«Alguns anys després», de Jorge Wagensberg

Alguns-anys-despres

Una nova transgressió d’aquest professional de l’intrusisme: aquesta vegada s’ha colat en la nòmina d’autobiografiats gràcies a unes memòries d’infantesa amb incursions diverses a alguns anys després, validades pel seu germà poc menor i còmplice d’infantesa Mauricio.

Relata què s’ha trobat, que no és poc. Va descobrir primordis del seu sentit crític en el caràcter d’una mare d’humor corrosiu, obstinada i d’idees clares. Del seu sentit de la responsabilitat i del dubte metòdic –aquell que dóna una mesura de l’educació fent-nos conscients de la nostra ignorància–, en l’exemple d’un pare auster, discret, intel·ligent i enginyós, de bon fons, bregat en temps difícils. De la seua fòbia a tot fonamentalisme, en un humor sorneguer –que qualifica de distintivament jueu, ascendència de la seua família–, capaç de posar en escac tota creença independentment de l’afecció i respecte que la tradició puga conferir-li. Del seu afany de superació, en la pràctica d’un esport escolar que li va venir donat pel seu exuberant físic juvenil. Del seu tarannà interdisciplinari, en una vívida sensació d’estar perdent-se alguna altra cosa sempre que assistia a classes particulars o dedicava una vesprada als escacs. De la seua passió per obtenir coneixement, per investigar, per la ciència, és a dir, de la seua addicció al goig intel·lectual –i la seua irrefrenable propensió a explicar-ho a la primera persona que pesca–, en un dels seus professors del batxillerat elemental. De la seua passió per llegir i escriure en sentit ple, de gaudir d’un idioma, en una de les seues professores d’aquell mateix batxillerat. Del seu entusiasme pels aforismes, aquests útils embolcalls que mantenen fresques i en estat pur les reflexions, en les precises frases alambinades d’un professor d’història del curs preuniversitari.

Tot això, sembrat i llaurat amb cura en una família preocupada pels seus fills, escortat per companys i amics d’infantesa i adolescència, madurat en aquells estius llargs que ensenyaven a gaudir del tedi, compon la lliçó de vida escrita per aquest lúcid, irònic i reconegut museògraf i divulgador de la ciència. Llegir unes memòries atribueix, sens dubte, una certa singularitat al personatge, especialment si hi intervé l’admiració, i és ben natural preguntar-se per les seues causes. Amb un nom com Wagensberg Lubinski, tota hipòtesi preliminar ha de tafanejar en tan exòtica procedència: dues famílies jueves poloneses que van lligar els seus destins a Barcelona fa tres generacions. Però, al capdavall, a aquest exotisme únicament és degut que parle jiddisch, la llengua de la família. Quasi tota la resta és causa de les bones decisions que sobre educació van prendre els seus pares: sabien la importància de triar qui educa, perquè al final ningú es queda sense educació. Que Wagensberg dedique molt d’espai a celebrar les escoles en què es va educar m’ha evocat la visita d’una delegació de docents soviètics al venerable col·legi anglès d’Eton: diuen que els va sorprendre l’aspecte vetust de l’edifici, de les taules i bancs en què tantes generacions d’escolars van gravar les seues pacients inscripcions; no comprenien que no s’haguera renovat aquell material tan manifestament usat i amb prou feines consonant amb qualsevol norma moderna; mentrestant, els seus amfitrions anglesos els somreien cortesament sense ni tan sols intentar explicar-los el tresor de veneració que per a ells representaven aquelles parets esgrogueïdes i aquells mobles vells, un dels seus més volguts patrimonis, perquè els ajuda a perpetuar el tarannà moral que exhibeixen al món sencer com a estil de vida de tot un poble.

Malauradament, les escoles per les quals Wagensberg mostra orgull de pertinença mai no van tenir res a veure amb l’escola espanyola. L’encert educatiu de sa mare va consistir, precisament, a protegir els seus fills del nacionalcatolicisme de les escoles dogmàtiques dels ordes religiosos que copaven llavors les grans capitals –avui hi continua sent aclaparadora la seua presència–. Wagensberg exalça l’Escola Suïssa i el Liceu Francès, on va viure experiències vedades a quasi tots els altres espanyols: compartir espai i temps amb xiques, aprendre diverses llengües i cultivar la conversa i el juí crític i responsable, amb iguals i no iguals.

La conversa és protagonista en les seues memòries perquè, juntament amb l’honestedat intel·lectual, va ser pilar per a forjar la seua personalitat, tant com tots dos elements ho són en l’empresa per la qual declara passió: la ciència, que si bé no va inventar l’honestedat intel·lectual, sí que va ser des de l’honestedat intel·lectual des d’on es va inventar la ciència.

Aprofita l’avinentesa per a declarar-se enamorat, no sols de la ciència, sinó també d’una dona, d’una fundació i d’un museu; i nostàlgic, atès que, almenys els dos últims, ja van deixar de ser allò que tant el va il·lusionar. És cert que la seua nostàlgia no deixa aquell regust tan corrent a partir d’una certa edat segons el qual tot temps passat va ser millor; no obstant això, els temps que vivim l’empenten a presagiar que el futur ja mai tornarà a ser el que va ser. El meu enyorat polemista de capçalera, Christopher Hitchens, afirmava que cap persona seriosa està lliure de contradiccions, i que la qüestió essencial és la voluntat i capacitat d’afrontar-les: Wagensberg és una persona seriosa, i la seua condició d’animalista l’ha portat a renunciar als embotits, però no al pernil de Jabugo. No tinc dubte que el seu pròxim futur l’enfrontarà a noves contradiccions, potser propiciades per la seua reincorporació a la universitat o bé per nous projectes museístics. Sens dubte les afrontarà amb la mateixa intel·ligència que li ha aconsellat no deixar mai de menjar aquest miracle de la nostra gastronomia.

Óscar Barberá
Professor de Didàctica de les ciències en la Universitat de València
© Mètode 86, Estiu 2015.

 

Alguns anys després
Jorge Wagensberg
Ara Llibres. Barcelona, 2015.
219 pàgines.

 

 

 

«La conversa és protagonista en les seues memòries perquè, juntament amb l’honestedat intel·lectual, va ser pilar per a forjar la seua personalitat»

 

 

 

 

© Mètode 2015 - 86. Paraula de ciència - Estiu 2015

Escola de Magisteri Ausiàs March de la Universitat de València.