Arte rupestre en la Comunidad Valenciana
Pilar Utrilla Miranda
Generalitat Valenciana, València, 2005, 453 pàgines.
El llibre Arte Rupestre en la Comunidad Valenciana respon a l’exigència de l’UNESCO de catalogar i divulgar l’art rupestre de l’arc mediterrani com a conseqüència de la declaració que en va fer com a Patrimoni de la Hu manitat. Només trobem un error: l’absència d’un catàleg de totes les manifestacions artístiques, que només apareix complet en els arts paleolític i macroesquemàtic.
Els capítols en què es divideix el llibre cobreixen molt adequadament l’apartat del descobriment. Cal agrair que valore adequadament l’aportació de Porcar (de les idees del qual es nodreixen molts investigadors actuals que en algun cas les exposen com a pròpies).
Els referents a l’art paleolític són exhaustius i didàctics, com correspon a la ploma de Valentín Villaverde, però a més ofereixen un avanç de les últimes investigacions en la increïble cova de Meravelles, que està descobrint davall la seua crosta estalagmítica interessants figures de l’art més antic, peces que només coneixíem en l’art moble del Parpalló. L’apartat de les tècniques en l’art prehistòric hauria de ser utilitzat com a manual pels nostres alumnes.
L’art macroesquemàtic, sota la responsabilitat de Mauro Hernández, incideix en una dada incontestable: les manifestacions rupestres dels orants de Petracos han estat reproduïdes en les ceràmiques cardials de coves pròximes, com Or o Sarga. La infraposició tan clara a l’art llevantí que presenta el macroesquemàtic a la Sarga permet proposar una cronologia neolítica per a ambdós arts; però en aquest capítol hi ha encara més: parla de la vegetació sacralitzada, de la seua extensió fora del nucli alacantí (zona de Millars i Bicorb, al Xúquer) i insereix les grans figures en el seu paisatge (articles de Sara Fairén i Julián García).
«No llegiu el llibre si no penseu eixir al camp a gaudir de l’art rupestre»
Els capítols referits a l’art llevantí, el més abundant en la Comunitat Valenciana, presenten la novetat de l’abric de Centelles, les figures en desplaçament del qual constitueixen potser el moment més antic d’aquest art que ens ofereix motius tan tendres com els xiquets que viatgen sota un para-sol asseguts sobre els bolics que porten les dones. Les escenes de caça de la cova Remígia deuen correspondre a etapes intermèdies, mentre que les acumulacions explícites de combatents en la cova del Civil poden explicar canvis socials en les etapes més recents. L’article de Villaverde «Entre la narración y el simbolismo», els de Pere Guillem sobre els temes del Maestrat, el de Virginia Barciella sobre «Vestimenta y adornos» o el d’Esther López-Montalvo sobre la caça i la recol·lecció són una autèntica delícia. El d’Inés Domingo sobre la figura humana, molt tècnic i documentat, respon a una gran labor pròpia d’investigació.
El capítol sobre art esquemàtic ha estat elaborat per l’escola d’Alacant (Mauro Hernández, Palmira Torregrosa, França Galiana) i incideix sobre els seus paral·lels mobiliars (ceràmiques, ídols d’os) que testifiquen la datació d’aquest art durant el neolític i el calcolític. Diversos articles sobre la gestió, necessaris però menys suggestius per al lector, completen aquesta interessant obra.
El meu consell: no llegiu el llibre si no penseu eixir al camp a gaudir-ne. Només entre els garrofers centenaris que condueixen a la Valltorta; o entre els boscos de baladres silvestres del nucli de Bicorb al Xúquer; o davant els espectaculars retaules de pedra amb els orants de Petracos a Cocentaina, pot l’espectador acostar-se a l’esperit de l’home prehistòric. El paisatge no li defraudarà.
