Entrevista a Margarita Salas

Es va criar en l’Espanya en què les dones depenien primer del pare i després de l’home, però en sa casa van encoratjar Margarita Salas (Canero-Valdés, Astúries, 1938) i la seua germana perquè feren una carrera igual com el seu germà. «Vaig tenir la sort que els meus pares mai no ens van discriminar, deien que el nostre futur dependria del nostre treball i que faríem una carrera universitària igual que ell», recorda. La jove dubtava entre química o medicina, i després del preuniversitari a Madrid la incògnita es va aclarir a favor de la primera opció. La immersió en el laboratori de química orgànica la va portar a imaginar el seu futur en aquesta especialitat, però en l’estiu de tercer de carrera, de tornada a Gijón, el seu rumb es va decidir cap a la bioquímica, i de la mà d’un científic excepcional. «Severo Ochoa tenia relació amb mon pare, eren parents polítics. Un dia vingué a dinar a casa i ens va dir que per què no l’acompanyàvem l’endemà a Oviedo, perquè havia de fer una conferència. Aquella conferència em va fascinar. Encara no havia estudiat bioquímica, i ell em va dir: “Quan arribe a Nova York t’enviaré un llibre perquè t’hi vages familiaritzant.” I així ho va fer, cosa que em va produir una enorme emoció», explica la introductora de la biologia molecular a Espanya al vestíbul de l’hotel que aguaita la platja de l’Orsen. Salas visita la Corunya per arreplegar la distinció especial del jurat dels Premis Prisma, que concedeixen els Museus Científics Corunyesos, enmig d’una campanya electoral en què es parla de canviar el model econòmic, però poc de com promoure el desenvolupament científic. El guardó destaca la seua capacitat de despertar vocacions científiques, d’una manera semblant a l’efecte que va produir en ella el Nobel asturià. Des de llavors, la ciència espanyola ha passat de quasi no ser a conformar un sistema en què, diu, hi ha qualitat, però falta quantitat.

«A Espanya encara fa falta més divulgació. És molt important dir a la societat el que està passant en ciència perquè li done suport»

Va tornar a Espanya en la prehistòria del seu sistema de ciència. Com ho veu avui, ja és madur o pensa, com alguns, que estem repetint el conte de la Ventafocs?
Hi vaig tornar amb marit [Eladio Viñuela], que també era científic, l’any 1967. Tots dos treballàrem amb Severo Ochoa i vam tornar a desenvolupar la biologia molecular a Espanya, que ací no existia. Però és que en aquest país en el 67 no existia pràcticament res, perquè no hi havia finançament per a investigar. De fet, hi vam poder tornar gràcies a una ajuda americana. Les coses han canviat moltíssim, el nombre d’investigadors ha augmentat considerablement i el finançament també, tot i que encara és escàs, som prou per sota de la mitjana de la Unió Europea.

«El meu virus m’ha donat moltes satisfaccions. És bona prova que fent investigació bàsica sorgeixen aplicacions no previsibles a priori»

Vivim un moment crític? Ens enfrontem a una nova onada de fuga de cervells?
Veurem com continua el finançament de la investigació. Aquests anys de crisi més o menys s’ha mantingut, trobe que gràcies a la ministra de Ciència, Cristina Garmendia, que tenia molt clar que cal promoure-la. Almenys la partida que s’hi destinava en els pressupostos de 2011 es va congelar, que ja va ser un èxit. Però, és clar, això no és prou, el finançament ha d’augmentar. Si no la gent jove no tindrà possibilitat d’eixir avant. Ací a Espanya es formen molt bons investigadors, la ciència té un nivell molt alt de qualitat, però ens falta quantitat, i ens en falta perquè falta finançament.

No és possible, llavors, aconseguir en ciència això que s’ha convertit en un lema polític: fer més amb menys?
Sempre es pot fer més amb menys. Cal agusar un poc l’enginy, no malgastar, però hi ha un mínim necessari. En el passat potser la ciència era més imaginativa i menys tècnica, però ara ja no és la que va viure Ramón y Cajal, que, tancat en sa casa amb el seu microscopi, feia una investigació fantàstica. Fan falta diners per dotar-la de tecnologia, però sobretot perquè la gent jove puga incorporar-se al sistema espanyol de ciència i tecnologia.

