Cartografia històrica dels Països Catalans
Vicenç M. Rosselló i Verger
PUV/IEC. / València, 2008. 402 pàgines.
La construcció social de la realitat esdevé, també, matèria de la geografia i de la seva expressió analítica espacial: la cartografia. Cada comunitat cultural concreta representacions historitzades sobre la seva evolució geohistòrica a través dels vectors cartesians d’espai i de temps. És a dir, els ciutadans conceben la seva identitat històrica a través del que han estat segons la geopolítica, dels intercanvis econòmics i culturals amb altres territoris i de les empreses militars. Per tots aquests aspectes i d’altres, com l’ordenació territorial i urbana, els mapes i la seva intrahistòria esdevenen, com assenyala Rosselló, «objectes culturals».
La Cartografia que ara ha publicat el geògraf mallorquí Vicenç M. Rosselló i Verger, amb un dilatat mestratge a la Universitat de València des de fa quaranta anys (1969-2001), culmina, amb aquesta recerca, l’elaboració d’una obra adreçada a estudiar el pla de comarcalització i les transformacions del territori i enclavaments urbans del País Valencià (El litoral valencià [1969], Cinquanta-cinc ciutats valencianes [1984]).
Aquest compendi historiogràfic estableix els orígens i evolució de la ciència topogràfica fins a la contemporaneïtat. Així, es tracta d’un seguiment exhaustiu de totes les recerques significatives dutes a terme sobre estudis cartogràfics. En definitiva, el lector podrà abastar amb detall complet els punts d’inflexió de l’estudi sobre el territori. I aquests punts d’inflexió, estudiats des de l’època antiga, comprenen des de les cartes portolanes medievals i modernes, als atles i les elaboracions gràfiques autònomes sobre territoris i ciutats. Les perioditzacions també remeten a l’evolució implícita de la història de Catalunya, València, Illes i Rosselló. En aquest sentit, l’estudi vincula contextos d’expansió mercantil i polítics dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó a les conjuntures determinants de crisi institucional i de fragmentació nacionalitària arran del Tractat dels Pirineus, del setge i ocupació borbònics (1707-1716) i de la concepció territorial espanyola en províncies (1833).
A banda, però, de l’ús geopolític –fonamental– de la representació del territori, el contingut de l’obra abasta les aportacions d’emprenedors i viatjants als nostres territoris, els usos geocientífics i els estudis associats a l’imaginari dels processos de transformacions urbanes de les ciutats que han esdevingut d’ençà del set-cents i vuit-cents nodes de capitalitat social, política i econòmica. Es tractaria de la formació dels mercats regionals: des dels eixamples de mitjan segle dinovè a la incipient obra regional del Mapa Geogràfic de la Mancomunitat (1914-1925).
En definitiva, aquest estudi socialitza la rellevància del fet de saber «llegir» el codi, el contingut, de qualsevol document al·lusiu a la topografia: des dels vessants físics als derivats toponímics de l’obra humana. Un mapa ens parla, l’hem de saber descodificar. Clàssics com Claudi Ptolemeu, amb la seva Geografia i l’Atles català d’Abraham Cresques (1375), Antoni Josep Cavanilles, amb Observaciones sobre la historia natural… (1795-1797) o Joan Ballester (1961) en tenien consciència.
