«El futuro de la humanidad» de Michio Kaku

Turisme de masses per l’espai-temps


El futuro de la humanidad

Michio Kaku
Traducció de Juan Manuel Ibeas Delgado.
Debate.
Barcelona, 2018. 416 pàgines.

El professor Kaku ens condueix en un viatge a través del temps i de l’espai. El llibre analitza breument la història de l’exploració espacial per centrar-se ben aviat en el seu futur. Des del començament, l’autor deixa clares prioritats i intencions. Cap conjuntura sociopolítica o climàtica que ocórrega al nostre planeta pot ser impediment per a embarcar-nos en el viatge que ens proposa. Kaku fa de Ciceró dels escenaris que ens trobem pel camí, tot aprofitant per fer alguna pinzellada bastant superficial dels conceptes físics que podrien ser rellevants en la futura exploració del cosmos per part de l’ésser humà.

Els amants de la ciència-ficció gaudiran del viatge perquè l’autor fa mencions constants als clàssics del gènere i, de fet, usa les idees dels seus autors com a fonament per al que ell espera que siguen viatges reals. Per moments, però, hom no sap si efectivament està llegint un llibre d’homenatge als clàssics de la ciència-ficció o un llibre de divulgació científica.

No deixa de ser cert que la ciència-ficció ha inspirat troballes científiques recents. Un cas que aborda el llibre és la solució que el físic mexicà Miguel Alcubierre va proposar per a les equacions d’Einstein. Aquesta solució, que permetria viatges superlumínics tot fent plecs en el teixit de l’espai-temps, va trobar inspiració en un capítol televisiu de Star Trek. Però tampoc no podem caure en el parany de pensar que tota la ciència relacionada amb l’exploració espacial acabe sorgint de novel·les i sèries. En aquest sentit, el llibre traça un camí lineal basat en les idees i el marc historicocultural de l’autor (com tota obra que pretén fer una projecció futura), sense cap garantia que les coses vagen per on es planteja en el text.

Precisament, la devoció de Kaku pel desenvolupament de la cursa espacial el fa lloar tímidament la gestió del president Trump en aquesta línia, o donar com a bo el principi d’autoritat dels grans empresaris, només per ser-ho, que pretenen donar impuls a la carrera espacial per mitjà de la inversió privada. De fet, es considera positiva aquesta iniciativa i es destaquen vies de negoci que poden fer rendible la inversió en viatges espacials en el nostre entorn més immediat, el Sistema Solar. Així, s’hi proposa el turisme o la mineria com a possibles fonts de rendiment del capital invertit. Encara que en algun punt del llibre planteja l’opció d’usar robots per a la segona activitat, això no queda clar en les primeres mencions a la idea, la qual cosa resulta bastant preocupant per al lector sensibilitzat en el vessant social del progrés. Kaku passa per alt conseqüències i patiments de qualsevol avenç que tracta, dona per bo el model actual i el projecta en el temps i en l’espai. I ho fa des d’una perspectiva nord-americana que s’acosta a la caricatura en algun moment. A més, sobta que només en la segona meitat del llibre l’autor faça una reflexió relativament menor sobre els perills actuals de certes polítiques o activitats econòmiques depredadores per a la vida al nostre planeta.

«Els amants de la ciència-ficció gaudiran del viatge perquè l’autor fa mencions constants als clàssics del gènere»

Pel que fa al vessant profètic, tot físic és conscient que les relacions que s’estableixen entre les persones, l’economia, la difusió d’idees… poden ser estudiades, a tot estirar, com a processos no lineals, és a dir, guiats pel determinisme però impossibles de predir amb certa antelació a causa de la seua sensibilitat extrema a unes condicions inicials inabastables pel que fa a quantitats d’informació, o molt difícils de fixar amb la precisió necessària. El futur està sotmès a aquesta complexitat. Tanmateix, el volum ens dona la visió d’un cientifista amb un optimisme en el poder de l’avanç tecnològic que s’acosta a la fe.

De segur, la tecnologia, en general, ha millorat i perllongat l’esperança de vida dels éssers humans… però sobretot dels occidentals. I, indubtablement, quan arriben els avenços que profetitza l’autor milloraran la vida de molts, tret que aquests canvis puguen marcar diferències fonamentals entre els uns i els altres. És el cas preocupant de l’enginyeria genètica aplicada a l’ésser humà, o la immortalitat. En aquest cas Kaku sí que es mostra caut, però, renovadament optimista. Crec que hem vist abusos destructius de la tecnologia i això ens hauria de convidar a ser molt cauts (fins i tot desconfiats) a l’hora d’expressar certes conviccions. En el món de la ciència, però, Kaku no és un exemple únic d’optimisme impenitent.

Tornant al contingut de l’obra, l’optimisme de l’autor el porta a lluitar contra totes les dificultats evidents dels viatges interestel·lars a base de solucions cada vegada més complexes tecnològicament: intel·ligència artificial avançada, plegaments forçats de l’espai-temps, acceleradors de la mesura d’un sistema solar, esferes de Dyson… Si no ens autodestruïm abans, potser farem viatges així i es faran realitat alguns dels somnis humits de Kaku, però no seran tan lineals i senzills com podria interpretar el lector ingenu.

En resum, si vostè és un lector de ciència-ficció, i li interessa posar-se al dia en les idees que hi ha al voltant de l’exploració de l’espai, la cerca d’exoplanetes o la física que hi ha al darrere de tot plegat, el viatge que Kaku proposa és el seu viatge. Ara bé, si, per contra, la pervivència de l’espècie humana no li sembla una necessitat còsmica, o si simplement vol entendre conceptes físics amb certa profunditat, no li’l recomane més enllà d’una lectura d’entreteniment que s’ha d’agafar amb perspectiva i cert grau de cinisme.

© Mètode 2019 - 101. La memòria dels ossos - Volum II (2019)

Investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València.