Però què falla quan hi ha centres com el Príncep Felip que són víctimes d’un ERE? És habitual que els polítics diguen que aposten per la ciència, encara que a l’hora de la veritat…
Sí, vegem… bé, jo no he sentit massa sobre ciència en aquesta campanya electoral…

Sí, aquesta vegada no se n’ha parlat gaire, de ciència.
Tampoc seguesc molt les campanyes perquè ja em cansen [somriu], però aquesta vegada no he sentit gaire cosa sobre ciència. El 2004 sí que se’n va parlar molt. Un grup d’investigadors vam fer abans de les elec­cions una proposta de pacte d’Estat per la ciència. Tots els partits ho veien molt bé, però en acabat, adéu-siau. Després de les eleccions, se’n van oblidar i tot es va quedar en fum de canyot. Veurem què passa ara. Espere que qui arribe al poder tinga clar que un país sense investigació és un país sense desenvolupament. Això ho deia molt Severo Ochoa.

La idea que repeteix més el discurs polític és que cal apostar per una economia del coneixement i la transferència de resultats. És possible un equilibri entre ciència bàsica i aplicada?
És que perquè hi haja ciència aplicada cal que hi haja ciència bàsica. Si matem la ciència bàsica, matem la gallina dels ous d’or. La majoria de les aplicacions que hi ha hagut en ciència han estat resultats d’investigacions bàsiques. El que sí que fa falta també és el que anomenem investigació traslacional, és a dir, que en els hospitals hi haja molta més investigació, investigació bàsica lligada a la clínica, en temes d’interès clínic però amb un fonament bàsic.

«Espere que qui arribe al poder tinga clar que un país sense investigació és un país sense desenvolupament. Això ho deia molt Severo Ochoa»

Per a arribar a aquesta transferència també fa falta més suport, no? A vegades els investigadors es queixen que han de saber de tot. Una cosa és investigar i una altra arribar al mercat.
Portar la investigació bàsica a les aplicacions és un moviment que ha de fer la indústria. El que passa és que a Espanya hi ha poc finançament privat de la investigació. L’empresa també hauria d’invertir, però no la pots obligar a fer-ho, ho fa si ho veu rendible. Si l’empresa no inverteix, ha de ser l’Estat qui invertesca, i amb això estimular l’empresa perquè també s’implique. Quan aquesta veja que hi ha investigacions que poden donar lloc a desenvolupaments interessants, hi entrarà.

Part de la indústria farmacèutica sosté, i pressiona en contra, que la seua inversió en ciència es ressentirà de les pèrdues que li ocasiona la potenciació dels medicaments genèrics en el Sistema Nacional de Salut. És tan greu això?
Home, crec que per a les empreses és un problema. La veritat és que no sé quant els afectarà, però els pot afectar. Invertir per traure un medicament és costosíssim, requereix molts anys de treball i investigació, i d’entre molts potser n’ix un. I és clar, les empreses volen veure rendible la seua feina. Això pot fer que hi haja empreses que caiguen, que caiguen també amb la crisi.

Però darrere d’aquests arguments hi ha també un discurs contra els genèrics, són menys eficaços?
No, no, això no, el principi actiu és el que compta. Els genèrics són perfectament eficaços.

Podem prendre genèrics tranquil·lament.
Exactament.

La seua xarrada en la Corunya es titula «De la biologia molecular a la biomedicina», quins reptes li agradaria veure fets realitat a curt o mitjà termini en aquest camp?
El coneixement sobre la seqüència del genoma està repercutint i repercutirà cada vegada més en el diagnòstic de les malalties, en la prevenció i en molts casos en la curació. Ja se sap quines mutacions produeixen alguns tipus de càncer, i això permet tractaments molt més específics. Si fa no fa és allò que se’n diu medicina personalitzada.

Es tracta de llegir el mapa genètic personal…
La pròxima generació de sistemes de seqüenciació pretén seqüenciar el genoma humà per mil dòlars, i pense que s’aconseguirà, s’estan fent passos importants en rapidesa i per poder abaratir-ho. En un futur no gaire llunyà, igual com es demana una anàlisi de sang o una radiografia, a un pacient se li podrà demanar una anàlisi genètica per veure quines susceptibilitats presenta i la potencialitat d’aplicar certs tractaments. Després hi ha tot el tema de les cèl·lules mare pluripotents, que poden donar lloc a teixits per a guarir també un cert tipus de malalties que ara no tenen curació, com el Parkinson o l’Alzheimer.

I al seu virus, el Phi29, li demana una mica més?
El meu virus m’ha donat moltes satisfaccions, i me les continua donant. Fa 44 anys que hi treballe des del punt de vista més bàsic, i és una bona prova que fent investigació bàsica sorgeixen aplicacions que no són previsibles a priori i que redunden en benefici de la societat.

