10.000 años mirando estrellas
Fernando J. Ballesteros i Bartolo Luque
Alianza Editorial. Madrid, 2011. 314 pàgines.
Un dels factors indicatius d’una societat avançada és la valoració que els ciutadans atorguen a la ciència en les seues vides. Per aproximar-se a la ciutadania, els científics han de comunicar-la, explicar els fets científics amb un llenguatge planer. Això és el que han fet durant anys els investigadors Fernando Ballesteros i Bartolo Luque en diversos mitjans de comunicació escrits, així com en Radio Nacional d’Espanya. El llibre 10.000 años mirando estrellas recull els petits assajos que han anat publicant ací i allà i ara els fan accessibles a tothom, actualitzant-los, fusionant-los i enriquint-los per a l’ocasió. Emmirallant-se en el gran divulgador Carl Sagan, a qui dediquen el volum, no només ens expliquen els grans temes de l’astronomia i l’exploració espacial, les seues especialitats, sinó que a més, seguint el mestratge d’aquest astrofísic americà, mostren la relació de l’ésser humà amb l’univers.
Però, com va començar el cosmos? L’aventura de la descoberta de la radiació fòssil del fons de microones de l’univers i la confirmació del seu inici explosiu, si bé és apassionant, no és fàcil d’entendre per al lector mitjà. Per això mateix els autors han fet l’esforç d’usar objectes quotidians, com ara el forn de microones, per explicar els processos físics. I el resultat ha estat satisfactori.
El nostre planeta és la nostra llar i, si som capaços de conservar-lo, ens continuarà proporcionant un entorn adequat per a la vida. Tanmateix no està exempt de perills que la humanitat, de moment, no pot evitar. Perills que el cinema i la premsa sensacionalista han magnificat últimament, com ara les tempestes solars o els meteors que cauen del cel i poden ser els causants del final de la nostra civilització. Els autors dediquen diversos capítols a explicar i desmentir aquestes teories catastrofistes i afegeixen que aquests fenòmens han existit sempre i que, fins i tot, com en el cas de l’impacte d’asteroides sobre la Terra, són moduladors de l’evolució de les espècies.
En 10.000 años mirando estrellas, capítol que dóna nom al llibre, se’ns presenta l’ésser humà observador del cel per motius religiosos, pràctics o científics. Des dels observatoris més -antics, com el de Stonehenge, fins als més moderns situats a -Canàries o Xile, els astrònoms han vist les estrelles com cossos inabastables però regulars fins que han aconseguit entendre-les. I aquest coneixement celeste ha estat moltes vegades font de polèmica, com en les primeres observacions lunars amb telescopi amb conseqüències per a la ciència, la religió i també l’art.
El nostre futur està en l’espai. Primer tímidament, amb satèl·lits i sondes planetàries, amb encerts i errors; després colonitzarem el Sistema Solar i potser la galàxia. Mentrestant, la detecció d’un senyal extraterrestre intel·ligent pot canviar la nostra societat. Però també podem mirar al nostre voltant i adonar-nos que realment no estem sols, ja que dofins, sépies i calamars, també intel·ligents, ens acompanyen en aquest viatge còsmic. Qui gosarà demanar sèpia a la planxa després de llegir-se el llibre?
