«Baruch Spinoza», de Pilar Benito Olalla

Ètica i alegria de viure

Baruch Spinoza
Una nueva ética para la liberación humana
Pilar Benito Olalla 
Biblioteca Nueva. 
Madrid, 2015. 605 pàgines.

Pilar Benito no vol escriure un altre estudi acadèmic sobre Spinoza (16321677), sinó que s’implica a títol personal en la reivindicació de la filosofia com a experiència vital. I és llavors quan troba en Spinoza un autèntic mestre que combina intel·ligència i exemplaritat, el qual defineix així: «Era un filòsof estrany, duia a la pràctica allò que pensava». Tan sols des d’aquesta perspectiva combativa i irònica s’entén que manifeste sense embuts la seua intenció d’aportar una lectura original i nova, sense eludir l’ús de la primera persona per tal de prendre posició. I cal dir que ho aconsegueix en bona mesura. Fins i tot es podria dir que es tracta d’un llibre ambiciós, desafiant, ple de matisos i disquisicions, minuciós i a vegades torrencial.

Fins a cert punt, l’anàlisi detallada que dedica als llibres 3, 4 i 5 de l’Ètica é s u na continuació a ctualitzada d els e studis exhaustius que al seu moment Martial Gueroult va dedicar als dos primers (1968 i 1970). La semblança resulta evident en la voluntat pel rigor i el detall, en la capacitat d’estructurar els continguts principals i d’enumerar les seues variants menors, així com en la intenció de cercar els punts de contacte amb molts autors més. Però prompte s’afegeix una triple lectura –física, òptica i ontològica– que travessa tot l’estudi i n’és distintiva: la que proporciona l’ajustament nítid i clar de les coses per mostrarne el bastiment transversal i de fons, també present en diversos nivells de realitat i desxifrada en diversos plànols discursius. Perquè si hi ha quelcom que la filosofia ha de rebatre és la barbàrie de la simplificació i el reduccionisme que ens envolta, ja siga en l’escriptura d’un inèdit o en el comentari que se’n fa. I aquí ho fa.

Al final, la qüestió és molt senzilla i per tant molt difícil: Spinoza critica de manera implacable tot engany, superstició, automatisme, ideologització, excuses i alienacions per tal de traure a la llum la realitat de les coses. Això significa avançar de manera brillant la tasca de la Il·lustració i dels anomenats «autors de la sospita», com tantes vegades s’ha comentat, però no per romandre en una posició negativa, sinó al contrari. Pilar Benito resumeix bé la qüestió: potència racional, llibertat i felicitat són el mateix en última instància, variants totes elles de la «virtut», concebuda com a la plenitud ètica d’un subjecte expansiu i altament eficaç que governa el seu destí, encara que mai per complet ni per a sempre. Allò interessant és que no hi ha una dissociació entre mitjans i fins, com tampoc cap recompensa ulterior, sinó una vivència integral –en l’ací i l’ara– on el coneixement canvia qualitativament a cadascú en les seues entranyes emocionals més íntimes. Tot té graus i riscos, certament, però el missatge central n’és clar: l’ésser humà compta amb els recursos suficients per recórrer el camí filosòfic de l’emancipació privada i pública. Amb la cautela precisa, conscients de la ubiqua vulnerabilitat, però sense renunciar a res. L’autora ens guia amb pols ferm i bon judici per aquest recorregut («diagonalitat») d’obertura creixent en aquesta visió transformadora. Cloure aquest viatge amb èxit no és qualsevol cosa.

© Mètode 2016 - 90. Interferències - Estiu 2016