Entrevista a Mark Harrison

«Les pandèmies sempre ens diuen alguna cosa especial del moment en què vivim»

Professor d’Història de la Medicina de la Universitat d’Oxford

<? echo get_the_title();?>

El 2009, el virus de la grip A (H1N1) va provocar que l’Organització Mundial de la Salut declarara el nivell d’alerta sis, és a dir, va considerar que s’estava produint una pandèmia. La malaltia va ocupar planes de diaris i minuts de televisió, i es va convertir en el centre d’atenció mun-dial durant els primers moments de propagació. Uns anys abans, la grip aviar o la malaltia de les vaques boges -havien provocat crisis similars, o més recentment la crisi sanitària de l’E. coli a Europa. I són recurrents els brots de malalties emergents que es transmeten amb facilitat a escala global aprofitant els intercanvis comercials i els viatges turístics. Però la globalització en termes mèdics no és una novetat, i això ho coneix molt bé el professor Mark Harrison. Aquest estudiós de la història de la medicina, professor de la Universitat d’Oxford, dirigeix el Wellcome Unit for the History of Medicine de la mateixa universitat anglesa i centra els seus estudis en la història de la malaltia, en especial en relació amb la història de la guerra i l’imperialisme britànic. En la seua visita a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero de València, aprofitem per conversar amb ell sobre aquestes qüestions històriques, però també actuals, sobre medicina, globalització i imperialisme.

Comencem amb les relacions entre medicina i imperialisme, com va contribuir la institució mèdica a consolidar el procés de colonització i a mantenir el poder colonial?
La medicina va contribuir al projecte colonial en diversos punts, però principalment en el control de la mortalitat, particularment als tròpics. A final del segle xix, la intervenció mèdica britànica va aconseguir èxits en la reducció de la mortalitat. Això va contribuir al desenvolupament d’aquests països, ja que es va començar a convèncer la gent de la metròpoli que anar a aquestes regions no significava necessàriament morir. Cal pensar que en el segle xix pràcticament la meitat dels europeus que passaven temps a Àfrica, per exemple, morien. És a dir, que pràcticament el 50% de les expedicions als tròpics no sobrevivien.

«La medicina va contribuir al projecte colonial principalment en el control de la mortalitat. Cal pensar que pràcticament el 50% de les expedicions als tròpics no sobrevivien»

Vostè parla de les conseqüències positives, però què pensa sobre el discurs racial? Va contribuir la medicina a aquest discurs no només des del punt de vista científic sinó també de superioritat de la raça blanca?
Absolutament, sí que podem parlar d’un racisme mèdic. De fet, pense que la principal font d’idees racistes, d’aquest sentit de superioritat, va venir de la noció de les diferències físiques entre races. S’interpretava que la gent de diferents races tenia diferents símptomes quan patien la mateixa malaltia. I això es va continuar pensant quan es començaren a realitzar autòpsies d’indígenes a les colònies, en trobar diferències en la morfologia de les malalties en comparació amb els europeus. No només va influir en les colònies, sinó en tot el discurs racista del segle xix.

I què hi ha de l’experimentació humana? Ha trobat cap rastre d’experimentació amb les poblacions indígenes?
En aquest sentit, em sembla que aquells que patiren la pitjor part de l’experimentació amb humans van ser els europeus. Particularment durant el segle xviii, la gent que va servir de prova, per exemple per a l’ús de medicaments, van ser soldats o gent provinent de les classes més baixes de la societat. En l’Imperi Britànic no hi ha massa proves d’experimentació amb població de les colònies, potser amb algunes excepcions a Austràlia. No obstant això, sí que hi ha proves de crueltat en aquest sentit en altres imperis europeus, com el dels belgues al Congo.

És obvi que la salut i les condicions de vida eren pitjors a les colònies que no a Europa: més malalties, més focus d’infecció… Per a la metròpoli, això era un repte a millorar o una conseqüència amb la qual s’havia de conviure?
Bé, és una combinació de totes dues. En primer lloc, ells veien la població local com un perill, que era la forma típica de veure la població indígena durant l’imperialisme. I en aquest sentit calia justificar davant ells la presència en les colònies per la part dels beneficis que la civilització proporcionaria als habitants locals. I ací parlem de medicina i de salut. Però d’altra banda, els imperialistes veien la població local, especialment les classes baixes, com una font de malalties.

Va existir un diàleg entre les tradicions mèdiques locals i les occidentals?
En el segle xix, de vegades les infeccions col·lapsaven les colònies. Els portuguesos, per exemple, van donar treball a molts indígenes en llocs relacionats amb la medicina durant molt de temps, i crec que de fet els metges portuguesos treballaven amb els indígenes per aprendre. Els britànics van establir la Companyia de l’Índia, també d’una manera similar.

En la marina espanyola, quan un metge rebia el títol havia d’anar obligatòriament a treballar durant un temps a les colònies, a Amèrica. No era un càstig, sinó una manera de practicar i obtenir experiència. 
En l’Imperi britànic no existia una regla escrita, però en la pràctica una vegada s’unien a l’exèrcit pràcticament tots passaven algun temps en un país tropical. És a dir, no estava reglamentat però en la pràctica era normal. I aquesta experiència va contribuir positivament a la reforma de la medicina britànica.

Mark Harrison

© Paolo Bocchese

Vostè explica que el sistema mèdic s’emprava per mantenir tot un sistema imperial. Què pensa al respecte de les indústries farmacèutiques en l’actualitat? Es podria considerar que funciona d’una manera similar?
Bé, és una mena d’imperialisme [riu], però ho és en un sentit diferent. Encara que la situació actual sí que implica un tipus d’explotació i en alguns aspectes puguem comparar-lo amb l’imperialisme, caldria buscar un terme més adequat per referir-nos al paper de les companyies farmacèutiques ara per ara.

