‘Acoso: #MeToo en la ciencia española’, d’Ángela Bernardo
Els estralls del masclisme en la ciència
Acoso
#MeToo en la ciencia española
Ángela Bernardo
Next Door Publishers. Pamplona, 2021. 250 pàgines.
A l’octubre de 2017, la publicació d’un reportatge en The New York Times sobre l’historial d’abusos sexuals perpetrats pel productor de Hollywood Harvey Weinstein va remoure el món. Dies després, milers de dones abocaven a les xarxes socials les seues pròpies històries d’assetjament, viscudes tant dins com fora de l’àmbit laboral, encoratjades sota l’etiqueta #MeToo: a mi també m’ha passat. No era, per descomptat, la primera vegada que es denunciava un cas d’assetjament sexual d’un home poderós contra una dona. Tal com exposa la periodista Ángela Bernardo en l’obra que ens ocupa, l’esclat d’un moviment d’aquesta envergadura no va sorgir del no-res.
Però la denúncia contra Weistein, a través d’un reportatge contrastat al mil·límetre, va posar fi a la impunitat de l’assetjador. El testimoni de les supervivents era per fi escoltat i no automàticament qüestionat. El #MeToo també va dinamitar el discurs dels casos aïllats i va ajudar a posar el focus on calia: en unes estructures jeràrquiques que són el brou de cultiu ideal per a aquesta mena d’abusos i atacs. Ben prompte, el #MeToo va estendre’s a altres esferes, entre les quals, la científica.
En Acoso. #MeToo en la ciencia española, Ángela Bernardo aborda alguns dels primers casos que van denunciar-se en l’àmbit científic, molt abans d’aquell octubre de 2017. Per exemple, el de Carmita Wood, una administrativa que treballava a la Universitat de Cornell en la dècada dels setanta, que va patir anys d’assetjament sexual per part del físic nuclear Boyce McDaniel. Casos com el de Carmita van assentar un precedent perquè als Estats Units, país pioner en la qüestió, es creara legislació en matèria de protecció contra l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral. A Europa, i a Espanya, aquestes normatives han tardat més a desenvolupar-se i, tot i existir, en massa ocasions han resultat insuficients.
És el cas que van patir Alba, Maite i Rosa, dues professores i una investigadora de la Universitat de Sevilla, que van haver de suportar els comentaris i tocaments del catedràtic del seu departament i, en voler denunciar-ho a la institució, no hi van trobar suport. Ángela Bernardo parteix d’aquest cas i d’altres similars ocorreguts en l’àmbit acadèmic espanyol per a visibilitzar quins factors estructurals fan possible l’assetjament: silencis còmplices, pors a conseqüències acadèmiques i econòmiques, mentalitats masclistes… Tot amb l’objectiu de ressaltar una realitat que hauria de resultar evident: la integritat de la ciència estarà compromesa mentre es toleren aquests comportaments.
El món científic no només s’ha de preocupar de lluitar contra el frau o el plagi, sinó que també ha de fer-ho per assegurar que totes les persones que hi participen, dones i homes, ho facen en igualtat de condicions, sense haver d’afrontar denigracions que minen el seu benestar i la seua capacitat de crear coneixement. Aquesta obra proposa una necessària reflexió en aquest sentit, que de segur contribuirà a aconseguir l’objectiu d’un món acadèmic més igualitari i més lliure.
