|
«Som fets de temps i matèria». Aquesta frase de David Jou il·lustra la qüestió central d’El labertint del temps, la simfonia de la matèria on aquest catedràtic de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona recull i amplia dos llibres anteriors, El temps i la memòria en la ciència contemporània i Matèria i materialisme. Temps i matèria, o memòria i cos, açò és en definitiva allò que som i, per tant, aquestes dues magnituds són la base de la nostra manera de percebre i comprendre el món. El llibre que ens ocupa ara combina humanisme i ciència per reflexionar al voltant d’aquests dos conceptes tan presents en la nostra vida i alhora tan difícils de comprendre i de definir. Aquesta combinació de ciència i filosofia proporciona una visió més ampla de l’evolució del pensament al voltant d’aquestes dues qüestions. El llibre presenta una estructura clarament diferenciada, amb una primera part que tracta sobre el temps i una segona sobre la matèria, el que fa que es puguen llegir de manera totalment independent. Al final de cada un dels assajos, un annex amb quatre poemes de l’autor al voltant de les dues qüestions centrals arrodoneix aquest llibre el principal valor del qual és invitar a la reflexió. Jou reprèn en aquestes pàgines la base del pensament i del coneixement sobre l’home i les preguntes bàsiques sobre l’existència. Des de la vida i la mort i el cos i l’ànima, l’origen i la fi de l’univers, l’existència o no de Déu, l’eternitat o la possibilitat de viatjar en el temps, temes clau suscitats pel temps i per la matèria, al voltant dels quals han girat moltes de les grans preguntes de la ciència i de la filosofia al llarg de la història. Com diu el mateix autor, «la ciència ens ajuda a formular, amb noves potencialitats i nous mètodes, qüestions que ha plantejat i continuarà plantejant la filosofia, la curiositat humana en general, la inquietud que ens duu a preguntes enllà de les percepcions concretes i la utilitat immediata». A través de diverses disciplines com la física quàntica, la biologia, la filosofia i fins i tot la teologia, Jou ens invita a reflexionar al voltant d’aquesta relació existent entre allò que s’han preguntat els humanismes i allò que la ciència ha estudiat. Si potser alguns punts poden resultar un tant obscurs per a aquells lectors no iniciats en matèries com la física, l’autor sap posar l’accent en la reflexió que susciten aquests temes, permetent al lector no només comprendre sinó obrir nous dubtes, perquè, com el mateix autor indica, «el que som depèn no tan sols del que tenim i del que sabem, sinó també del que desitgem i del que ens preguntem», i preguntar-nos al voltant del temps i de la matèria i tot allò que això implica és preguntar-nos, al cap i a la fi, per allò que ens hem anat preguntant des de fa milers d’anys: què som i cap on anem. Anna Mateu, Revista Mètode. |
El laberint del temps, la simfonia de la matèria |
