«Desert d’aigua», de Carles Pedrós-Alió

131-55

Desert d’aigua. Crònica d’un científic varat a l’Àrtic. Carles Pedrós-Alió. La Magrana, Barcelona, 2007. 208 pàgines.

Quan a la tardor de 2004 vaig visitar el trencaglaç Amundsen, en una excursió oferta pel Govern canadenc als assistents al Congrés Mundial de Periodisme Científic, poc m’imaginava que després un llibre em faria rememorar aquella visita. I que ho faria d’una manera tan agradable, mostrant-me aquell vaixell com un lloc de convivència on homes i dones de procedències molt diverses participen en una campanya d’estudi de l’Àrtic, compartint una experiència extraordinària. Com indica el subtítol, l’obra de Carles Pedrós-Alió (microbiòleg de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona), és la crònica d’un científic a l’Àrtic, on passa sis setmanes fent una campa nya durant la qual té com a residència i centre de treball aquell trencaglaç remodelat per fer-ne un vaixell de recerca. La crònica que ens avança el subtítol, però, no es limita a descriure el que s’esdevé durant les setmanes que l’autor va participar en la campanya de recerca a 70 graus nord, en un vaixell immobilitzat en el mar congelat durant el llarg hivern àrtic 2003-2004. L’obra és alhora un llibre de viatges i un text divulgatiu, però no oblida els aspectes humans dels seus personatges. I el llenguatge és molt acurat, cosa malauradament poc freqüent en el món de la ciència. És un text divulgatiu per molts aspectes: descriu la recerca que fan els investigadors que participen en la campanya; descriu la geografia de la zona, fenòmens que s’hi donen, com ara les aurores boreals amb les tempestes que de vegades les acompanyen; i no oblida aspectes històrics relacionats amb l’exploració d’aquestes terres i mars, que anem coneixent a poc a poc al llarg del llibre.

Confesso que la visita que vaig fer a aquest vaixell em fa sentir la crònica més propera. Perquè quan descriu la vida a bord, no em cal imaginar el vaixell; en tinc prou a recordar-lo. Hi reconec la sala on es fa vida comuna, les cobertes –especialment la coberta de l’helicòpter, on vaig quedar-me un estona contemplant el vell Quebec sota la llum del capvespre–, els laboratoris, la maquinària per al treball, particularment aquell enorme cilindre de cilindres per a mostrejar, que submergeixen des de l’interior mateix del vaixell per evitar que les mostres es congelin.

Un llibre en què l’autor comença dient: «Sóc feliç. En aquest precís instant sóc eufòricament feliç. Estic conduint una motoneu per sobre la banquisa àrtica…» anima a continuar la lectura. Fins i tot a qui li resulti difícil d’imaginar que algú pugui ser feliç a trenta graus sota zero (cinquanta sota zero amb el factor corrector del vent). Però s’entén que els altres factors ambientals facin l’autor ser feliç en aquell paratge aparentment inhòspit i el facin sentir «un agraïment indefinit de poder gaudir d’aquest espectacle prodigiós, una excitació interior, com si això, en aquest precís moment, fos la materialització del paradís.» I és que Pedrós-Alió ens transporta admirablement a aquell paradís de glaç i ens transmet amb el seu llibre una mica d’aquella felicitat que ell traspua.

© Mètode 2011 - 55. Gen, ètica i estètica - Tardor 2007

Societat Catalana de Biologia (Barcelona).