El largo verano: de la Era Glacial a nuestros días és un llibre que aborda la influència del clima dels últims 18.000 anys sobre les societats humanes. Cal aclarir que el títol no és exacte, perquè s’hi relaten els canvis climàtics de manera detallada fins al 1200 dC i no fins a l’època actual, el que deixa un oportú marge per a dos llibres més del mateix Fagan que se centren en aquest període. L’autor, en aquest cas, tracta d’establir les relacions de les societats humanes amb el clima canviant del nostre planeta durant l’Holocè, i per fer-ho, a més de dades paleoambientals, utilitza profusament els registres arqueològics, focalitzant geogràficament l’atenció segons l’època i el grau de desenvolupament de les distintes civilitzacions.
El llibre parteix de dos supòsits: primer, que els canvis ambientals han modelat les societats; i segon, que la humanitat s’ha anat tornant cada vegada més vulnerable als canvis climàtics, especialment a aquells successos catastròfics poc habituals. Tot un avís de cara a la problemàtica actual sobre el canvi global: no s’ha d’oblidar que totes les civilitzacions que s’analitzen, per invulnerables que paregueren en el seu marc històric, entraren en declivi o es col·lapsaren sorollosament en veure’s superades per les circumstàncies ambientals. Els únics supervivents autèntics del relat són les societats de caçadors-recol·lectors, capaces d’adaptar-se a una gran quantitat d’ambients gràcies a una enorme flexibilitat social i geogràfica. Des de l’aparició de l’agricultura i el consegüent sedentarisme, la subordinació de les poblacions humanes als cicles climàtics –especialment a la sequera– ha anat augmentant ininterrompudament, i, arribat un punt en què la mobilitat no era una opció, per la grandària dels assentaments, la desaparició d’aquestes poblacions, per riques i emblemàtiques que foren, era inevitable; això, o la guerra i el vandalisme.
Brian Fagan és arqueòleg i antropòleg, i això es nota de seguida, en la forma de narrar, en el detall amb el qual tracta la vida quoti-diana de la gent, en les reconstruccions de les societats investigades. No cau en fantasies improbables (excepte quan descriu la prehistòria, aportant un imprescindible component imaginatiu) i recolza convenientment les dades històriques amb registres paleoambientals, que obté dels treballs de diversos especialistes en la matèria. L’estil del llibre és amè i resulta realment entretingut de llegir (si exceptuem la consulta de les nombroses notes i aclariments, que obliguen a avançar a les últimes pàgines amb freqüència), a diferència d’altres obres similars, i només dues ombres apareixen durant la lectura: la falta de fotografies i la deficient qualitat d’algunes imatges clau (grollerament pixelades, de manera inexplicable), i una traducció que, tot i que en termes generals és acceptable, acumula un grapat de termes impropis i d’anglicismes fàcilment evitables.
