Les paraules de la seda se situa en un territori de frontera entre diverses disciplines. Es tracta, no hi ha dubte, del llibre de dos filòlegs: lexicografia i dialectologia ben treballades. Però, deliberadament, s’han apropat a un àmbit de coneixement caracteritzat per ser territori de cruïlla, on la filologia conflueix, si més no, amb l’etnologia i la història. Des d’aquest terreny de frontera –ben mirat, de frontissa– estudien la sericicultura i la filatura de la seda per tal de fer un diccionari de formes lingüístiques. Ho fan mitjançant un rigorós buidament bibliogràfic i documental i una trentena d’entrevistes d’un enorme valor etnològic i filològic als darrers colliters o filaneres, que treballaren els oficis de la seda fins la primeria dels anys setanta del segle passat.
Però, al darrere d’aquest objectiu científic, els autors confessen el seu desig «…d’alçar acta d’unes formes de viure, de pensar i entendre el món manifestades en una treballosa activitat que connecta el món agrícola amb l’industrial i que forma part d’allò que anomenen cultura popular… pretén ser un treball atent a les veus dels darrers protagonistes d’aquesta activitat». Un objectiu –comprendre una cultura– i un mètode –des de dintre– particularment propers a l’etnologia. Al País Valencià hi ha una certa tradició de filòlegs desdoblats en etnòlegs. Figura cabdal és Manuel Sanchis Guarner, que es va inspirar en l’escola Wörter und Sachen (“a les coses per les paraules”) que introduïren a Espanya filòlegs alemanys als anys trenta; entre ells Thede, autor de Die Albufera von Valencia. Sanchis Guarner, a més dels seus nombrosos treballs sobre literatura popular o dialectologia, va dirigir a la dar reria dels setanta les recerques de Marina Zaragozà sobre el vocabulari del conreu de l’arròs a l’Albufera i la de Roser Cabrera sobre la pesca. Més recentment s’han afegit treballs sobre la cultura de l’espart, l’artesania de la palma blanca i altres activitats tradicionals.
«Les paraules de la seda se situa en un territori de frontera entre diverses disciplines. Es tracta, no hi ha dubte, del llibre de dos filòlegs»
Per tal de facilitar l’enteniment del repertori lingüístic, es dedica una primera part a resumir l’evolució històrica del conreu de la morera, la cria dels cucs i la filatura de la seda. Hi trobaran l’evocació d’un paisatge cultural –els boscos de moreres– que va ser durant segles dominant a bona part de les terres litorals i hortes. La carta de Gregori Maians de 1748 descrivint els processos de la seda, la seua importància i la delicadesa que havia de presidir tots els treballs. Trobaran també els avatars de la cria dels cucs, com l’epidèmia de la pebrina de mitjan segle XIX; la maquinització i industrialització de l’activitat. Hi ha la interpretació de la crisi de la seda, a la fi del segle XIX, com la desaparició de l’estadi manufacturer i l’especialització –concentració empresarial també– de la seua producció industrial. Tot plegat, un bon resum del protagonisme central que la seda va tindre en l’economia i la vida quotidiana valencianes durant molts anys, amb especial referència a la trajectòria de l’empresa Lombard d’Almoines, peça clau de l’última fase de la producció de seda al País Valencià. Comptat i debatut, el marc territorial, social i històric on van nàixer, viure i, en certa manera, s’han fossilitzat les paraules de la seda.
La segona part estudia la llengua i literatura de la seda amb un ric repertori de més de 400 entrades. Impressiona l’esforç per fixar la riquesa lingüística de la seda, que, com la pràctica totalitat de lèxic associat a les activitats tradicionals, ha quedat sense funció i, per tant, condemnat a l’oblit. La societat industrial –ho ha dit Joan Veny i ho recorden els autors– comporta un trist empobriment lèxic. Certament no era pobre el lèxic valencià de la seda. Cal llegir el repertori i gaudir de la riquesa expressiva, dels matisos, de les subtils diferenciacions: «correu», «peresós», «carreró», «fressa», «cucs emborratxats», «avivador», «matxacar palomes», «fer olor de filada», etc. En les entrevistes els autors han tingut el privilegi de sentir totes aquestes paraules de la boca de qui les han gastades durant anys. Paraules que ara, gràcies als informants i als autors, no es perdran.
Particularment interessants són els epígrafs dedicats a l’anàlisi dels procediments de metaforització al llenguatge sericícola; a l’enteniment simbòlic dels cucs de seda, associat en ocasions a la maternitat. L’eix vida diària, treball i llenguatge, tan característic de la societat tradicional, es fa una vegada més ben palès. El patrimoni immaterial és molt fràgil, ja que desapareix irremissiblement amb la pèrdua de la funció social i la mort dels seus darrers protagonistes. El treball d’Alexandre Bataller i Carme Narbon permet rescatar de l’oblit unes tècniques, un gestos savis una i mil vegades repetits, uns costums, unes paraules carregades de sentit, de sentits… al cap i a la fi, una cultura.
D’altra banda, el patrimoni material valencià relacionat amb la cria del cuc de seda, la filatura i teixit de la seda no està, ni de lluny, ben tractat. El Col·legi de l’Art Major de la Seda, autèntic rovell de l’ou de l’antic barri de Velluters de València, ha arribat a una greu situació de deteriorament davant de la passivitat còmplice i culpable de les institucions públiques. El nobilíssim edifici i les seues pintures; les màquines, els telers, els debanadors, les mostres de teles i dissenys del seu projectat museu continuen amenaçats. La Llotja, edifici sense parió del gòtic civil valencià i mediterrani, ha estat convertit a l’imaginari col·lectiu en una icona turística de la ciutat que amb prou feines és possible relacionar amb la seda. Caldria oferir una presentació més rigorosa del seu origen i la seua història. I què dir de les fàbriques d’Almoines, de Vinalesa, de Montcada? Molt malmeses i sense cap projecte seriós de conservació o musealització. Aquestes consideracions a qui pertoque. Ara, però, obriu el llibre Les paraules de la seda i acaroneu l’oïda amb aquestes paraules de vella nissaga.
