Ian Stewart Traducció de Javier García Sanz. / Crítica. / Barcelona, 2008. 368 pàgines.
Quantes veritats pot inventar-se l’intel·lecte humà? Infinites. Tantes com a éssers humans han existit, existeixen i existiran, multiplicat pel nombre de veritats que cada un de nosaltres som capaços d’imaginar mentre somiem o mentre, decididament, davant d’un llapis i un paper o davant de la pantalla d’un ordinador, simplement, ens hi posem. Mites, religions, ciències, ideologies, arts, moda, literatura… L’ésser humà és una espècie inventora de realitats possibles amb lògica interna (i a vegades sense!). En aquest apassio-nant assaig, el professor Ian Stewart ens relata la història d’una veritat, la de la simetria matemàtica, que va anar canviant de mà en mà i de ment en ment a mesura que anava sent pensada, imaginada i reinventada pels matemàtics babilònics, egipcis, grecs i europeus. Es tracta d’un viatge històric, una autèntica epopeia d’idees que ens retrata, al mateix temps, el costat humà d’uns personatges apassionats per la resolució d’equacions. Els seus amors, les pors, les experiències polítiques, tots aquests elements porten al vol el lector cap a un lloc, imaginat, on només hi ha estructures matemàtiques i on l’abstracció arriba a graus impensables. Però, al mateix temps, la vívida recreació de cada un dels personatges d’aquesta història ens acosta de manera molt eloqüent a la persona que hi ha darrere de la idea. L’erudita prosa de Stewart ens acosta a l’exercici matemàtic dels escribes de l’antiga Babilònia o a l’incalculable llegat d’Euclides i a les aventures i desventures de matemàtics consagrats com Cardano, Gauss, Lagrange, Ruffini, Abel, Galois o Hamilton i tants altres personatges menys coneguts que van dedicar part de les seues vides a desentranyar veritats de les simetries matemàtiques.
Especialment interessant és la vida del jove Galois, revolu-cionari de tot l’aparell matemàtic modern i, al mateix temps, embolicat en un remolí d’activisme polític contra l’absolutisme borbònic de la França de començament del segle xix. Aprenem que la seua aportació fonamental, poc reconeguda en vida, va ser convertir la resolució d’equacions en un sistema més abstracte, menys lligat als nombres i als objectes amb què havia nascut la matemàtica antiga i més relacionat amb processos de resolució i amb estructures (grups) de simetria. Amb Galois, aprenem, la noció de simetria comença a tenir un significat real (encara que siga, en realitat, imaginat). I comencem a albirar les raons per les quals aquesta abstracció en forma d’estructures i grups matemàtics és bella: és l’elegància, l’economia de conceptes i la possibilitat d’aplicar les relacions de simetria a multitud de problemes. Això es farà evident quan Stewart passa a explicar, en els capítols finals del llibre, la manera com la nova matemàtica s’ha anat integrant en la física contemporània, en especial en la teoria de la relativitat o la física quàntica, gràcies als descobriments fonamentals de Lie i Killing, que van unificar les matemàtiques de grups amb la teoria d’equacions diferencials, així com al posterior treball de gegants com Planck, Dirac, Schrödinger o Einstein.
Tanquen aquest excel·lent llibre uns capítols més especulatius sobre la possibilitat d’accedir a la teoria de tot, aquell somni d’Einstein que encara espera, avui dia, el desenvolupament matemàtic. Potser el món natural respon a una teoria unificada? Segons Stewart la resposta és positiva, si bé més des d’una posició estètica que científica. En realitat, no hi ha res de nou davall el sol. La reducció de la multiplicitat del món a principis generals significa una dosi de bellesa intel·lectual per a la ment humana: la possibilitat que hi haja un arkhé comú que unifique la fisis grega ens omple de satisfacció i, en aquesta felicitat, reconeixem la bellesa. Galois, l’heroi de la fantàstica història de la simetria, va trobar una mort primerenca a mans d’un amic amb qui es va batre en duel per l’amor d’una dona. Va travessar l’espill de la seua realitat per trobar una simetria tràgica. La asimetria humana, aquesta sí que no té límits.