Quines aplicacions han obtingut del seu estudi fonamental?
Quan infecta el bacteri produeix la síntesi d’una pro­teïna, que és una ADN polimerasa, l’enzim que duplica el material genètic, que té unes propietats fantàstiques des del punt de vista biotecnològic. Aquesta polimerasa la patentem, la llicència d’explotació la va obtenir una empresa americana, que va traure l’any 2001 un kit per a amplificar ADN. Una gran part de la seqüenciació de genomes s’ha fet gràcies a poder amplificar l’ADN amb l’ADN polimerasa del virus amb què treballem. La patent de la polimerasa normal ja va expirar el 2009 i seguim en aquest camí, hem fet modificacions a l’ADN polimerasa per millorar-la. Ara tenim una altra patent que esperem que done tan bons resultats com la primera. Com a dada li diré que el 50% de les regalies que ha tingut el CSIC han vingut de la nostra patent.

Continua treballant en el CSIC com a investigadora ad honorem; quan es pensa retirar?
Mai.

Continuarà com Rita Levi-Montal-cini, fent ciència als cent anys?
Exactament. Quan siga gran vull ser com Rita Levi-Montalcini [rialles].

Això d’usar el cervell manté jove!
Sí, jo pense que és vital. Si em llevaren la investigació trobe que em moria ja d’entrada.

Vostè va ser pionera de la biologia molecular a Espanya, però també és pionera per la seua condició de científica en aquest país. Avui les dones són majoria en moltes carreres, però per què creu que costa tant de trencar el sostre de vidre?
A mi no m’agrada dir que hi ha un sostre de vidre. Les dones hem començat tard, i per això estem arribant més tard. Però ara als laboratoris n’hi ha més que homes, iniciant la tesi, i aquestes dones es plantegen una carrera professional tan seriosa com se la poden plantejar ells. En quinze o vint anys la dona ocuparà en la ciència el lloc que li corresponga d’acord amb la seua capacitat i el seu treball. El sostre de vidre es trencarà, això segur. El que és veritat és que la dona té més problemes perquè encara és la que s’ocupa més dels fills, de la casa, dels dependents.

Ho veu, llavors, més com un problema de coresponsabilitat entre homes i dones?
Sí, en la llar és la dona la que encara porta més la càrrega. Cada vegada més els homes es fan càrrec, per exemple, de portar el xiquet a la consulta del metge, però encara es veu malament que s’agafen la baixa per paternitat. Són coses que cal millorar, però crec que trencarem el sostre de vidre en poc de temps.

Però és possible conciliar vida familiar i laboral quan una dona ocupa un nivell molt alt en ciència?
És possible, amb més esforç, però és possible. També és necessari que l’Estat done facilitats perquè la maternitat no siga un handicap a l’hora de pujar en la carrera professional, que hi haja, per exemple, més guarderies prop dels centres de treball.

Vostè és membre de la RAE, no se sent un poc Quixot lluitant contra tanta adaptació macarrònica de l’anglès en el llenguatge científic?
Tractem d’evitar que s’introduesquen massa termes en anglès, però és que a vegades és difícil, i a vegades s’hi fa tard, perquè hi ha paraules que ja estan tan establertes! És el cas de scanner, que s’ha espanyolitzat com a escáner. Altres termes es tracten de tra­duir, però no és fàcil.

Forma part d’unes quantes acadèmies, però la composició d’aquestes institucions és anacrònica, amb prou feines hi ha dones.
Efectivament. Crec que les acadèmies són les institu­cions en què les dones tardaran més a arribar, encara que hi ha ja prou conscienciació que han d’entrar-n’hi més, i no per quota, que jo a més sóc contrària a les quotes.

«Quan siga gran vull ser com Rita Levi-Montalcini»

Les acadèmies són conservadores…
Són institucions en què hi ha una majoria d’homes i els homes pensen normalment en homes quan cal proposar un nou acadèmic, cal fer un esforç especial per a pensar «no, ara ha de ser una dona». Costa, però en la RAE ja en som cinc i en la de Farmàcia, vuit. No és molt, però en la de Ciències, en la qual vaig entrar el 1988, no va ingressar una altra dona fins fa dos anys, i ara ho farà la tercera.

Tardarem a tenir un tercer premi Nobel de ciències a Espanya? Hem perdut potser alguna oportunitat merescuda?
No. En realitat de Nobel de científic n’hem tingut un, Ramón y Cajal, perquè Ochoa el va guanyar als Estats Units. El problema és la massa crítica. En som pocs encara, i si hi ha pocs investigadors el Nobel no ix. Fa falta que hi haja molta ciència, i molt bona ciència.

Ens fa falta també més massa crítica de divulgadors?
Sí, trobe que sí. Encara que ha millorat molt, a Espanya encara fa falta més divulgació. És molt important dir-li a la societat el que està passant en ciència perquè li preste suport. La societat s’interessa molt per la ciència quan li l’expliques d’una manera accessible però rigorosa, i la divulgació és una obligació que tenim els investigadors.