No falten llibres d’ocells; més aviat en sobraria algun si ho miréssim bé. Aleshores, per què destaquem aquest parell? Doncs perquè són el resultat d’un enorme esforç col·lectiu i perllongat. Afrontar projectes d’aquesta magnitud, no ja per a un ornitòleg, sinó fins i tot per a un equip reduït, és senzillament impossible, donat l’immens abast que tenen.
El 1997, SEO/BirdLife edita l’Atlas de las Aves de España, basat en dades d’una vintena d’anys (1975-95) i coordinat per F. J. Purroy. Va ser de gran valor per ser el primer realitzat a escala estatal. Tanmateix, la manca de cobertura en algunes zones i l’ús de cartografia a escala 1:50.000 limitaren la utilitat d’aquesta obra. L’atles que ara comentem ofereix un increment enorme de dades, recopilades entre 1998 i 2002 per més de 2.000 col·laboradors, més d’un centenar en moltes províncies i en algunes ultrapassaren els 200.
L’obra comença amb un seguit d’articles introductoris: trets de la geografia, el paisatge vegetal i la metodologia emprada: les fitxes utilitzades, el sistema de quadrícula UTM 10 x 10 km, etc. A continuació, es plasmen els resultats, és a dir, la columna vertebral del llibre: els mapes de distribució. Ja de per si són molt valuosos, però no apareixen tots sols: van acompanyats de comentaris sobre la distribució i els hàbitats que ocupa l’ocell, el poblament, les tendències i les amenaces per a la seva conservació. Freqüentment també hi trobem un mapa indicador de l’abundància (nombre de parelles reproductores) en cada zona, com també una gràfica sobre aspectes ecològics i un dibuix del protagonista, que sol ser força reeixit, encara que no hem d’oblidar que no es tracta d’una guia per a la identificació. Amb bon criteri, les espècies introduïdes (només les que s’han arribat a reproduir en llibertat, és clar) apareixen separades en un capítol final.
Evidentment s’hi han incorporat totes les dades dels atles regionals, però la principal font d’informació és el treball de camp sense precedents (13.000 fitxes d’observació), que conforma una base de dades de 400.000 registres, que aviat és dit. Finalment, en el mateix llibre es comencen a explotar els resultats amb un interessant article sobre els patrons de distribució de l’avifauna i les conclusions sobre la conservació d’aquestes espècies.
I on viuen els ocells al Principat?
Doncs això es contestà el 1984 (tretze anys abans que el primer dels dos atles espanyols) amb l’obra Atles dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra, de J. Muntaner, X. Ferrer i A. Martínez-Vilalta, amb l’ajuda de 129 col·laboradors –quantitat que era un èxit per a l’època– que recopilaren observacions entre 1975 i 1983. Va ser un llibre pioner de gran valor realitzat de manera impecable, però ara s’ha contestat a la pregunta d’una manera aclaparadora: amb les 638 pàgines del llibre de l’editorial Lynx.
Què en podem dir, d’aquesta darrera obra? Comencem amb unes dades contundents per fer-nos una idea de la magnitud: més de mig miler de participants que han omplert més de 4.000 fitxes que han proporcionat prop d’1.200.000 dades.
Després d’una introducció (en català i en anglès) al medi físic i als hàbitats, s’explica la metodologia emprada i com fer una interpretació correcta del contingut de les fitxes de cada espècie. Tot seguit ve l’ànima de l’obra: els 417 flamants mapes de distribució! Els trobarem junt amb un comentari de la dispersió i dels requeriments ecològics, una estimació poblacional, així com la tendència que mostra l’ocell, l’estatus i les amenaces, i, per acabar, un resum en anglès.
«Cada mapa de distribució és una fotografia: capta un moment en l’evolució dels moviments i dispersió de l’espècie»
Però encara hi ha més il·lustracions: un mapa que reflecteix l’abundància (en tots els casos), un gràfic de preferències altitudinals (en 374 casos) i un amb les característiques paisatgístiques del terreny que ocupa l’espècie… ah, i no oblidem els 323 dibuixos –de Toni Llobet– de l’adult en plomatge nupcial.
Igual com el seu parent castellà, aquest atles acaba amb algunes conclusions que es poden extreure del treball realitzat; en concret, exposa els patrons generals dels canvis en la distribució de les espècies i l’ús del sòl en el període entre els dos atles catalans, constatant els canvis que s’han produït, que són prou notables. També hi ha 93 taules de densitats per ambients. Val a dir que hi ha 232 ocells autòctons que es reprodueixen regularment a Catalunya.
En resum, aquests dos llibres, que haurien estat un important pas endavant en un país de gran tradició naturalista com ara Anglaterra o Estats Units, a casa nostra representen un punt d’inflexió cabdal en la història de l’ornitologia ibèrica. Hom pot dir que ambdues obres assoleixen de llarg la finalitat per a la qual foren concebudes. I si no s’hagués fet ara, mai no haguéssim sabut amb exactitud la distribució en el canvi de mil·lenni, ja que si hi ha un grup d’animals que modifica «ràpidament» les seves àrees d’ocupació, aquest és el dels ocells, donada la mobilitat de què gaudeixen. Al llarg de la seva vida, un ornitòleg –i no cal que sigui molt vell– pot constatar que avui observa unes espècies en uns llocs on mai no les havia vistes, i també, lamentablement, detecta la desaparició d’altres.
Així doncs, si se’m permet el símil –inspirat per la meva segona ocupació professional–, diria que cada mapa de distribució és una «fotografia» aèria. En efecte, capta un moment de l’evolució de la dispersió poblacional i dels moviments de l’espècie. Com passa en tota fotografia, hi ha algunes zones que queden a l’ombra, on s’aprecien poc els detalls; però cal dir que, globalment considerades, la majoria de fotos d’aquestes dues obres han quedat ben exposades: capten la realitat, que és el que s’espera d’una bona fotografia.
Per si mateixos, els mapes tenen gran valor: el que coneix una espècie es pot quedar extasiat una bona estona observant aquesta pasterada de punts i més punts, potser imaginant que són els ocells movent-se sobre el terreny… però els treballs ecològics que es poden fer posteriorment sobre la base de dades són innombrables.
Aquests atles constitueixen la demostració més palpable que el treball en equip, i ben coordinat, de nombrosos especialistes –professionals i afeccionats– pot convertir el que serien milers d’observacions sense massa interès i disseminades arreu en obres de gran vàlua científica.
