‘¿Cómo aprendemos?’, d’Héctor Ruiz Martín

Educació basada en evidències

¿Cómo aprendemos? Una aproximación científica al aprendizaje y la enseñanza. Héctor Ruiz Martín. Graó. Barcelona, 2020. 326 pàgines.

El títol d’aquesta ressenya fa referència a una nova col·lecció de l’editorial Graó, una de les més importants del país en l’àmbit educatiu, des d’on es tractarà de fonamentar amb evidències científiques de la neurociència, de la psicologia cognitiva o de les didàctiques específiques, les pràctiques educatives basades habitualment en l’experiència docent prèvia.

El llibre que ens ocupa és el primer títol d’aquesta col·lecció que s’inicia parlant d’evidències de la psicologia cognitiva de manera rigorosa i sistemàtica. L’autor ha dividit el llibre en cinc blocs i un epíleg. En el primer bloc, breu però molt interessant, hi planteja l’estudi científic de l’aprenentatge i l’ensenyament com a antídot contra els biaixos cognitius que poden influir en la pràctica docent. En el segon bloc, el més extens, hi presenta els coneixements científics que hem obtingut sobre els processos cognitius de l’aprenentatge, és a dir, sobre com la informació és processada, emmagatzemada i recuperada i, per tant, sobre els components, l’organització, els processos i la reorganització de la memòria, aquest últim aspecte molt relacionat amb el canvi conceptual. També parla de la transferència d’aprenentatges a contextos diferents i de l’aprenentatge profund i la creativitat. En el tercer bloc, hi aborda els factors socioemocionals que influeixen en la motivació i en el rendiment acadèmic dels estudiants, i en el quart ens presenta l’autoregulació a l’aprenentatge, en particular, la metacognició i l’autocontrol i els seus efectes en l’èxit escolar. En el darrer bloc es detalla la investigació relativa a processos clau de l’ensenyament, com la instrucció, el feedback i l’avaluació. El llibre acaba amb un epíleg en què es qüestionen les principals idees pseudocientífiques sobre l’aprenentatge (o neuromites educatius) com els estils d’aprenentatge, els períodes crítics i els entorns enriquits, el potencial cerebral o els hemisferis dominants, i tot documentat amb una extensa bibliografia de divuit pàgines, on es barregen referències clàssiques amb d’altres de recents.

En el llibre apareixen idees molt interessants per a l’aprenentatge, com ara que amb la repetició no hi ha prou per a memoritzar: «Quantes vegades ha vist un bitllet de deu euros? El podria dibuixar?», pregunta l’autor. Cal comprendre, relacionant amb els coneixements previs, i evocar, tractar de recordar el que s’ha après sense rellegir-ho, i explicar-ho a un mateix o a un altre amb les pròpies paraules, perquè «si no ho saps explicar, no ho saps». El fet de demanar-li al cervell que recupere aquesta informació és el que li indica que és important i que l’ha de tenir a mà. D’altra banda, respecte als currículums escolars, l’autor defensa la profunditat sobre l’amplitud, ja que si el currículum és molt extens l’alumnat no tindrà temps per a relacionar els coneixements i no aprendrà.

En resum, un llibre molt adient per a ensenyar psicologia cognitiva al professorat en formació o en actiu que vulga basar la seua docència en evidències i ajudar l’alumnat a aprendre.

© Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1 (2021)
Doctor en Física i catedràtic d'universitat de Didàctica de les Ciències Experimentals de la Universitat de València (Espanya). Investiga en didàctica de la física, en formació del professorat de ciències i en pensament crític i qüestions sociocientífiques en l'educació científica.