| © A. Ponce | ||
|
El canvi climàtic és avui dia un tema ben de moda a causa del ressò que n’han donat els mitjans de comunicació. Ramon Folch, doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i sociòleg, és una persona compromesa amb la causa. Així ho demostren l’estudi professional propi que dirigeix, ERF, Gestió i Comunicació Ambiental, SL, i algunes revistes com Sostenible i sèries televisives com Mediterrània o Natura, que també trobem sota les seues directrius. Davant aquesta problemàtica planetària, Folch confessa que li interessa ben poc el discurs orientat a cercar qui té la culpa, qui és el bo o qui és el dolent. Li interessa, per contra, descobrir qui pot solucionar-la. En aquest sentit, ell té una teoria, perquè vincula la figura del «solucionador» amb el conjunt de la societat, liderada pels sectors d’opinió que tinguen una idea avançada. Fuig, per tant, de qualsevol polèmica i se sent fortament lligat a la concentració de complicitats per tal de sortir d’aquesta malaurada situació. Vostè defensa que el canvi climàtic no és tant un problema ambiental, sinó que és més aviat un problema econòmic. Quina raó el mou a considerar com a secundàries les conseqüències ambientals? Per tal de fer-hi front, proposa canviar el paradigma econòmic actual. De quina manera creu que pot assolir-se aquest canvi? Al voltant del canvi climàtic, considera que s’està marginant el problema més gran que té, amb diferència, l’espècie humana. Creu que els ciutadans en són conscients? |
«El canvi climàtic és un problema planetàriament irrellevant, ambientalment modest i socioeconòmicament catastròfic» |
|
| Es confessa més preocupat pel canvi mediàtic que no pas pel climàtic atès que troba imprescindible modificar el sistema comunicatiu per tal d’aturar la problemàtica climàtica. Fins a quin punt pensa que els mitjans prenen partit en aquest tema? Considero que només amb una mutació important dels valors es produirà aquesta transformació socioeconòmica d’una manera més o menys tranquil·la. I en aquests moments és així, els grans prescriptors són els mitjans. Per tant, els mitjans, més enllà d’utilitzar les notícies com a primera matèria, jo crec que han de recuperar la capacitat d’ajudar el lector a jerarquitzar i a col·locar les coses en la dimensió que realment tenen. És a dir, tal com funcionen els mitjans, avui la notícia és el canvi climàtic i demà que han detingut la Pantoja, per entendre’ns. I la desproporció entre ambdós casos és colossal. Crec que en aquest sentit hem reculat molt. Abans les portades dels diaris venien més grans o petites en funció de la importància del present. Ara cada dia hi ha una notícia de portada, totes afectades amb peu d’igualtat. Això és una pèrdua del sentit de la jerarquia, per això penso que una manera de combatre el canvi climàtic és començant pel canvi mediàtic. Què és el que reivindiquen les posicions sostenibilistes? Es reivindica la necessitat de provocar un canvi en els sistemes de producció i de redistribució dels valors afegits com a eix de les noves polítiques del segle vinent. És a dir, si la sostenibilitat pretén garantir la viabilitat indefinida del sistema econòmic, és evident que qualsevol cosa que ens està portant a un crac no es pot veure amb bons ulls des de l’òptica sostenibilista. Alguns sectors del sostenibilisme són senzillament sectors de l’ecologisme tradicional més o menys reconvertits, però el sostenibilisme va molt més enllà. Per descomptat que assumeix les teories ecologistes, però a més les complementa amb moltes consideracions de caire històric, polític, econòmic i social. En definitiva, un escenari sostenibilista com Déu mana comporta minimitzar, per no dir abolir, la situació que generaria el canvi climàtic. Què és el que haurien de fer i no fan els governs democràtics? |
«Tindrem moltes dificultats a satisfer les demandes estacionals vinculades al turisme justament per l’escassesa creixent de l’aigua» |
|
| Si no aturem la intensitat i la rapidesa amb què canvia el clima actualment, quin futur preveu? Jo sempre dic que només els predicadors saben o pretenen saber amb certesa què passarà l’any que ve o d’ací deu anys. Ara bé, extrapolant tendències, tractant d’interpretar comportaments de sistemes complexos, etc., jo preveig un increment manifest de les tendències d’aquest canvi, és a dir, minves de les pluviometries, increment de l’aridesa, etc. que aniran provocant per via traumàtica una conscienciació més o menys ràpida de base social. Tal vegada calguen aquest tipus de pressions populars per tal d’adoptar mesures que serien les que ara mateix ja haurien d’adoptar-se. A mi m’agradaria que tinguessin una certa capacitat d’anticipació els prescriptors d’opinió, la intel·ligència crítica i econòmica… de manera que aquestes mesures es prenguessin no com a emergències davant la pressió un cop tenim el problema ja molt instaurat, sinó com a cauteles que evitin que s’arribin a produir aquestes situacions extremes. I confesso que no sé què passarà abans. No sé si la intel·ligència aconseguirà voluntat per a maniobrar abans que el problema sigui gravíssim o si haurem d’esperar fins que la gravetat del problema obligui a maniobrar. Jo m’esmerço tant com puc per la primera opció, però no tinc cap garantia que no acabi triomfant la segona. La Comunitat Valenciana, com Catalunya, és una autonomia sustentada en dos sectors dependents del clima com són el turisme i la construcció. La nostra economia, per tant, es veuria especialment afectada pel canvi climàtic. Quin plantejament s’hauria de prendre? Hi ha algunes mesures que s’han de prendre amb independència del canvi climàtic. En el cas del País Valencià, molt més clarament que a Catalunya, ja és un problema en si mateix en termes socials, de capacitat inversora, de gestió de recursos, de transferències sectorials i de moltes coses. Però, si ho vinculem amb el canvi climàtic, en el cas del turisme s’hauria d’adoptar un caràcter cap a valors cada vegada més independents del clima. És a dir, si el turista ve històricament i fonamentalment perquè el que tenim és sol, això també passarà en altres latituds amb condicions de no tanta aridesa i, per tant, l’oferta pot ser que acabi sent més favorable en latituds més septentrionals, o senzillament no se sentirà la necessitat de desplaçar-se perquè el que el turista busca ja ho trobarà a casa seva. Però és que a part d’això, tindrem moltes dificultats a satisfer les demandes estacionals vinculades al turisme justament per l’escassesa creixent de l’aigua. En definitiva, jo optaria per un turisme de més valor afegit, és a dir, menys nombre de turistes però que s’interessin per més coses i que, a més, aportin més diners. Justament la cara oposada del model que avui tenim. El cas de la construcció és més inquietant, perquè el sector com a tal està molt desarrelat sociològicament. És a dir, quan jo tracto temes empresarials, industrials o comercials veig un tipus d’empresari molt diferent al del sector de la construcció, que és un empresari que va a explotar un nínxol d’un rendiment determinat. L’industrial, en canvi, genera activitat per a una indústria que és d’ell i roman per a tota la vida, amb uns treballadors que es preveu que són els mateixos. El sector de la construcció desapareix del camp d’actuació per donar lloc al producte i això el converteix en un sector sociològicament molt volàtil. Per tant, aquesta dependència de la construcció exaltada i del turisme barat i de platja és incompatible amb un model que aposti amb una certa sensatesa pel repte pel canvi. Verònica Roselló. Estudiant de Periodisme, Universitat de València. |
 © A. Ponce «No sé si la intel·ligència aconseguirà voluntat per a maniobrar abans que el problema sigui gravíssim o si haurem d’esperar fins que la gravetat del problema obligui a maniobrar» |
|
