«¿A qué altura está el cielo?» de Jorge Mira

La distància entre nosaltres i l’univers

Jorge Mira

¿A qué altura está el cielo?
Jorge Mira
Alvarellos Editora. La Corunya, 2020. 130 pàgines.

Gran part de la població humana es concentra en entorns urbans, on la silueta dels edificis, el ritme de vida, l’excés d’il·luminació i la contaminació atmosfèrica, entre altres factors, contribueixen a llevar rellevància (i espectacularitat) al firmament que s’estén damunt dels nostres caps.

Qui té l’oportunitat de contemplar el cel nocturn, sense els entrebancs esmentats abans, de segur que pensa en la immensitat del cosmos, en l’eventualitat de vida extraterrestre o en la possibilitat de trobar-hi recursos (minerals, energètics…). Jorge Mira, catedràtic d’Electromagnetisme a la Universitat de Santiago de Compostela i reconegut divulgador científic, planteja de forma més poètica la qüestió sobre la grandària de l’univers: a quina altura es troba el cel? I això li dona peu a escriure el llibre amb la col·laboració de María Canosa, figura destacada en la literatura infantil i juvenil de Galícia, i de Dani Padrón, tot un referent en la il·lustració gallega.

Després d’un preàmbul on s’exposa i contextualitza la pregunta que constitueix el fil conductor de l’obra, els capítols següents aborden els mètodes que la comunitat científica de cada època ha emprat per a arribar a obtindre «l’altura del cel». La història comença a la Grècia clàssica, quan els seus pensadors més destacats (Aristarc, Hiparc…) calcularen les dimensions de la Terra, la Lluna i el Sol (que eren els astres més visibles), així com les distàncies entre aquests, i van establir que el Sol es trobava a uns 8.000.000 km, que marcarien l’altura celeste en aquella època. Tot i que aquest valor difereix molt de la distància Terra-Sol coneguda en l’actualitat, no deixa de ser una xifra extremadament gran per a les dimen­sions familiars als grecs de fa poc més de dos mil anys.

La curiositat innata de l’ésser humà el portà a interessar-se per altres astres (perceptibles a simple vista) que executaven uns moviments intrigants sobre la volta celeste. Eren els planetes, que van cridar l’atenció dels científics més rellevants de l’edat moderna (Copèrnic, Galileu, Newton…). Els seus estudis tingueren la importantíssima conseqüència de retirar a la Terra el títol de centre de l’univers, que passava a recaure sobre el Sol, al voltant del qual orbitaven els planetes seguint unes lleis deduïdes científicament. Durant l’època barroca, els progressos de la ciència establiren la distància al Sol en 140.000.000 km (bastant semblant a la que coneixem en l’actualitat), es descobriren nous planetes i s’estimà per al més remot (Urà) uns 3.000.000.000 km de distància respecte de la Terra. Aquesta xifra representaria l’altura del cel per als habitants de finals del segle XVIII.

Però encara hi ha cossos celestes més distants que els planetes. Són les estreles, aquells punts petits brillants que centellegen i pràcticament no canvien les seues posicions relatives. A l’inici del segle XIX, Friederich Bessel va determinar que la distància entre l’estrela 61 Cygni i el nostre planeta era d’onze anys llum. Però les estreles no estan distribuïdes aleatòriament com a objectes aïllats en l’espai, sinó que s’agrupen en galàxies. Gràcies a les mesures sobre la variació en la lluminositat de les Cefeides efectuades per Henrietta Leavitt a començament del segle XX, es pogué determinar que la nostra galàxia (la Via Làctia) té 100.000 anys llum de grandària, que és una xifra extremadament més gran que l’obtinguda pels antics grecs per a l’altura del cel.


«Durant l’època barroca, els progressos de la ciència establiren la distància al Sol en 140.000.000 km (bastant semblant a la que coneixem en l’actualitat)»

El coneixement sobre les galàxies s’enriquí durant el primer terç del segle XX, especialment gràcies a les observacions d’Edwin Hubble, qui va trobar que les galàxies s’allunyaven respecte de la Terra amb més rapidesa com més lluny es trobaven (les distàncies involucrades eren de milions d’anys llum!). Això encaixava amb la idea, proposada teòricament per Georges Lemaître basant-se en les equacions de la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein, que hi hagué un instant inicial en què tot el cosmos estava concentrat en un mateix punt i els seus constituents van començar a separar-se a partir d’una gran explosió (el big-bang). El caràcter singular d’aquest esdeveniment l’articularen en el marc de la teoria de la relativitat general durant la segona meitat del segle XX Roger Penrose (premi Nobel de Física en 2020) i Stephen Hawking. D’aquesta manera es pot calcular en l’actualitat l’edat de l’univers, que és d’uns 13.800 milions d’anys. Ara bé, la seua grandària no són 13.800 anys llum (que seria la resposta esperable a la pregunta plantejada sobre l’altura del cel), sinó que encara és bastant major… a causa d’allò que s’explica al final del llibre i que no revelaré en aquestes línies, per tal que els lectors hi pensen una mica mentre s’animen a fer-se amb un exemplar.

En resum, ¿A qué altura está el cielo? està escrit amb un estil àgil, amè, directe i proper, molt adequat per arribar al públic no especialista (però sí interessat) en temes científics. Els capítols del llibre introdueixen el context històric en què es van produir els diferents descobriments astronòmics i proporcionen les xifres que responen a la pregunta que dona títol a l’obra. Però, a més, detallen els procediments emprats per a arribar a aquests resultats d’una manera intel·ligible i amb arguments que pot seguir qualsevol lector amb uns coneixements mínims de matemàtiques. Per aquests motius, trobe que el llibre de Jorge Mira és una obra molt recomanable per als lectors curiosos de totes les edats, especialment els més joves, pensant en els quals es va concebre inicialment aquest treball.

© Mètode 2021 - 110. Crisi climàtica -

Centre d’Investigació en Òptica i Nanofísica, Universitat de Múrcia.