|
La dialèctica entre ciència i política i la contraposició entre ciència i pseudociència s’estableixen perquè la recerca no deixa de ser un fet social amb efectes multiplicadors en l’esfera pública i perquè el binomi entre ciència i poder és indestriable de qualsevol model sociopolític. En aquest sentit, el volum coordinat per Amparo Gómez i Antonio Canales recull onze col·la-boracions d’especialistes en història de la ciència i ofereix una innovadora perspectiva comparada sobre l’enquadrament dels científics sota el feixisme, el nazisme –«principi d’autoritat»– i el nacionalcatolicisme franquista. L’assaig comprèn tres capítols a fi de contextualitzar les polítiques de recerca europees sota el totalitarisme feixista; continua un apartat que ressegueix l’evolució de la institucionalització científica –el CSIC– sota el primer franquisme i, finalment, s’hi incorpora una secció que revisa les línies metodològiques desenvolupades d’acord amb la reinstauració de l’antipositivisme amb la ciència tomista. Aquest conjunt de reflexions aporta, com a mínim, tres aspectes: la relació entre institucionalització política del nuevo estado franquista i nou model epistemològic biologista, com a forma de control social, la substitució de la política de formació de quadres tècnics sota la República –Junta de Ampliación de Estu-dios– per la imposició de les elits identificades amb el nou règim i el desenvolupament de recerques destacades (la psiquiatria de Vallejo Nájera i el ressorgiment genèsic de Gregorio Marañón), que tradueixen científicament els postulats autoritaris pel que fa a l’eliminació de la dissidència i a l’organització d’una política demogràfica –manllevada parcialment de l’eugenèsia nazi– que, adequada a la burgesia, havia de regenerar aquells «estropeados de cuerpo y alma». Tota aquesta orientació ideològica és molt ben definida en el treball de Margarita Santana: «Unidad de la patria, unidad de la ciencia». El volum, amb una projecció adient sobre la instrumentalització política dels avenços tècnics (societat i tecnologia), planteja la dicotomia entre mitjans i finalitats pel que fa a les armes de destrucció massiva i al model d’economia que se’n deriva (economia moral de la ciència). Aquest darrer apartat és significatiu perquè explicita un semblant condicionament polític del mètode científic –ara, sota el complex cultural, ètic, simbòlic, definit com a «sociotècnic»– en una conjuntura de democràcia liberal bastida al voltant de la situació de «seguretat nacional» i de ciència vigilada. L’aportació bàsica d’aquest conjunt de col·laboracions consisteix a mostrar els condicionaments socials de la ciència que, en gradacions i matisos pel que fa als règims populistes i feixistes, expliciten les condicions de possibilitat sobre l’estatut de normalitat científica, en termes d’autonomia professional –no es pot arribar a fer una identificació mecànica entre règims autoritaris i producció de «mala ciència»– i els plantejaments de nous paradigmes ideologitzats. Xavier Ferré. Historiador (Universitat Rovira i Virgili). |
|
