|
Charlatanes, d’Irina Podgorny (Buenos Aires, 1963), antropòloga i doctora en Ciències Naturals per la Universitat Nacional de La Plata, és una antologia de relíquies literàries, observacions de naturalistes, relats de viatgers i ardits de col·leccionistes i comerciants; un recull de cròniques i notícies de la premsa argentina del segle xix. L’obra es llegeix com un llibre de relats que a voltes és tan excèntric que semblen de realisme màgic. Precisament, a Cien años de soledad García Márquez parla de l’arribada dels gitanos a Macondo portant els últims invents de la ciència, que feien servir imants i lupes per atraure l’atenció. Aquest coneixement màgic beu d’una tradició europea, la dels xarlatans: uns «farsants» que no poden competir amb la «veritat» de la ciència quan, en realitat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement que tant té a veure, per exemple, amb la farmacologia, que té les seves arrels en la saviesa popular, en el coneixement i l’ús de les plantes. Paradoxalment, la literatura ha convertit en llegendaris uns personatges als quals neguem cap estatus social. Els barcelonins encara recorden les parades ambulants que venien bàlsams i ungüents davant de la capella de l’antic hospital de la Santa Creu. Els més vells recorden el xarlatà que a la postguerra muntava la paradeta a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina de Barcelona, per vendre un emplastre que es deia Serptuga. Per atraure la gent el firaire feia servir una tortuga i serps vives, i una mona que saltava i corria entabanant el públic. Però el xarlatà és una figura que, malgrat les aparences, no forma part del folklore popular, sinó que ve d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Explica Podgorny que en els diccionaris toscans de finals del segle xvi el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant de remeis que anunciava a la plaça apel·lant a l’acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien miracles, però atreien un públic ignorant necessitat d’esperança. Per atzar i per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van sobreviure en el temps i es van adaptar a les geografies humanes més diverses. Unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. La medicina posava l’esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona, a finals de la dècada de 1920, amb el Museu Anatòmic Roca: en una època en què les malalties de transmissió sexual segaven milers de vides, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia. Amb el pas del temps, però, l’espectacle és foragitat de l’espai públic i es tanca en un museu, en un teatre o en un hospital. I allò que l’evolució i el canvi de costums van rebutjar, va acabar oblidat. Enric H. March. Llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica (Barcelona). |
Charlatanes
«El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi»
|
