Bajo un cielo blanco
Elizabeth Kolbert
Traducció de Lluís Riera. Crítica. Barcelona, 2021. 215 pàgines
Llavors Déu digué: «Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que tingui domini sobre els peixos del mar, sobre les aus del cel, sobre els animals domèstics i salvatges i sobre tots els animals que s’arrosseguen damunt la terra.» Són paraules del Gènesi (1:26), i sembla com si la humanitat, creients i no creients, les hagués pres al peu de la lletra. Així, l’espècie humana, des que ho és, no ha parat d’explotar els recursos del nostre planeta, fins a arribar a la revolució industrial, que ho accelerà tot: increment desmesurat de les emissions de CO2, escalfament i canvi global, incloent-hi la crisi de la biodiversitat. Des de la invenció de la màquina de vapor, la temperatura mitjana global ha pujat 1,1 ºC. Sembla que arribar a 2 ºC podria ser catastròfic, i hom ha establert que cal limitar l’increment a 1,5 ºC, com a molt.
La solució més òbvia ja la sabem: disminuir les emissions de CO2, fins a arribar a pràcticament eliminar-les. Però hi ha, si més no, dos problemes. Un és que costa molt reduir-les, tant als països, diguem-ne, rics, que no s’avenen a canviar el seu model, com als països, diguem-ne, pobres, que aspiren al model dels països rics. L’altre problema és que fins i tot si les aturéssim ara del tot, la inèrcia de la situació actual sembla que ens portaria a superar el temut llindar dels 2 ºC d’increment.
Aquestes dades ens les recorda Elizabeth Kolbert, en el seu llibre Bajo un cielo blanco. Després comenta una sèrie de solucions, provades en el passat i proposades per al futur, per a afrontar el canvi global i la crisi de la biodiversitat. Algunes de les provades han demostrat que el remei fou pitjor que la malaltia. És el cas de la importació de depredadors de determinades plagues, els quals han esdevingut al seu torn plagues pitjors, i que hom pensa que podrien ser controlats important un altre depredador… O dels esforços per limitar l’expansió de peixos d’aigua dolça exòtics (que es preveu que seria desastrosa), mitjançant l’electrificació de trams de rius i de canals…
Però l’escalfament global continua, i cal tenir pensades solucions radicals per si arriba un moment en què no en quedaran d’altres. A la part final del llibre, Kolbert ens parla de les emissions negatives de carboni, és a dir, de retirar CO2 de l’atmosfera, per exemple, capturant-lo i convertint-lo en pedra, literalment. Una solució cara, però tècnicament factible. També ens explica, al límit de les solucions creatives, l’estratègia de reduir la radiació solar mitjançant la dispersió de partícules reflectores, de carbonat de calci, posem per cas, a l’estratosfera, de manera que arribi menys radiació. El color del cel ja no seria blau, sinó blanc, però potser aconseguiríem refredar el planeta.
Val la pena saber que existeixen aquestes idees arriscades, perquè mai se sap. Cal recordar, però, els errors comesos en el passat quan hem intervingut la natura, i alhora ser conscients del fet que, si usem solucions globals, les conseqüències d’equivocar-se seran a escala planetària. No serà gens fàcil prendre decisions sobre aquestes noves estratègies. Kolbert les explica molt bé, però no s’afanya gens a prendre partit. Segurament això ho deixa per al lector. I fa molt bé.
