenia clar que no volia una fundació que excloguera la Universitat i a hores d’ara acull diferents tesis doctorals i projectes en les seues propietats. Hi ha moltes tasques que les realitzen els equips investigadors de la Universitat i es difonen a través de la fundació. Hi aportem tots un poc. 

I hi ha antecedents a la Universitat d’una simbiosi, com vostè diu, que funcione tan bé com sembla que funciona aquesta?
Hi ha unes quantes fundacions relacionades amb la Universitat, però no en temes d’aquest tipus, es dediquen a l’art o als estudis econòmics o empresarials.
A banda, hi ha pocs antecedents que un particular, com és el cas, s’acoste a nosaltres solament amb la intenció de crear una fundació i sol·licite la col·laboració de la Uni­versitat sense demanar res a canvi, simplement pel valor afegit que significa per a Fundem tindre’ns a nosaltres al darrere. 

La seua estima per la fundació no li ve sols com a representant de la Universitat, sinó també per la seua formació botànica. Què li semblen els terrenys adquirits per la fundació? 
Bé, jo vaig ser un dels animadors de l’adquisició del terreny del mas del Peraire. La idea que portava el fundador era adquirir terrenys més prop de l’àrea on nosaltres ens movem, però no hi hagué possibilitats. Jo sóc un fanàtic del Maestrat i vaig suggerir que el terreny que m’agradava era aquell perquè era una de les zones millor conservades. I també és una de les més belles, allí es combina el verd de la vegetació frondosa amb penya-segats i els talls dels penyals, és a dir, el que deu ser un paisatge. A més és un lloc d’encontre, per les seues condicions micro i mesoclimàtiques, de vegetació mediterrània amb alguns exemples de vegetació temperada i submediterrània. 

I quant al mas?
Era l’únic problema, que estava en ruïnes. Però tenim la idea d’establir-hi un refugi per a científics perquè puguen quedar-s’hi i aprofitar el temps. Un centre per a investigadors o gent afí amb els objectius de la fundació. 

I si un científic se sent atret per la fundació i els seus projectes?
S’ha de posar en contacte amb la fundació o la Universitat, perquè qualsevol investigador interessat, siga d’ací o de fora, té les portes obertes. Tan sols cal que a l’hora d’acostar-se a la finca del mas del Peraire ho comunique prèviament. 

Quant a pròxims projectes, on pensa que hauria de posar noves mires la fundació?
Aquesta és una pregunta difícil, depèn molt de la situació del territori, perquè és complicat quan el terreny es troba en mans de particulars. [«No és només que vulgues, sinó que pugues», comenta Enrique Montoliu, «ací no hi ha grans latifundis sinó petites propietats.»]

Bé, parlem de desitjos i no de possibilitats. Què els agradaria adquirir? Quins criteris seguirien?
Un lloc seria el Racó d’Ademús, encara que no sé com està la situació. Cal triar llocs apartats, finques grans a banda de les condicions botàniques. Amb tot, no hem de pensar només en la compra, la fundació també afavoreix la conservació als territoris circumdants de les seues propietats.

Això ha passat a la finca del mas del Peraire, no?
Sí, a través d’un conveni amb la Conselleria, ha contribuït a la creació d’un parc natural protegit. Considerem que això també és territori nostre, encara que siga de tots els valencians, en el sentit que li hem aportat el model que ens ha funcionat a nosaltres. Són aportacions no comptables de la fundació, però molt importants de cara al patrimoni del país

Per últim, la mateixa pregunta que al fundador, com veu el futur? 
Jo el veig positiu, el que passa és que una empresa com aquesta –empresa en el sentit ample de la paraula–, té una arrancada lenta però segura. A més, no hi ha ànim de lucre, per tant, s’evoluciona gràcies al capital fundacional i a les aportacions dels socis. Seria ideal que aconseguira tenir publicacions, el seu propi banc de llavors i que generara un producte que fóra vendible per reinvertir-lo en la fundació. 

Més informació
Us podeu informar sobre Fundem a la web <www.fundem.org> i al telèfon 96 352 30 99.

Eva Pastor. Jardí Botànic, Universitat de València.
© Mètode 48, Hivern 2005/06.

  11-48Antonio Delgado

«Qualsevol investigador interessat, siga d’ací o de fora, té obertes les portes de la fundació»
(Manuel Costa)

© Mètode 2014 - 48. Fotogrames de ciència - Hivern 2005/06

Jardí Botànic de la Universitat de València.