Entrevista a Pilar Serra Añó

«En sostenibilitat, és prioritari escoltar la gent»

Vicerectora de Sostenibilitat, Cooperació i Vida Saludable de la Universitat de València

La vicerectora de la Universitat de València Pilar Serra, fotografiada en el seu despatx

Pilar Serra Añó (Corbera, 1984) va acceptar fa dos anys el repte d’estar al capdavant del Vicerectorat de Sostenibilitat, Cooperació i Vida Saludable de la Universitat de València. Assegura que la sostenibilitat és una qüestió transversal a totes les activitats de la Universitat i, precisament per açò, defensa que és necessari un vicerectorat que es dedique a coordinar i impulsar les accions de sostenibilitat en una institució que reuneix vora 60.000 persones, entre alumnat i personal.

Aquesta missió es tradueix en una gran quantitat d’iniciatives destinades a diversos col·lectius universitaris, però també a la societat en general. Les tasques d’aquest vicerectorat van des de revisar i actualitzar les infraestructures de la Universitat per a fer-les més eficients energèticament fins a col·laborar en la incorporació de la sostenibilitat en la investigació i la transferència del coneixement amb la resta de vicerectorats implicats. Però en un vicerectorat que inclou també els àmbits de la cooperació i la vida saludable, les seues propostes van molt més enllà: els mercats agroecològics per a potenciar el comerç de proximitat i la dieta saludable, l’organització de cursos per a potenciar la mobilitat en bicicleta, la col·laboració en la creació de reserves de la biosfera, l’atenció a la salut mental o l’elaboració d’una guia per a un ús de l’aigua més saludable i sostenible són alguns dels exemples de les moltes iniciatives que es duen a terme des del vicerectorat.

Actualment, Pilar Serra és catedràtica de Fisioteràpia de la Universitat de València, tot i que la seua formació és també un exemple de transversalitat: diplomada en Fisioteràpia i Magisteri, llicenciada en Humanitats, doctora en Educació Física i Esportiva i violoncel·lista. En aquesta entrevista hem pogut parlar amb ella dels projectes i reptes del seu vicerectorat. La conversa, al seu despatx a l’edifici de rectorat, deixa entreveure una de les seues principals preocupacions: l’estudiantat.

Sovint, el concepte de sostenibilitat no és fàcil de definir, i no ha estat exempt de debats. Per això volia començar l’entrevista definint el camp d’acció del seu vicerectorat: a què ens referim quan parlem de sostenibilitat?

La sostenibilitat és un concepte molt ample. La ciutadania l’associa normalment a la cura mediambiental. Però la sostenibilitat és més àmplia, inclou també una pota social i una pota econòmica, que en la Universitat es tradueix, per exemple, en introduir criteris ètics en qüestions tan concretes com la compra pública. Aleshores, la sostenibilitat, diguem-ne, s’incorpora transversalment a les activitats que fem en la universitat i, tenint en compte aquestes tres potes, impregna des de la part de docència, investigació, transferència a la societat –que és molt important–, innovació… Fins a la vida als nostres campus.

La vicerectora de la Universitat de València Pilar Serra, fotografiada en el seu despatx

Pilar Serra durant l’entrevista amb la revista Mètode. / Fotografia de Miguel Lorenzo

Parla de tres potes o eixos al volant dels quals gira la sostenibilitat: l’ambiental, el social i l’econòmic. De vegades es té una visió molt reduïda del que és la sostenibilitat. Podem dir d’una peça de roba, per exemple, que és sostenible si es té en compte l’impacte en el medi ambient però al darrere no hi ha unes condicions laborals dignes?

Aquest és el tema. De vegades l’eix social es deixa de banda. Evidentment, quan pensem en com fer sostenible la fabricació massiva de pantalons, ens plantegem quins procediments hem d’utilitzar per a no malbaratar aigua i contaminar menys, però també hem d’abordar els drets laborals de les persones que produeixen aquests pantalons. En aquest sentit, per exemple, des del vicerectorat participem en el Fòrum Social de la Indústria de la Moda. Al principi jo tenia moltes reticències de participar-hi, per l’ombra del greenwashing en aquesta indústria. Però després he pogut comprovar que a través del Fòrum s’estan fent esforços també per a canviar les condicions de treball en les grans empreses productores de roba. I parlem de roba perquè és l’exemple que has posat, però nosaltres en la Universitat som grans consumidors. Som una institució amb vora 60.000 persones, i per tant consumim productes de neteja, de papereria, som promotors d’esdeveniments… Així que, quan convoquem les licitacions, hem de tenir en compte tota aquesta part social.

La sostenibilitat és doncs una qüestió transversal, que afecta tota activitat de la Universitat. Per què és necessari doncs un vicerectorat de sostenibilitat?

