|
Quan Barack Obama es va presentar a les eleccions presidencials de l’any 2008, milers de voluntaris van col·laborar de manera altruista al llarg de tota la campanya. Posem per cas que el partit demòcrata hagués decidit donar-los un petit incentiu econòmic. Vostè què creu, que la seva dedicació hauria estat més intensa o que no? Un economista del corrent més neoclàssic diria que sí, perquè els voluntaris, com qualsevol altre Homo economicus, calculen de manera egoista els costos i beneficis de les seves accions. Un psicòleg expert en el camp de l’economia conductual, en canvi, posaria l’accent en el fet que, de vegades, les emocions representen un paper molt més important que la raó en la presa de decisions. La prova, un estudi realitzat a Suïssa en què es va observar que els voluntaris que col·laboraven sense cobrar en un projecte hi dedicaven més hores que no els que cobraven. Si l’exemple, tret del llibre El lladre de cervells, ha captat la seva atenció, això és perquè, com diu el seu autor, la ciència interessa a tothom, sempre que ens l’expliquin de manera amena i divertida. I això és justament el que ha intentat fer ell des que va abandonar el seu doctorat en genètica per dedicar-se a la divulgació, convençut que portar una bata blanca i tancar-se tot el dia en un laboratori no era el seu destí. El biòleg i bioquímic tortosí va treballar quatre anys com a editor i guionista de Redes, el cèlebre programa de televisió d’Eduard Punset, abans de passar un any a l’Institut Tecnològic de Massachusetts; a la Universitat de Harvard gràcies a la beca de periodisme científic que atorga la Fundació Knight. Va ser a les classes, seminaris i laboratoris d’aquestes dues prestigioses institucions on va aprendre la màxima «gratar on no pica», és a dir, a obrir la ment per explorar nous interessos intel·lectuals. I va començar a «robar» el màxim nombre de cervells possibles. De les seves converses amb els científics més rellevants del món en matèries tan diverses com la neurociència, la cosmologia, la genètica, la psicologia humana o el canvi climàtic, va néixer primer un bloc –Apuntes científicos desde el MIT– i ara aquest llibre. Pere Estupinyà té un manera diferent d’explicar la ciència, que fa que agradi tant al lector científic com al públic en general. I és que combina l’anècdota amb el missatge rigorós. Com quan ens explica que les pupil·les es dilaten en ple orgasme per endinsar-nos en el funcionament del sistema nerviós i presentar-nos els resultats de les últimes investigacions del màxim expert en fisiologia i neuroquímica de l’excitació sexual. O com quan se sotmet a un escànner cerebral per explicar-nos com els científics poden detectar les nostres mentides observant l’augment del flux sanguini al nostre cervell. Ho fa, a més, des d’una perspectiva crítica amb la pròpia ciència. Un exemple. Ni les investigacions que es publiquen en revistes científiques de la talla de Nature i Science se salven, donat que, segons ens diu l’autor d’El lladre de cervells, tenen més possibilitats de ser errònies que d’altres de similars publicades en revistes de categoria inferior. Anabel Herrera. Periodista, Barcelona. |
El lladre de cervells. Tot compartint el coneixement científic de les ments més brillants
|
