«El blues de los agujeros negros» de Janna Levin

En la rebotiga de l'espai

El blues de los agujeros negros
Janna Levin
Traducció de Marcos Pérez Sánchez. Capitán Swing. Madrid, 2021. 240 pàgines.

El novembre de 1916, Einstein va publicar un article on va predir l’existència d’ones gravitatòries. El setembre de 2015, els dos detectors del projecte LIGO (Laser Interferometer Gravitational-Waves Observatory), situats a més de 3.000 km de distància l’un de l’altre, van fer alhora la primera detecció d’ones gravitatòries i la primera observació directa del col·lapse de dos forats negres per formar-ne un de sol. La història de LIGO és el tema d’aquest llibre, amb un títol que ja indica el to en el qual està escrit.

Janna Levin és una astrofísica teòrica estatunidenca, que compagina la seua investigació amb una fructífera activitat divulgadora. És la directora científica del centre cultural novaiorquès Pioneer Works, lloc de trobada entre disciplines artístiques i científiques. Va passar l’any 2015 preparant i escrivint aquest llibre, i l’acabà justament quan es van detectar les ones gravitatòries. El resultat dona una idea prou detallada sobre els inicis i el funcionament d’un gran projecte com LIGO. Cada detector consisteix en dos tubs perpendiculars de quatre kilòmetres de llarg, a l’interior dels quals un feix de llum fa múltiples reflexions. L’observació d’interferències lluminoses permet detectar les minúscules variacions (de l’ordre d’una part en tres trilions!) en la longitud dels braços, produïdes per l’arribada d’una ona gravitatòria. Al llibre van apareixent ones gravitacionals, forats negres i estrelles de neutrons, juntament amb els somnis dels promotors del projecte, Rainer Weiss, Ronald Drever i Kip Thorne, de reeixir allà on altres havien fallat. Levin ens parla de les dèries i manies d’aquests científics, les seues trajectòries personals, els seus entusiasmes, dubtes i decep­cions. També ens informa d’altres projectes semblants, com l’italià Virgo, amb el qual es va establir una necessària coordinació per tal de contrastar els resultats..

Levin va entrevistar els científics promotors, va visitar les instal·lacions situades a Hanford Site (Washington) i a Livingston (Louisiana), en va seguir l’activitat quotidiana, va parlar amb molts participants del projecte, va compartir tertúlies amb els postdocs a Caltech…. Va saber escoltar i fer les preguntes adequades però també les més impertinents. D’aquesta manera ens assabenta de molts aspectes importants però que sovint són desconeguts fora de la pròpia col·laboració –sobretot en un gran projecte–. Desfilen així les dificultats dels promotors dintre de les seues institucions, l’escepticisme de molts col·legues, les rivalitats entre científics, les negociacions amb la National Science Foundation perquè aprovés i financés el projecte, les intervencions en el Senat dels EUA per obtenir la llum verda a una despesa excepcional, la rivalitat entre estats per acollir el projecte o la hostilitat inicial dels veïns de la instal·lació de Livingston.

Tot plegat, aquesta vessant sociològica és al meu parer l’aspecte més original del llibre. Levin ha sigut capaç de mostrar tot el que hi ha al darrere d’un projecte de big science i explicar-ho d’una manera molt atractiva. El llibre interessarà fins i tot a aquells lectors per als qui, dintre de les seues preferències intel·lectuals, la gravitació no els faça el pes.

© Mètode 2021 - 111. Transhumanisme - Volum 4 (2021)
Professor d'Investigació de l'Institut de Física Corpuscular (CSIC-Universitat de València).