Aquesta pregunta me la vaig plantejar quan em van oferir el càrrec. És a dir, si la sostenibilitat ha d’estar present en totes les accions de la Universitat, hauria d’estar ja inclosa a tots els vicerectorats. Però la realitat és que els vicerectorats tenen tasques molt especialitzades i, a més, tenen un volum de treball enorme. Per tant, es necessita algú que s’encarregue de fer que aquestes qüestions permeen tots els vicerectorats. Una espècie de veu de la consciència.

La tasca del vicerectorat és doncs esperonar d’alguna manera la resta de vicerectorats?

Contínuament, i no només als vicerectorats, a tots els serveis i unitats de la Universitat. Però que conste que m’acompanyen en totes les iniciatives que emprenem.

Quin és el paper de la Universitat en la formació i la difusió d’una societat més sostenible?

Nosaltres abordem diversos eixos d’actuació per arribar a la societat. Jo detecte, i cada vegada pense que és més freqüent, una certa frustració en l’estudiantat en relació amb aquestes qüestions. En unes jornades recents, els estudiants argumentaven que la responsabilitat no era nostra com a consumidors, sinó de les grans corporacions. I tenen raó. El percentatge més gran de responsabilitat recau sobre les grans corporacions, però nosaltres podem anar fent. Encara que pensem que el nostre abast és limitat, hem de fer passos en la lluita contra el canvi climàtic, en la reducció de la petjada de carboni i en la millora de l’eficiència energètica. Al vicerectorat incloem tots aquests eixos, i també la mobilitat sostenible. Volem fomentar que els trajectes a la Universitat no es facen tots amb mitjans combustibles. Llavors, què estem fent? El primer és diagnosticar: conèixer com ve la gent i com es mou des del seu lloc de residència i entre campus. I a partir d’ací el que hem de fer és veure les mancances. En sostenibilitat, escoltar la gent és prioritari, sí o sí. Fan falta vestuaris perquè la gent vol vindre corrent però no pot estar suada tot el dia? Fan falta aparcaments segurs de bicicletes? Fan falta punts de recàrrega de patinets elèctrics? Hem de veure què és el que fa falta i intentar resoldre-ho.

La vicerectora de la Universitat de València Pilar Serra, fotografiada en el seu despatx

Pilar Serra al seu despatx de Rectorat, durant un moment de la conversa. / Fotografia de Miguel Lorenzo

Hi ha qüestions com aquesta de mobilitat en què la Universitat està limitada per les decisions locals i també autonòmiques pel que fa a la xarxa de carrils bici, transport públic entre municipis… Fins a quin punt la Universitat té capacitat de canvi en aquestes qüestions?

Efectivament, hi ha coses que depenen de nosaltres. Per exemple, ara hem iniciat una formació específica per a la mobilitat amb bicicleta entre campus. Però hi ha moltíssimes altres qüestions que no. Però si tenim aquest diagnòstic fet, podem usar-lo per a convocar una mesa de mobilitat a la qual acudisquen els ajuntaments i policies locals dels municipis on estan els nostres campus, l’Autoritat de Transport Metropolità de València, ADIF, EMT… Hem d’intentar que tots els agents implicats vegen quines són les necessitats de la Universitat.

Hi ha hagut un canvi en la comunitat universitària respecte a la forma de fer els trajectes per arribar al centre d’estudis o de treball?

Sí que n’hi ha hagut un, i et diré per què ho sabem. Fem diverses enquestes sobre temes molt diferents, i són enquestes que, habitualment, contesta molt poca gent per l’excés d’informació existent avui dia. Però l’enquesta de mobilitat la contesten més de 4.000 persones. Això vol dir que la gent està concienciada i vol un canvi.

És a dir, que això ja denota un interès…

D’entrada, interès, encara que siga per a queixar-se. I tant de bo siga per a queixar-se, perquè podem agafar aquestes queixes (les de mobilitat o altres) i convertir-les en oportunitats de millora dels campus. Una de les coses que més em preocupa és la mobilització de l’estudiantat. Porte dos anys com a vicerectora i no he sigut capaç, o no com a mi m’agradaria, de mobilitzar-los. Volem que les iniciatives isquen d’ells. Per això, hem creat una formació curta per a l’estudiantat, de manera que a partir d’aquesta es genere una associació d’estudiantat per la sostenibilitat. Sabem que l’estudiantat demana una universitat sostenible. És un clam, tots volem una universitat sostenible, però potser no trobem la manera d’involucrar-nos. Hem articulat aquesta associació de l’estudiantat perquè plantegen les inquietuds que tenen, les suggerisquen i els puguem ajudar a impulsar les activitats que isquen d’ells i elles. Estan molt comboiats i contents, i ja estan dinamitzant activitats. D’altra banda, tenim ara una bona oportunitat damunt la taula, perquè el Reial decret 822/2021 ha establert unes bones bases perquè totes les titulacions de la Universitat de València incorporen la perspectiva de sostenibilitat dins de les seues competències.

