A mesura que la ciència ha avançat en el mesurament de l’univers, l’aparença d’incommensurabilitat s’ha imposat en la consciència de l’ésser humà. Un dels resultats menys controvertits de la revolució científica és, en efecte, que la ciència és autoreferent: parla tant del científic com del seu objecte d’estudi. Amb aquesta perspectiva, la ciència és una de les províncies de la cultura. La cultura pressuposa la naturalesa. Entendre la naturalesa i descobrir les seues lleis és un treball exclusivament humà. La ciència és inseparable, per tant, de la tecnologia, de l’aplicació que se’n fa a les necessitats de la vida. En última instància, els científics són homes d’acció, i la seua acció té lloc en un moment històric determinat: si el llibre de la naturalesa està escrit en caràcters matemàtics, el context del text natural és sempre social.
Mario Biagioli ha escrit un llibre sobre el context social de la revolució científica, centrat en la figura de Galileu i la cultura de l’absolutisme. En els quinze anys que han transcorregut des que es va publicar l’original anglès, el paradigma o l’estructura lèxica de la filosofia de la ciència ha deixat pas en el món acadèmic als estudis culturals, de manera que aproximacions com la política cultural o els estudis sobre els prejudicis i els estereotips il·luminen ara bona part dels seus arguments. Biagioli parla de la ciència «sota guixada». L’epíleg del llibre, «Del mecenatge a les acadèmies», és, entre línies, una anàlisi del discurs: l’eixida del príncep de les acadèmies que ell mateix havia fundat possibilitaria l’emergència o la visibilitat del científic, la seua «autoria individual».
El context social proporcionaria un «marc per al judici de Galileu» (vegeu el capítol sisè) que permetria entendre la condemna com una mena de «caiguda del favorit». La legitimitat de la ciència tindria molt més a veure amb la «autoconstrucció» de Galileu com a científic en el medi social de la cultura cortesana que no amb la legitimitat de la modernitat que Hans Blumenberg va assenyalar en el seu monumental estudi sobre la gènesi del món copernicà. Aquesta diferència entre la representació de Biagioli i la de Blumenberg podria ser un exemple de l’«antropologia de la incommensurabilitat». Segons l’opinió de Biagioli, la incommensurabilitat dels paradigmes no constitueix un mer problema de comunicació lingüística, sinó que exerceix una important funció en el procés de canvi científic. El mateix Biagioli comença el seu llibre amb una discussió (incommensurable?) amb la Vida de Galileu de Bertolt Brecht i acaba afirmant que «l’autoconstrucció i la construcció d’un cosmos no són separables».
