El llibre descriu una part de la física en la primera meitat del segle xx, les implicacions dels científics en els projectes nuclears i les decisions polítiques i militars que van con-duir al bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki. Al meu parer pateix d’una excessiva manca de precisió que ja es fa palesa en el subtítol, on se suggereix que la fissió va començar amb Marie Curie. Un historiador de la ciència situaria l’origen de la fissió en Röntgen i Becquerel, o més acuradament en Rutherford. Però el nom de Curie capta sens dubte més l’atenció dels lectors potencials, de manera que es deixa passar el detall. L’autora també recorre a Marie Curie quan vol mostrar l’aspecte humà dels científics. Es refereix a l’afer Langevin, però dóna informacions errònies o contradic-tòries i recull algun rumor malèvol de l’època, sense aclarir la falsedat d’aquest. No són importants els detalls i matisos en una narració històrica? I què té a veure aquest lamentable afer amb la fissió nuclear? El contingut divulgatiu també conté afirmacions ambigües o errònies. A tall d’exemple, llegim que Pauli va postular el principi d’exclusió «basant-se en les seues observacions experimentals sobre el comportament dels electrons en ser sotmesos a camps magnètics». Però ni Pauli va fer mai experiments, ni els camps magnètics tenen relació amb el seu principi, i això no és un detall sense importància. Hauria estat preferible no fer referència al principi de Pauli, que, de tota manera, no té cap paper en la narració de la fissió nuclear. El mateix pot dir-se de gairebé les primeres 150 pàgines. La traducció no ajuda tampoc; a més dels errors per desgràcia usuals, n’hi ha un de nou: «voltios de mega electrón». Com saben bé els lectors de Mètode, l’electró-volt és una unitat d’energia, i el prefix mega significa “un milió”.
Hi ha un canvi de registre en la resta del llibre. L’autora és una periodista especialitzada en divulgació de temes històrics. Es troba en el seu terreny quan escriu sobre el període que va des de l’inici dels projectes Maud i Manhattan fins el llançament de les bombes atòmiques, on fa un bon resum de l’abundant documentació existent. Com a rerefons intermitent al llarg del llibre, hi ha una narració de la vida quotidiana a Hiroshima. Per cert, sovint s’ignora el nom de Nagasaki. Preston li dedica unes poques línies, i la versió castellana del títol original Before the fall-out la ignora.
La segona meitat del llibre és molt interessant. Ara veiem cien-tífics conscients del que es pot fer amb la fissió nuclear, preocupats per si s’ha d’establir una autocensura sobre les seues troballes. Hi trobem una descripció en paral·lel sobre els projectes nuclears a Alemanya, Regne Unit, Estats Units, Japó i l’URSS. Com és natural, es dedica més espai al gran complex científic, industrial i militar del projecte Manhattan. L’autora indaga les motivacions dels científics participants, els sentiments dels pilots responsables del bombardeig, presenta els interessos polítics i estratègics en joc… No és un llibre antimilitarista, però es deixa caure ací i allà, no sé si amb intenció, informació sobre els bombardejos massius de ciutats britàniques, alemanyes, xineses o japoneses, els gasos tòxics i les armes bacteriològiques emprats pels japonesos, les primeres bombes de napalm…
El llibre conclou amb una sèrie de preguntes del tipus «què hauria passat si…?», algunes més interessants que altres. Jo hauria afegit aquesta: si la situació política alemanya dels anys 1930 hagués- estat diferent, si l’amenaça de guerra no hagués estat present, quant de temps hauria transcorregut des del descobriment de la fissió a la construcció d’una arma atòmica? Els preteribles no tenen resposta, però fan pensar sobre el present.
