El canon científico
José Manuel Sánchez Ron
Editorial Crítica, Barcelona, 2005, 342 pp.
de l’Editora Nacional publicada pel Ministeri de Cultura, i del posterior tancament dels clàssics d’Alfaguara.
Sols per la novetat que representa, l’aparició d’aquesta iniciativa ja resulta per si mateix saludable.
Obre la col·lecció aquest Canon científico proposat per J. M. Sánchez Ron, físic i catedràtic d’història de la ciència a la Universidad Autónoma de Madrid i acadèmic de la Real Academia de la Lengua, i ho fa amb un objectiu explícit: imitar l’exemple de Harold Bloom, qui va proposar un cànon occidental que incloïa una síntesi de textos i autors fonamentals; aquells que Bloom considerava com a canònics per entendre la nostra cultura. Conscient de l’absència d’una proposta semblant en el domini de la ciència, Sánchez Ron es proposa alleujar aquesta «lamentable situació»: «Estrictament és el volum que inaugura una col·lecció de clàssics de la ciència i la tecnologia, que té com a objectiu publicar, en espanyol, obres fonamentals, clàssiques, del pensament científic i tecnològic de totes les èpoques i llocs. Com a introducció a una col·lecció semblant, el meu objectiu no és construir una història de la ciència (encara menys de la tecnologia). En absolut. El que busque és construir un cànon científic en el mateix sentit que Bloom, és a dir, pretenc aïllar les qualitats que converteixen les obres i científics que incloc en canònics, és a dir, en autoritats de la nostra cultura.» Amb aquesta intenció, l’autor construeix un llibre de trenta-set capítols, que abracen des dels grans clàssics de la civilització grega fins a la física quàntica i la genètica contemporània, qualificades al llibre de «cànon quàntic» i «protocànon genètic».
La tria d’autors i contribucions científiques –la tecnologia és un referent sols marginal– que fa Sánchez Ron és consistent i indiscutible, com no podria ser d’una altra manera en un bon coneixedor de la història de les idees científiques. Òbviament es tracta d’una selecció personal que és tan justificable
i vàlida com ho serien altres, perquè en seleccionar els grans clàssics (cànons) del pensament científic segurament caldria distingir entre alguns d’inqüestionables
i altres que hi entrarien en funció de la valoració que en fa l’historiador. La tria, és absolutament eurocèntrica i això resulta especialment cridaner en dos moments històrics concrets: en l’antiguitat clàssica i en l’Edat Mitjana. En el primer cas, el llibre continua insistint en la idea avui insostenible d’una societat hel·lènica que és el bressol únic de la cultura científica, sense incorporar-hi no ja els abundants elements científics i tecnològics que l’hel·lenisme va fer d’elements de les grans cultures perses, egípcies o mesopotàmiques, sinó que ni tan sols fa referència a les grans cultures científiques orientals de la Xina o l’Índia. L’absència de textos i autors de l’Islam, la gran cultura científica en l’Edat Mitjana o de textos jueus o andalusins no és justificable en una obra que aspira a incorporar les fites més representatives de cada període històric; hauria guanyat en amplitud i diversitat, sense caure en els tòpics referents tradicionals.
Aquesta orientació tradicional ens porta a la segona gran característica del llibre: l’exaltada retòrica de l’heroi. El llibre ofereix una representació positivista de la història de la ciència, entesa com una evolució de coneixements cada vegada més perfectes, que queda reiteradament exemplificada en la famosa frase escrita per Newton a Hooke: «Si he aconseguit veure més lluny, és perquè he pujat a les espatlles de gegants.» Sánchez Ron ens presenta una història de grans figures, de gegants herois, de la qual es deriva una visió de la ciència com un seguit de genialitats degudes a pensadors excepcionals, la genialitat dels quals compara i valora amb criteris sorprenents, com per exemple el valor econòmic dels seus llibres en el mercat de les subhastes.
Els diversos capítols contenen breus introduccions valoratives dels mèrits intel·lectuals que justifiquen la presència de cada autor, encara que no s’endinsa en l’explicació de la importància científica dels mèrits de cada autor, en relació amb els problemes científics i les societats de cada temps. L’obra sembla dedicada als científics i ensenyants de les ciències, que hi poden trobar materials de reflexió i una certa cultura del passat de la seua disciplina científica o professió. En aquest sentit, l’obra aporta informacions i materials d’interès. És una llàstima, tanmateix, que l’autor no haja procurat fer l’esforç d’analitzar i explicar al lector quins eren els grans problemes teòrics o pràctics que, sobre el món i la natura, tenien plantejades les societats que engendraren tot aquell valuós cabal intel·lectual. Perquè, sens dubte, això hauria aportat unes coordenades sociohistòriques imprescindibles per anar una passa més enllà de l’heroïcitat i fer comprendre la ciència com un element fonamental de la societat i la cultura de cada temps. Els autors que integren el cànon occidental de Bloom justifiquen la seua presència per la repercussió de les idees a la història de la cultura. Els del cànon científic de Sánchez Ron apareixen més com a herois d’una quimèrica ciència que va descobrint noves veritats. Sospite que ho són tots els que hi apareixen amb mèrits més que sobrats, però per raons que poc tenen a veure amb la retòrica d’epopeia heroica amb què Sánchez Ron mira l’evolució de la cultura cientificotecnològica. Llevat de les exaltacions panegíriques i anant al que convé, els científics, el llibre aporta elements valuosos. Esperem que les monografies que s’anuncien aporten visions una mica més critiques, actualitzades i serioses, perquè la historiografia internacional de la ciència ha fet als últims anys aportacions ben rellevants.
93ES-MONO-5-conjetura-poincare
