«Els primers éssers que van tenir consciència del temps van ser així mateix els primers a somriure», escriu Vladimir Nabokov en Parla, memòria. Potser va ser així, però per a Dean Hamer la consciència del temps el que va originar, més que la rialla, va ser un desig irrefrenable de resar. Segons aquest prestigiós genetista, membre de l’Institut Nacional del Càncer, i un gran coneixedor dels mecanismes neuroquímics i etològics de l’espècie humana, hi ha una relació directa entre el desenvolupament de la consciència i l’espiritualitat.
El llibre El gen de Déu és una obra interessant. Encara que està escrit amb un estil molt directe, llegir-lo resulta apassionant. De debò, vol que pensem que el misticisme té una base genètica? Parla seriosament quan sosté que hi ha individus millor dotats genèticament per a les experiències sobrenaturals que altres? Hamer ha localitzat «un gen de Déu», és a dir, una seqüència del nostre material genètic (concretament el gen VMAT2) que predisposa les persones a l’espiritualitat. Aquest gen codifica una hormona monoamina que, segons diu, en funció de la seua abundància produeix experiències d’autotranscendència i misticisme. Per demostrar-ho ha treballat amb bessons idèntics i bicigòtics, i la veritat és que els resultats són bastant aclaridors i mostren que l’herència és important en el moment de viure o no la religió. Almenys molt més important que l’ambient social.
Per tant, creure en Déu podria ser adaptatiu. Segons Hamer, «un dels papers més importants que representen els gens de Déu en la selecció natural és proporcionar als éssers humans un sentit innat de l’optimisme». Un grup d’humans amb una major proporció del gen VMAT2 té majors possibilitats d’èxit biològic que un altre desproveït d’aquest gen. També sembla que la gent religiosa viu més temps (les estadístiques els proporcionen set anys més de vida). Els resultats d’aquest genetista han estat molt polèmics: si bé per a alguns «trobar el gen de Déu és la prova que no hi ha Déu, que la religió no és més que un programa per a enganyar-se a un mateix», en canvi per als creients la presència d’aquests gens místics «és un signe més de la inventiva del creador: una forma intel·ligent d’ajudar els humans a comprendre i acceptar la seua presència».
Si Diderot o Voltaire alçaren el cap, potser el que més els sorprendria del nostre temps és la potent vigència del fanatisme religiós arreu del món. La Il·lustració confiava en el magisteri de la raó per a vèncer els excessos del poder i de la superstició. Però, com adverteix Hamer, «l’espiritualitat ve de dins», amb les seues exacerbades conseqüències. En fi, un tema apassionant per al debat d’idees: què va ser abans, la rialla o la por? La superstició o la raó? Pense que Nabokov s’emportaria una bona sorpresa. Somriure sembla no ser tan humà com resar.