En aquest sentit, recentment es va celebrar a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València el Congrés sobre Sostenibilitat Curricular i Objectius de Desenvolupament Sostenible, on es va debatre i reflexionar sobre la incorporació dels conceptes de sostenibilitat i de decreixement als currículums superiors. Com s’introdueixen aquestes qüestions en estudis tan diferents com magisteri, química o matemàtiques?

Per posar un cas, jo soc professora en Fisioteràpia, i done l’assignatura d’estadística. Llavors, tots els exemples que pose poden tenir relació amb temes de sostenibilitat. És a dir, que no cal que abordes temes concrets de sostenibilitat en la teua assignatura, en ocasions pot ser adient posar exemples o casos pràctics. En la Universitat de València tenim molts àmbits de coneixement, i cap d’ells escapa a la possibilitat d’introduir la sostenibilitat en els seus currículums. Així que treballarem de manera que totes les modificacions de les titulacions que es fan incloguen la perspectiva de les competències de sostenibilitat. Però que no siga la típica declaració de competència transversal, volem concretar en quines assignatures de cada titulació es treballarà. Hem generat un grup de treball precisament per això, i hem presentat una proposta de projecte Erasmus+ per a fer pilots en les titulacions i aterrar-hi les bases. Però, d’altra banda, el professorat ja té prou feina i açò implica un esforç, per tant, estem treballant perquè es reconega en els seus currículums la formació que fan en sostenibilitat.

La vicerectora de la Universitat de València Pilar Serra, fotografiada en el seu despatx

Pilar Serra a l’edifici de Rectorat de la Universitat de València. / Fotografia de Miguel Lorenzo

Comentava que sí que detecten certa sensibilitat ambiental en l’estudiantat, però és cert que en la societat en general hi ha també un sector que es posiciona en contra de la protecció del medi ambient i de conceptes com l’Agenda 2030 o els Objectius de Desenvolupament Sostenible. Han detectat també aquestes postures dins de la universitat?

A la universitat, no. Però sí que és veritat que la sostenibilitat, desgraciadament, s’ha polititzat. I és una llàstima, perquè parlem d’una qüestió tan bàsica com és assegurar el nostre futur i que les persones visquen en les millors condicions possibles, de salut, laborals, etc. Tots hauríem de fer l’esforç de deixar d’utilitzar l’Agenda 2030 com si fora una arma llancívola, pensar realment quin és aquest pla d’acció i entendre que és beneficiós per a tothom.

I paradoxalment tenim, d’una banda, aquesta oposició de certs sectors de la societat i, de l’altra, un ús cada vegada més habitual de conceptes com sostenible, verd o eco en el camp de la publicitat i el màrqueting. L’ambientòleg Andreu Escrivà, en el seu llibre Contra la sostenibilitat, ho titlla d’una espècie de «cavall de Troia» perquè ara amb aquests adjectius ens venen productes de tota mena: els cotxes són sostenibles, la roba, els mòbils… Pensa que el greenwashing desvirtua aquests conceptes?

El problema és gros. Primer, lògicament, pel mal ús que s’està fent de la paraula sostenibilitat, que fa que la gent deixe d’entendre el que és. Però també per la gran desconfiança que es crea en el consumidor, en els usuaris i les usuàries, perquè si tot és verd, si tot és sostenible, ja no sé si m’estan enganyant o no. Llavors, ens toca fer molta pedagogia. 

És tasca de la universitat fer aquesta pedagogia?

És tasca de la societat en general, i per descomptat de la universitat també. Si no, al final, es crea desafecció cap al producte sostenible. I, d’altra banda, es pot crear també una falsa sensació de tranquil·litat, de dir: comprant una cosa sostenible ja estic fent tot el que podia fer.

En aquest sentit, pensa que la universitat és un referent per a la societat? Els seus missatges tenen pes en l’opinió pública?

Jo voldria pensar que sí. El missatge està arribant, tot i que no tant com ens agradaria. Però hi estem treballant. Per exemple, dins de les accions de sostenibilitat curricular tenim una assignatura optativa que se centra fonamentalment en la ciència i pràctica de la sostenibilitat. Llavors, els continguts que s’hi treballen són missatges científics, missatges avalats per la societat científica i que demostren els avantatges d’un consum responsable i del decreixement, i de les pràctiques quotidianes que hem de tenir en compte per a reduir la nostra petjada.

Per a molta gent, el decreixement es continua associant amb un retrocés en el benestar i el mode de vida de les persones.

Sí, és cert. Però el que hem de tenir clar és que no per créixer de forma incontrolada, com hem fet fins ara, estarem millor, sinó tot el contrari. Els recursos naturals són finits i el planeta no pot acumular més deixalles.

© Mètode 2024 - 121. Tot és química - Volum 2

Cap de redacció de la revista Mètode.