Començarem amb una afirmació taxativa: Educar per al col·lapse, el llibre de divulgació científica de Jordi Marín i Monfort, és una denúncia de com la societat en què vivim sacrifica la vida als beneficis comercials. Es tracta d’una conseqüència del sistema capitalista, que fa que les empreses només pensen en criteris de màxima productivitat i els ciutadans visquem en un hedonisme consumista perpetu sense que es tinga en compte la catàstrofe ecològica a què ens aboca aquest model. De fet, Jordi Marín i Monfort identifica i explica amb claredat alguns símptomes que ja l’anuncien: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica i els efectes contaminants de l’ús dels aparells digitals. No costa gaire d’imaginar que són unes crisis que provocaran que la societat, tal com l’entenem, col·lapse en un futur no gaire llunyà, amb el daltabaix social que això suposarà.
Certament, Educar per al col·lapse és, per dir-ho amb una metàfora contundent, un avís d’incendi en tota regla. Tanmateix, també es tracta d’un llibre per a l’esperança. I això és així perquè està escrit per un professor de secundària, és a dir, per algú que té la responsabilitat de transmetre a les noves generacions la necessitat del canvi. Una tasca que només es pot fer des de la confiança en la capacitat dels joves per a fer les coses de manera diferent; uns joves que, cal no oblidar, no són els qui han impulsat aquesta societat. Malauradament, aquí ens trobem amb una altra dificultat. La pedagogia actual és un reflex d’aquest sistema capitalista perquè valora l’especialització, pròpia de la divisió de treball industrial, per damunt de la formació integral de la persona. En aquest ordre de coses, també es prefereix que l’alumnat tinga habilitats mecàniques (competències, en diuen) en lloc de saber i de pensar les coses. Doncs bé, cal dir que en Educar per al col·lapse, Jordi Marín i Monfort també denuncia amb encert aquesta situació. Ho fa de l’única manera possible: demostrant un gran bagatge de coneixement de la seua àrea, que són les ciències, i explicant-ne les experiències com a docent. Es tracta d’una perspectiva eminentment personal que atorga al llibre un marcat caràcter d’autenticitat, i que també el dota d’un realisme molt necessari a l’hora de criticar el que hi ha. Quant a això, cal esmentar la importància d’aquest enfocament perquè fa anys que el professorat de secundària suporta retallades econòmiques i s’adapta a propostes educatives dictades des de dalt totalment alienes a la seua opinió com a professionals del tema.
«Educar per al col·lapse és una denúncia de com la societat en què vivim sacrifica la vida als beneficis comercials»
És en aquest sentit que s’han d’interpretar les mesures concretes que proposa l’autor. No debades, quan recomana que tots els instituts tinguen un hort, no només ho fa perquè l’alumnat aprenga de primera mà nocions bàsiques de biologia, sinó perquè saber cultivar el que mengem podria ser fonamental en el futur. O quan reivindica la vida rural, no només mostra interès per una manera de viure alternativa i allunyada de la urbana, sinó que també apunta al fet que al futur crític que s’albira serà clau una redistribució de la població i dels recursos. Ras i curt: s’ha de coordinar la ciència i la pedagogia des de la mateixa realitat de l’aula. És així com es pretén refermar en l’alumnat uns continguts concrets i transmetre la necessitat d’introduir nocions com la del decreixement, bàsicament perquè els recursos no són infinits. Finalment, cal afegir que són uns plantejaments que doten la ciència d’un marcat esperit humanista, el qual, al mateix temps, ja ens indica per on hauria d’anar el futur d’aquesta disciplina.
Sense continguts concrets, una persona no pot saber qui és, ni qui pot ser, ni tan sols on pot anar. Per això, hauríem de preguntar als altres professors què en poden dir, d’aquest avís d’incendi de Jordi Marín i Monfort. Què poden aportar a la ciència un professor d’història, un de literatura o un de filosofia? Sens dubte, conèixer els orígens de l’actual sistema econòmic pot ajudar a corregir-lo; llegir sobre els problemes de la vida humana en aquesta societat ens pot commoure i transmetre valentia; o pensar sobre com els diferents àmbits de la vida estan imbricats i no són pas independents ens ha d’ensenyar a cooperar. Després de tot, la interdependència i la cooperació pressuposen la diversitat en la mesura mateixa en què la superen sintèticament. I és la clau filosòfica perquè l’escola pública recupere una funció bàsica que també està perdent: integrar totes les sensibilitats i orígens dels alumnes alhora que corregir les desigualtats socials. En tot cas, Educar per al col·lapse és un necessari punt de partida. Ara és el moment que altres professors, d’altres matèries, diguen la seua i completen aquest marc científic i pedagògic. Resulta urgent.
