«Anfibios y reptiles de la península Ibérica, Baleares y Canarias», d’Albert Masó i Manuel Pijoan

92-73

Estem davant d’una obra que, sense cap dubte, serà un referent per a nombrosos treballs posteriors, perquè els autors han sabut condensar una gran quantitat d’informació en un sol volum que, encara que gros, per les seues reduïdes dimensions encara es manté en la categoria de «guies de camp». El resultat és una obra única amb 110 mapes de distribució (molt precisos), 120 dibuixos i espectrogrames, així com les 112 espècies que viuen en l’àrea geogràfica que comprèn.

S’ha de remarcar l’enorme repertori de fotografies que inclou aquesta guia –ni més ni menys que 1.550–, el que la converteix, amb gran diferència, en la guia millor il·lustrada fins avui. A més, la majoria tenen una qualitat excepcional i moltes constitueixen elements il·lustratius molt interessants; i han estat realitzades per 162 fotògrafs diferents! A més, els autors han consultat 14 herpetòlegs, especialitzats en diferents grups, la qual cosa sens dubte ha conferit a aquesta obra el màxim rigor científic, així com una total actualització de dades.

Després del pròleg de Jacint Nadal i de la introducció, el primer capítol explica «com usar aquesta guia». Els capítols 2 i 3, extensos apartats on es tracta la biologia d’ambdós grups, resulten especialment interessants per a les persones que s’inicien en el tema. Hi destaquen les excel·lents imatges, que en molts casos són per si mateixes tot un document gràfic de situacions difícils d’observar en la naturalesa, com per exemple certes instantànies d’alimentació de rèptils.

El quart capítol –«Observació»– ens ensenya «quan, on i com veure amfibis i rèptils». El següent es referix a l’«Estudi i conservació» i el sisè («Els deu grans grups d’espècies») substitueix les claus dicotòmiques (molt molestes al camp), i amb ell comença la identificació. El setè conté les check-lists, de gran utilitat perquè indiquen les espècies amb què pots ensopegar en la zona geogràfica on et trobes.

En el vuitè i novè, el nucli de la guia, es tracten les fitxes de les espècies d’amfibis i rèptils. Cada una comença indicant la família, els noms comuns i científics i les denominacions en català, basc, gallec, portuguès, francès, italià, anglès i alemany. Segueixen els apartats d’«Identificació», «Larves» (en els amfibis), «Juvenils» (en els rèptils), «Variabilitat», «Dimorfisme sexual», «Veu» (en els anurs), «Espècies semblants», «Hàbitat», «Distribució», «Activitat», «Fenologia» i «Conservació». No s’oblida cap aspecte, ja que, preveient que el naturalista puga trobar exemplars en fase d’ou o larva, hi ha els capítols novè i desè, també profusament il·lustrats. I per si no es podem veure, la guia també inclou un CD d’Eloïsa Matheu (Alosa) amb els cants de tots els anurs que, junt amb els espectrogrames, permet la identificació mitjançant la veu. 

El següent inclou arbres filogenètics, llistes de sinònims i denominacions antigues (per als qui s’estranyin amb el nom correcte actual), així com les espècies introduïdes i les presents a Ceuta i Melilla. Després ve l’extens glossari i una llarga llista de direccionsútils: centres d’interès, associacions herpetològiques, entitats locals, revistes i webs. Al final, el lector trobarà 500 referències bibliogràfiques i un índex de més de 2.000 termes que inclouen totes les denominacions de les espècies en els deu idiomes de les fitxes. 

Encara que ja és habitual que, després de la publicació d’una nova guia de qualsevol grup, es faça referència a la necessitat que hi havia de reflectir els nous canvis taxonòmics, en aquesta ocasió podem dir que poques vegades ha estat tan real com ara. Açò és degut principalment a la irrupció en la taxonomia d’eines moleculars. Encara que aquesta tècnica va començar fa ja unes dècades, en els últims anys s’ha extès exponencialment i ha proporcionat un millor coneixement taxonòmic i biogeogràfic de la nostra herpetofauna. En aquest sentit, són moltes les novetats que aquesta guia aporta respecte a obres semblants anteriors. Per exemple, ara sabem que les nostres espècies de dragons se subdivideixen en dues famílies diferents, no com fins ara, que s’agrupaven totes en la mateixa família; també sabem que a la Península Ibèrica podem trobar dues espècies diferents de serpetes cegues; que la nostra serp verda bastarda no és un representant de la família Colubridae com la resta de les colobres ibèriques; que els tritons ibèrics, fins fa poc classificats en el gènere Triturus, ara es desglossen en tres: Triturus, Lissotriton i Ichthyosaura; que al massís del Montseny habita una espècie de tritó, Calotriton arnoldi, exclusiva d’uns pocs trams de torrents d’aquestes muntanyes i que és una de les espècies d’amfibis més amenaçada d’Europa; o que la reineta ibèrica no pertany a l’espècie europea Hyla arborea sinó a l’endemisme H. molleri. I açò només és una petita mostra dels profunds canvis taxonòmics que en aquesta guia s’arrepleguen. Per tot el que s’exposa anteriorment, es pot dir que, a hores d’ara, si per a l’àmbit ibero-balear-canari algú recomana una altra guia diferent d’aquesta, potser siga per un romanticisme poc pràctic.

Sens dubte cal felicitar Albert Masó i Manuel Pijoan per la realització d’aquesta obra tan completa, perquè han sabut combinar el caràcter divulgador amb el rigor científic, per la qual cosa serà molt útil tant per a aquells naturalistes i aficionats que comencen a introduir-se en aquests grups com també per als professionals de l’herpetologia, ja que aquesta guia també els aporta dades fins ara inèdites. Remarcarem que, a diferència d’altres guies, que inclouen unes poques il·lustracions per fitxa, la que ressenyem conté una enorme quantitat de fotografies, que en algunes espècies arriba a 25, i que representa un ampli ventall de subespècies, formes, variacions cromàtiques, etc. Gràcies a això, sempre que es puga observar prou, aquesta obra garanteix una identificació fiable davant de qualsevol exemplar que ens podem trobar al camp.

Salvador Carranza. Investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva, CSIC-UPF (Barcelona)
© Mètode 73, Primavera 2012.

 

Anfibios y reptiles de la Península Ibérica, Baleares y Canarias
Albert Masó i Manuel Pijoan
Col·lecció «Nuevas guías de campo». Omega. Barcelona, 2011.
848 pàgines.

 
© Mètode 2012 - 73. La força del món - Primavera 2012

Investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva, CSIC-UPF (Barcelona)