|
Si haguérem anat a cal «metge» fa uns 3000 anys amb un refredat o un simple dolor de panxa, el diagnòstic seria, segurament, l’existència en el nostre cos d’una forma maligna enviada pels déus. Dels remeis suggerits, millor que no en parlem… El coneixement científic del nostre medi, del nostre cos i de l’univers on vivim ha marcat sense cap dubte la nostra evolució com a espècie. Aquest llibre de Pasqual Bernat, doctor en Història de la Ciència per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador del Centre d’Història de la Ciència de la mateixa universitat, és un interessantíssim recorregut cronològic pels principals descobriments científics duts a terme pels éssers humans. En paraules del mateix autor, «una de les construccions culturals més apassionants de la humanitat ha estat, probablement, la de la ciència». Aquesta és justament la conclusió a què arribem després de llegir la narració sobre com hem passat de justificar els fenòmens naturals amb explicacions místiques a conèixer els intricats detalls dels sistemes físics i biològics més complexos. 100 moments estel·lars de la ciència és el nou llibre de la col·lecció «De Cent en Cent», de Cossetània Edicions, dedicada en bona part a la divulgació científica amb altres llibres com 100 enigmes de la ciència, 100 mites de la ciència o 100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la història. Organitzat en cent «microcapítols» amb títols ben atractius, aquesta lectura comença transportant-nos a l’any 585 aC, quan Tales de Milet va ser capaç de predir per primera vegada un eclipsi solar basant-se només en les seues observacions, i acaba deixant-nos ben a prop, l’any 2012, amb la detecció del conegut bosó de Higgs (la «partícula de Déu») a l’accelerador de partícules del CERN. Pel camí, Bernat ens va recordant moments tan mítics com el famós «Eureka!» d’Arquímedes, eixint d’un bot de la banyera completament nuet quan va trobar un mètode per a demostrar la composició de la corona de Hieró, o la caiguda de la poma que va fer reflexionar Isaac Newton sobre la llei de la gravitació universal. Al mateix temps, anem descobrint també altres moments menys coneguts, com la invenció dels logaritmes o el desxiframent de les teories matemàtiques més sofisticades. El to del text, netament divulgatiu, el llenguatge clar i totalment allunyat de tecnicismes, així com la interdisciplinarietat dels temes tractats (filosofia, enginyeria, biologia, lletres…), converteixen 100 moments estel·lars de la ciència en un llibre molt recomanable tant per a membres de la comunitat científica com per al públic en general. Tot i que aquest llibre representa un gran esforç per recollir grans fites històriques de la ciència, el seu punt fort no és, en la meua opinió, l’explicació simplificada dels fenòmens en qüestió. Però la màgia resideix en les anècdotes, les llegendes i, especialment, els personatges protagonistes de les narracions. Aquells pensadors, filòsofs, matemàtics i altres científics de tot tipus que representen el màxim exponent d’allò que ens ha caracteritzat sempre com a espècie: les ganes de conèixer. |
100 moments estel·lars de la ciència
|
