Antropocè: la fi d’un món
Guia per entendre com estem alterant el planeta
Daniel Closa Aulet
Angle Editorial. Barcelona, 2019. 191 pàgines.
El llibre Antropocè: la fi d’un món, de l’investigador del CSIC Daniel Closa, està adreçat a qualsevol classe de públic i explica què és i com ens afecta això del canvi climàtic. És una lectura que arriba just en el moment adequat. Moltes vegades se’ns recorda que hem de reciclar, «pensar en verd» o ser més «eco». Davant d’aquest còctel d’informació, però, és lícit qüestionar- nos què significa exactament això. Si anteriorment hi ha hagut altres canvis climàtics, per què ens hauria de preocupar aquest? Per què estem segurs de tot això? Quin món volem i quant estem disposats a pagar-hi? Les respostes a aquestes qüestions es troben entre les pàgines d’aquest llibre.
Closa és de l’opinió que, independentment del veredicte final dels geòlegs, té sentit debatre des d’un punt de vista social sobre una nova època anomenada antropocè, que deixa enrere el tranquil holocè on han viscut els nostres avantpassats. La característica principal d’aquesta nova època és el canvi en les condicions climàtiques de la Terra a causa de l’activitat humana. Fer com que no passa res és un acte d’irresponsabilitat que, tot i que no comporta la fi del planeta, implica la fi d’un món: el de les persones, tal com l’hem conegut.
Daniel Closa és doctor en Biologia i autor de diverses obres de divulgació científica, però també és escriptor de novel·les. Potser és aquesta faceta literària la responsable del fet que el llibre siga especialment atractiu. Tot i que l’autor amenitza la lectura dividint-la en dotze capítols d’unes quinze pàgines cadascun, hi ha tres parts diferenciades que conformen, no sé si per casualitat, la distribució pròpia del text narratiu: introducció, nus i desenllaç.
En la primera, Closa situa l’arrel del problema de l’escalfament global en l’esclat de la població i en la desproporció de «deute ecològic» de cada país. A més, explica que, en el pitjor dels casos, aquest no seria el primer esdeveniment d’extinció massiva que sofriria la biodiversitat terrestre, atès que ja n’hi ha hagut d’altres com la catàstrofe de l’oxigen o l’extinció dels dinosaures. El lector veurà que, d’aquesta última, hem après que com més alt ens trobem en la xarxa de relacions entre espècies –i nosaltres hi estem ben amunt– més vulnerables som.
Pel que fa al nus, el biòleg dona alguns detalls per veure com ens afecten per terra, mar i aire les conseqüències de l’escalfament global. També de les previsions d’un futur no tan llunyà. Closa explica que, una vegada s’engeguen certs canvis fisicoquímics, existeixen punts de no-retorn, a partir dels quals no es té marge de maniobra per canviar d’estratègia. En la lectura queda clar que obviar aquests llindars és un error gravíssim que no ens podem permetre. Per sort, ens situem als albors de l’antropocè i sabem quins són alguns d’aquests «límits de càrrega».
El desenllaç d’aquesta història és un escenari que encara està per dibuixar. Així, tal com fan les noves sèries de televisió interactives, Closa interpel·la el lector i el situa en el moment d’escollir un final. Segons l’autor, això sí, només hi ha dues possibilitats: viure en l’antropocè «suau» o fer-ho en el «dur».
