‘De neuronas a galaxias’ d’Adolfo Plasencia Diago
Les fronteres del saber en el segle XXI
De neuronas a galaxias
Adolfo Plasencia
PUV. València, 2021. 540 pàgines.
La investigació científica és una activitat de frontera, perquè la seua avidesa escrutadora converteix en insegur tot saber adquirit. Sempre hi ha més realitat que la que està donada als nostres sentits, més realitats que les que els nostres sabers donen per consagrades i, davant la mirada científica, tot es torna frontera, terra ignota, oceans de no saber.
Per a habitar la frontera es requereix ment oberta, tolerància a la incertesa, disposició a la sorpresa i reconeixement de la vastitud de la pròpia ignorància. Poques certeses en la motxilla, ja que en terres movedisses es converteixen més aviat en obstacles o paranys.
Aquest territori d’inseguretats ofereix també una de les experiències humanes més apassionants i, per això, sempre hi ha gents disposades a travessar la duana. Unes exploren galàxies on pel que sembla hi ha superestrelles que devoren els seus planetes; unes altres se submergeixen en les profunditats de la nanomatèria i observen la paradoxa que un objecte puga trobar-se en dos llocs al mateix temps; n’hi ha que furguen en les neurones buscant indicis de la consciència i d’altres que es remunten en el temps còsmic rastrejant fòssils immaterials de l’origen de l’univers.
D’aquestes gents de frontera –de les fronteres de la ciència– tracta De neuronas a galaxias ¿Es el universo un holograma?, editat ara en castellà per Publicacions de la Universitat de València. De la mà d’Adolfo Plasencia, assistim a 39 converses, algunes inèdites, com la de Frank Wilczek i les del capítol dedicat a la COVID-19, amb persones immerses en laboratoris, en departaments universitaris o en tallers de creació.
«La realitat és més estranya que no ens pensàvem», confessa Ignacio Cirac des de la perspectiva de la física quàntica. I Sara Seager, astrofísica, afegeix que «hi ha planetes de tota classe de grandàries i masses». I ho sabem perquè hem canviat la forma com pensem, es tracte de l’energia, la massa, el cervell, la consciència i la llibertat, la capa d’ozó i l’escalfament global, la informació i la comunicació, l’arquitectura, i la vida; sobretot, la vida humana, a la qual, en aquesta conjuntura històrica, ha posat en escac un virus inesperat i desconegut. Com diu Enjuanes, hem de veure els virus «com a entitats que s’estan reinventant constantment a si mateixes mitjançant un procés creatiu no superat per un altre mecanisme en la naturalesa». Innovadors sense consciència.
Per les pàgines del llibre desfilen Tim O’Reilly o Richard Stallman, Álvaro Pascual-Leone i José M. Carmena, Anne Margulies i Sara Seager, Rosalind W. Picard i Hiroshi Ishii. I molts noms més. A través de les converses, el llibre desconstrueix i reconstrueix la nostra visió del món i de la ciència: ningú espera ja trobar la veritat, perquè tot és provisional i transitori; ja no hi ha plaer solitari, perquè tot és treball col·lectiu, esforç compartit, amb instruments tan difícils d’imaginar com el CERN. I tanquem aquesta nota amb una frase del professor emèrit José Bernabeu: «El descobriment del bosó de Higgs no és el punt final de la comprensió. Al contrari, és el principi». Sorprenent i estrany: només estem al principi.