Fent la vista enrere, pensa vostè que el llegat colonial ha estat positiu? Totes aquestes institucions europees i occidentals han pogut ser substituïdes per sistemes locals?
Depèn. Anys després del final de les colònies, en molts llocs podem veure bàsicament les mateixes estructures i fins i tot les mateixes persones o grups socials dominants treballant dins dels sistemes mèdics, així com les mateixes actituds que durant l’època colonial.

És una visió bastant generalitzada el fet que la influència britànica en les antigues colònies és molt gran. No ja en un sentit polític, però sí potser professional i intel·lectual.
Sí, estic totalment d’acord. Quant a la identitat professional, és una qüestió estesa des de temps enrere. Hi ha una certa identificació entre la professió mèdica i el respecte per les antigues institucions mèdiques britàniques. Hi ha algunes actituds, però, que comencen a canviar en aquest sentit.

«En el segle XIX podem observar el primer context de globalització i trobar les primeres malalties globals, com el còlera. En aquell moment vam tenir consciència del món per primera vegada»

Parlem ara de la història de les malalties per entendre què passa avui dia. Podem dir que les malalties tenen un gran pes en el procés de globalització, amb pandèmies i malalties emergents. Què podem extraure de la història de la medicina?
Ja en la primera meitat del segle xix podem observar el primer context de globalització, i podem trobar les primeres malalties globals en aquest sentit, com el còlera. En aquell moment vam tenir consciència del món per primera vegada. Així, podem entendre la dinàmica de malalties contagiades globalment, i pense que és el futur. Les pandèmies sempre ens diuen alguna cosa especial del moment en què vivim. No només sobre les connexions i la forma com es difonen les malalties, sinó també sobre les condicions en què s’originen i com es transmeten. En el cas de l’exemple del còlera en el segle xix, podem observar que l’origen està en l’expansió de les activitats econòmiques, que propicien una propagació del virus. I és el mateix que ocorre avui dia amb moltes de les infeccions i malalties emergents, com el recent cas de la grip.

Va ser aquest impacte el que va originar l’inici del Moviment Sanitari Internacional. Però aquest període va acabar, quin és el paper de les organitzacions sanitàries internacionals avui dia? Creu que existeix un bon equilibri entre les agències locals, nacionals i interna-cionals davant crisis sanitàries mundials?
Els organismes ara són diferents, és clar. Hi ha organismes de control de malalties, però també hi ha altres que s’encarreguen de les malalties només en animals… Però en general trobe que es pot fer una crítica, i és que la intervenció s’ha centrat massa a contenir els supervivents de la malaltia, que és realment una cosa molt important. Però fins fa relativament poc havíem descuidat analitzar en quines condiciones aquesta malaltia havia emergit. Si posem per cas un país com la Xina, amb una població en augment, amb gran part de la població en contacte amb animals –que en un 80% són el focus de les malalties– podem entendre com d’important és estudiar les condicions d’emergència de les malalties.

Ens agradaria parlar d’altres aspectes de la globalització, com per exemple quina influència pensa que ha pogut tenir en la medicina occidental el contacte amb altres tradicions mèdiques com la xinesa.
Quan pensem en medicina i globalització pensem inevitablement en la nostra percepció occidental. És cert que podem veure com s’han anat introduint pràctiques tradicionals xineses, com l’acupuntura, en la nostra societat, però, per exemple, no trobaràs medicina xinesa a l’Àfrica. És clar que a escala mundial podem dir que la medicina occidental continua sent hegemònica, tot i que hi ha gent que integra diferents tradicions. Però aquesta és una qüestió que només es discuteix a Occident.

«La intervenció s’ha centrat massa a contenir els supervivents d’una malaltia. Fins fa poc havíem descuidat analitzar en quines condicions aquesta malaltia havia emergit»

Ens enfrontem també a nous problemes, perquè potser trobem el fet contrari a la globalització en el passat. Els colonitzats comencen a arribar a la metròpoli i s’han d’integrar en el sistema mèdic occidental. Potser a Gran Bretanya no, però a Espanya és una situació bastant recent, com s’enfronten aquestes persones als nostres sistemes mèdics?
És això un problema? Supose que en la història de l’imperi colonial hem suggerit que les diferències culturals poden ser reduïdes. Hi ha una tendència des de fa quinze o vint anys a usar la cultura com una explicació per a tot. I hi ha també una tendència a veure els no occidentals com persones més brutes culturalment parlant que els occidentals. En alguns casos amb la millor intenció hem intentant culturitzar els indígenes, i això ha tingut conseqüències negatives.

En aquest sentit, existeixen problemes dins de la comunitat islàmica a Gran Bretanya en relació amb la salut o amb aspectes polítics i religiosos? O existeix una normalitat en aquest aspecte?
La veritat és que no tinc suficients dades. Sí que és cert que hi ha casos especialment difícils, però en tot cas són problemes especials que s’han d’anar abordant, perquè el que és convenient per als uns no ho és per als altres. La gent vinculada a una cultura té difícil can­viar la seua percepció de la malaltia i de la intervenció mèdica. Però si pots salvar la primera fascinació, i convèncer la persona que la intervenció mèdica pot ser positiva, aleshores ells se sentiran segurs.

© Mètode 2011 - 71. La cara del dolor - Número 71. Tardor 2011

Cap de redacció de la revista Mètode.

Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.