«Ciència, diners i política», de Dominique Pestre

107-66

Ciència, diners  i política
Dominique Pestre
Traducció de Josep Batalla i Josep Hereu.
Obrador Edèndum. Santa Coloma de Queralt, 2008. 190 pàgines.

El debat sobre la funció social de la ciència –demanar-se, com fa Dominique Presque des d’una cultura política d’esquerres, sobre «l’ètica de la civilització tecnològica»– és recurrent d’ençà de la implantació de les societats industrialitzades: entre el fordisme i el postfordisme. Amb tot, la modulació de la qüestió sobre l’abast públic de la recerca s’accentua a partir de la crisi (fiscal) de l’Estat del benestar i de l’influx del pensament fracccionalista o postmodern, altrament entès com la fi de les ideologies. L’hegemonia del reduccionisme mercantilista i l’empresarització de la universitat contextualitzen la relació entre ciència, economia i política, tríada molt ben analitzada sociopolíticament per aquest historiador de la ciència.

De l’anàlisi de Preste –que qüestiona la separació que hom fa sovint entre el «règim de saber científic» i el seu vessant polític– cal destacar el concepte «mode de producció del saber» per tal com la ciència és una variable condicionada més enllà de la formalització metodològica interna, com resta explicitat en el període definidor entre 1870 i 1970. Així, el desenvolupament historitzat del mode de producció aplicat a la producció científica –des de la modernitat a la coetaneïtat– permet de plantejar la cínica neutralitat del científic i, en conseqüència, definir el saber científic com a força productiva. L’autor, doncs, focalitza la reflexió sobre els canvis de la natura del saber segons les successives hegemonies de poder, la construcció de l’Estat científic vuitcentista (des del positivisme), el bastiment de l’Estat assistencial (amb la consegüent regulació pública del mercat) i la «monetarització» de la recerca des del nou liberalisme desregulador–reprivatitzador. En aquest sentit, l’assaig d’aquest pensador és extremament útil –atesa l’actual sobredeterminació de la tecnociència i l’especialització acrítica del coneixement– per a contextualitzar (encara que no hi aparega explicitat) els interessos economicopolítics del vigent Espai d’Ensenyament Superior Europeu. La dicotomia resta de nou establerta entre Estat i mercat.

Com a contrapartida al nou context economicista de l’organització de la cultura (arran de l’anomenada crisi del socialisme real i de la crítica als metadiscursos per part de F. Lyotard), el sociòleg de la ciència hauria d’establir uns «contrapesos» limitadors –per democratitzadors– de la producció científica, aspecte destacat en el quart capítol de l’assaig. La construcció de nous moviments socials que reactivin la dimensió política de la societat civil és una aposta central, expressada al capítol cinquè de l’assaig, per a retornar a la ciència el seu rostre humà: identificar allò científic amb els interessos socialment majoritaris i, en conseqüència, acabar amb la «gestió política» –com a forma d’ideologia– de la «tecnociència industrial». Retornar a una definició socialitzadora de la ciència com a reflex d’un model d’organització social oposat a la societat del risc: aquest és el repte (polític) –la radicalitat– del científic.

© Mètode 2011 - 66. Ona verda - Número 66. Estiu 2010

Historiador. Universitat Rovira i Virgili.