Del Saler al Túria. Els primers moviments ciutadans que van dissenyar València
Carles Dolç
Pruna Llibres / El Magnànim. València, 2021. 162 pàgines.
Fa ja alguns anys, documentant-me sobre el moviment ciutadà que havia salvat la Devesa del Saler –i l’Albufera de València– d’una urbanització projectada als anys seixanta del segle passat en aquest espai natural, a penes vaig trobar algunes referències a la qüestió en uns pocs llibres. En Ramon Folch detallava el que hauria significat aquesta urbanització per a l’ecosistema albuferenc en la seua obra Ús o abús?, quan parlava de les zones amenaçades del litoral, i alguns estudiosos de l’ecologisme espanyol, com Joaquín Fernández, feien referència al moviment «El Saler per al poble» com a pioner de l’ecologisme europeu. Però en tots els casos es tractava d’unes poques línies o d’una simple nota al peu.
El llibre que ara publica l’arquitecte i activista Carles Dolç, Del Saler al Túria, omple aquest buit i ens ofereix un recorregut fidel i minuciós –fruit d’un treball de documentació, però també del seu coneixement i experiència en primera persona– sobre la defensa de la Devesa del Saler, i sobre la reivindicació d’un altre espai verd a la ciutat de València: els moviments «El Saler per al poble» i «El riu és nostre i el volem verd». Dues iniciatives ciutadanes que van confluir en el temps i en els objectius: la concepció dels espais naturals i les zones verdes com a béns comuns i públics.
Deia Carles Dolç en una de les presentacions de l’obra que aquest llibre naix de la necessitat de respondre a dos oblits: un, l’individual, el seu propi, aquell que ens ocorre a tots sobre les nostres vivències a mesura que van passant els anys; l’altre, l’oblit col·lectiu. És el que passa quan no hi ha documentació escrita sobre un fet, que corre perill de ser oblidat, o, pitjor encara, tergiversat i reapropiat.
A aquells dos moviments que van tenir lloc als setanta, durant els últims anys de la dictadura franquista, els devem avui dia l’existència del Parc Natural de l’Albufera de València –que inclou aquesta franja boscosa que va estar a punt de desaparèixer durant l’etapa del boom turístic i el desenrotllisme franquista– i també d’un parc urbà que vertebra la ciutat de València, la qual sens dubte seria molt diferent en cas d’haver-se dut a terme el pla original d’emprar l’antic llit del riu per a construir una xarxa de vies ràpides. Com apunta Carles Dolç en el subtítol del llibre, aquests moviments van dissenyar la València actual.
Avui, vora cinquanta anys després d’aquells moviments, les problemàtiques que abordaren aquelles reivindicacions ciutadanes encara tenen aspectes sense resoldre. El Parc Natural de l’Albufera és un ecosistema fràgil i sotmès a múltiples pressions. Sense anar més lluny, les seues platges es veuen amenaçades per l’augment dels temporals però també per la falta de sediments. Un problema que anirà a més si es duu a terme l’ampliació del port de València que es pretén escometre. D’altra banda, el disseny urbà, no només de València, té al davant el repte de recuperar l’espai, durant tants anys reservat a l’automòbil, per a les persones. I el paper de la ciutadania i dels moviments socials pot ser clau en la resolució d’aquestes qüestions: si ja ho va ser als anys setanta, per què no ara?
