«Ciencia sin ficción», de Jesús Méndez (Ed.)

Un experiment a deu mans

portada ciencia sin ficción

Ciencia sin ficción
Cinco historias
Jesús Mendez (Ed.)
Debate. Barcelona, 2019. 272 pàgines.

El coordinador de Ciencia sin ficción, Jesús Méndez, va estudiar medicina, va ser in­ves­tigador i des de 2015 és periodista de ciència i escriptor a temps complet. Està convençut que la ciència és un camp molt ric per a conrear literatura de no ficció i per això va seleccionar un elenc de col·laboradors que, al seu costat, componen els cinc relats del llibre: el bioquímic i periodista Pere Estupinyà, el periodista Javier Salas, l’astrofísic, poeta i periodista Sergio C. Fanjul i l’escriptora Belén Gopegui.

Com diu la contraportada, Ciencia sin ficción «és un títol, un concepte i una declaració d’intencions». No és un llibre de divulgació, però hi trobem explicacions sobre ciència.

Estem acostumats a una divulgació en la qual un expert sedueix el gran públic amb recursos narratius i, una vegada captada la seva «víctima», li para una emboscada científica. Aquest llibre no fa això. És literatura, o vol ser-ho. D’altra banda, fa olor de periodisme, però tampoc és un compendi de reportatges.

Cadascun dels cinc relats té com a motor idees de la ciència i, com a protagonistes, investigadors, astronautes, hackers, ciutadans… Però el protagonista també és el futur, la societat, la humanitat sencera.

El primer relat, de Méndez, versa sobre Francis Mojica, el químic alacantí reconegut com un dels pioners de CRISPR. Mosquits, salines, palíndroms, antiherois… en la seva història es creuen elements per a diverses novel·les, amb un generós potencial narratiu que només necessita algú que vulgui asseure’s a escriure-les.

El personatge triat per Pere Estupinyà és Pedro Duque, astronauta espanyol nomenat en 2018 ministre de Ciència, Innovació i Universitats pel govern socialista. En el seu diàleg, l’enginyer revela detalls personals de la seua aventura espacial a bord del Discovery, i l’escriptor mostra la seua experiència traient el suc a les facetes més humanes del seu entrevistat.

Per la seua banda, Javier Salas ens obre la rebotiga del seu treball com a periodista de ciència que ha tret a la llum diversos casos de pacients de càncer víctimes de xarlatans. El redactor de Materia/El País ens parla dels seus sentiments i dubtes a l’hora d’informar, aprofundeix en els conflictes d’interès dels mateixos científics i l’ús polític de la tergiversació de dades. Per a ell, la pseudociència és una narrativa que funciona; el periodisme de ciència en trobarà la seua?

Sergio C. Fanjul recorre la història de la física des de Kelvin fins a la computació, i la fa més lleugera gràcies al seu humor intel·ligent. Les seues reflexions més interessants arriben amb la història de Silicon Valley, i com l’anarquisme individualista dels seus pioners va donar pas al neoliberalisme atroç dels nous herois de l’emprenedoria.

Belén Gopegui tanca el llibre portant-li la contrària al títol, perquè el seu relat és pura ficció (que no ciència-ficció) sobre la llibertat en un món on els algorismes penetren en l’organització social i en les nostres decisions personals.

Com a resultat, queda patent que la mateixa ciència, a més de donar lloc a debats ètics, és una activitat profundament política. «No sembla que en la ciència hi haja res que defuja l’àmbit humà», escriu Méndez. Aquesta frase ho condensa tot.

I què li falta a Ciencia sin ficción? Sens dubte, una segona part.

© Mètode 2020 - 104. Les plantes del futur - Volum 1 (2020)
Cap de redacció de l’agència SINC (Madrid).