«A scientist in Wonderland», d’Edzard Ernst

Ciència, superxeria i la casa reial

A scientist in Wonderland
A memoir of searching for truth and finding trouble
Edzard Ernst 
Imprint Academic.
Exeter, 2015. 173 pàgines.

Hi ha, de fet, dues coses: ciència i opinió. La primera genera coneixement, la segona ignorància.

Hipòcrates, (circa, 395 aC)

Si no coneixeu la peripècia personal i professional d’Edzard Ernst, que ell mateix relata en menys de 200 pàgines, els assegure que és realment fascinant. És la inquietant història d’algú que es va embarcar en la recerca de la veritat i que en el camí va trobar més problemes que no es va poder imaginar mai. Seguint la tradició familiar, Ernst es va formar com a metge a Alemanya, el seu país natal, i després de recalar en uns quants hospitals i centres d’investigació a Londres, Munic i Viena el 1993 va obtenir una càtedra a la Universitat d’Exeter, la primera al Regne Unit dedicada a l’estudi de la medicina alternativa. Segons estipulava el seu contracte, el nou catedràtic hauria d’esbrinar, utilitzant el mètode científic, quines teràpies funcionen i quines no, i determinar els possibles efectes perjudicials de distintes teràpies alternatives.

En qüestió de pocs mesos, el treball d’Ernst i dels seus col·laboradors va començar a donar fruits en forma de publicacions en revistes mèdiques. Part dels seus treballs es basaven en assajos clínics amb pacients. Aquests representen un repte perquè requereixen un disseny experimental rigorós que permeta arribar a conclusions vàlides. El seu primer treball va consistir a avaluar una de les teràpies alternatives més esteses al Regne Unit: la imposició de mans. En un principi, Ernst va pensar a comparar els efectes sobre un grup de pacients amb dolor crònic de cinc sanadors professionals i cinc imitadors. Aquests últims eren actors entrenats per a imitar les rutines dels sanadors, però, presumiblement, incapaços de proporcionar als pacients cap tipus d’«energia sanadora». Els cinc sanadors van protestar perquè deien que, gràcies a l’entrenament rebut, els actors podrien arribar a emetre energia sanadora, amb la qual cosa l’absència de diferències entre els dos grups no significaria que la imposició de mans no fóra eficaç. Finalment, Ernst i els seus col·laboradors van realitzar l’experiment comparant quatre grups de pacients. Dos grups eren tractats per sanadors professionals o per actors. El tractament que van rebre els altres dos grups de pacients va consistir a col·locar un cubicle vora el seu llit: en uns casos un sanador professional s’ocultava dins del cubicle i en altres el cubicle estava buit. Després d’unes setmanes de tractament alguns pacients van experimentar una millora considerable, i fins i tot van arribar a abandonar la cadira de rodes en què havien acudit a les primeres sessions de teràpia. No obstant això, els resultats demostraven clarament que no hi havia diferències entre els quatre grups. Això significava que la millora dels pacients es devia exclusivament a aquest efecte placebo. L’altra conclusió ineludible era que la imposició de mans no tenia cap efecte real més enllà del placebo. Alguns dels sanadors que van participar en l’estudi van suplicar a Ernst que no publicara els seus resultats. Ferho, deien, perjudicaria molts pacients que deixarien d’utilitzar un tractament (la imposició de mans) que tenia clars beneficis. No obstant això, Ernst els va publicar, convençut que el deure d’un metge és proporcionar als seus pacients el millor tractament possible, no un mer placebo.

Moltes de les publicacions d’Ernst i el seu equip no eren assajos clínics sinó revisions: metaestudis en què recopilaven tota la informació disponible sobre distintes teràpies alternatives per a intentar avaluar quina eficàcia, quins riscos i quin cost econòmic tenien. Una vegada i una altra el resultat obtingut va ser el mateix: les teràpies alternatives no són eficaces més enllà d’un possible efecte placebo. Alguns defensen les teràpies alternatives argumentant que, encara que no siguen eficaces, tampoc són perjudicials. No obstant això, les dades demostren que algunes teràpies alternatives tenen efectes perjudicials. Un estudi d’Ernst va demostrar que la manipulació espinal, un tipus de teràpia quiropràctica, pot produir vessaments cerebrals i fins i tot la mort. A més, les bondats d’una teràpia no haurien de jutjarse només per l’absència d’efectes adversos. La bondat d’una teràpia hauria de valorarse per la relació entre els seus efectes negatius i positius. Com que les teràpies alternatives no tenen efectes positius coneguts (més enllà del placebo) qualsevol efecte negatiu, per lleu que siga, hauria de desaconsellar fer-ne ús. El balanç en contra de les teràpies alternatives és encara més negatiu si considerem que molts pacients que hi recorren deixen de rebre tractaments convencionals (basats en l’evidència) que vertaderament podrien curarlos.

No és sorprenent que, a mesura que creixia la seua reputació internacional i la seua llista de publicacions, Ernst i els seus col·laboradors es convertiren en l’enemic a batre per als defensors de la medicina alternativa. Ernst es va enfrontar al llarg de la seua carrera a molts i poderosos adversaris, però mai va imaginar que l’atac més perillós –el que tindria conseqüències fatals per a la seua carrera– vindria de la casa real britànica. El príncep Carles és un defensor acèrrim de la medicina alternativa i en diverses ocasions ha intentat forçar la incorporació de teràpies alternatives al sistema de salut britànic. Després de diverses i sonades escaramusses amb sa altesa, els fons que permetien a Ernst investigar van començar a patir retallades fins que finalment la Universitat d’Exeter va decidir desmantellar el grup d’investigació i forçar el nostre heroi a acceptar la jubilació anticipada.

La medicina alternativa, com diu Ernst, no existeix; simplement hi ha tractaments que funcionen i tractaments que no funcionen. Els tractaments que funcionen acabaran tard o d’hora formant part de l’arsenal terapèutic de la medicina convencional. Els que no funcionen són simplement superxeria, xarlatanisme, pseudociència. Per cert, fins a quan permetrà la Universitat de València que s’impartesquen classes de medicina alternativa en les seues aules?

© Mètode 2016 - 90. Interferències - Estiu 2016

Laboratori d’Etologia, Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València (Espanya).