Biologia i mites dels ocells
Jesús Villaplana
Edicions la Xara (Col·lecció «País», núm. 9), Simat de Valldigna, 2003, 144 pàgines.
El valor primordial –que no és poc– de l’obra resulta de l’esforç d’haver reunit dades que habitualment fan via disperses al si d’àmbits i disciplines dissemblants.
A vegades, el món dels naturalistes és procliu a sentir-se amb una espècie d’ús cognitiu preferencial sobre els organismes, de manera que, si aleshores es deixa portar pel reduccionisme de creure que no hi ha altre coneixement més enllà del de les ciències positives (de la taxonomia a la genòmica), propendeix –quan no està de filis– a negligir com a fruit de la ignorància altres manifestacions culturals relatives a l’objecte del seu estudi. Es tracta, però, del bagatge cultural d’Occident! O és que considerem possible apropar-se a la filologia, la història de l’art, la literatura, l’antropologia… sense veure-se-les amb les creences (moltes, certament, mancades de fonament) i amb els mites relatius als éssers naturals?
En les pàgines d’aquest llibre xalest, el seu autor viatja des de la biologia dels ocells de la Safor –n’ha triat una vintena– a la tradició clàssica. Pel camí acaramulla un gavadal d’informacions: corrandes i tradicions, refranys, usos remeiers i llegendes.
Una de les més fecundes ha estat la de Tereu, rei dels tracis, maridat amb Procne i pare d’Itis que s’enamorà, tanmateix, de Filomela, germana petita de Procne, a qui va forçar. Als clàssics aquella història de sang i fetge els serví per a interpretar els colors i els refilets de la cadernera, l’oreneta i el rossinyol, amén dels parrups i peonades de la puput… Per bé que, tal com es pot resseguir en els diferents capítols del llibre, hi ha diferents maneres d’entendre-ho. En aquesta mena de topants, dos i dos no sempre són quatre i, com fa la dita, «en temps de farsa, lo corb diu negra a la garsa» (que és, precisament, la blanca del migjorn!).
Durant mil·lennis, la natura fou model de capteniment. Dels posats i abillaments de la salvatgina i la volatina se n’extreien pensades per a dibuixar caràcters i, per damunt de tot, ensenyaments d’ordre moral. Lluny d’aquell entorn, ara ens resulta difícil d’entendre fins a quin punt qui hi vivia en proximitat en rebia constants missatges. Gairebé esborrada la petja popular d’aquelles dernes (en romanen només les erudites: des dels cappares Aristòtil, Plini, Elià… als bestiaris medievals), símbols i creences resten esfumats. Però és aquest abaltiment que els atorga l’atractiu del misteri i el mite. Tal com conclou Martí Domínguez en el pròleg de l’obra: «aquest llibre és una inesgotable cruïlla de camins: els ocells són al seu punt central, però les ramificacions són infinites i s’envolen per sempre».
