Nervis a flor de pell, mirada concentrada, silenci absolut i un bisturí a la mà. Just davant d’ell, un dels pocs exemplars de Ramosmania rodriguesii existents al món, i una missió: aconseguir la pol·linització artificial de les flors i salvar aquesta espècie de l’extinció que la persegueix durant dècades. Així comença l’autor d’aquest llibre a explicar la seua història d’amor per les plantes. Elles, les vertaderes protagonistes de l’obra, el van enamorar sense paraules ni mirades, només amb la bellesa dels seus colors, formes i utilitats.
Carlos Magdalena, autor d’El mesías de las plantas, va nàixer a Astúries, i des de ben menut va tenir curiositat per conèixer el nom i les propietats dels éssers vius que l’envoltaven, especialment les plantes. Amb l’ajuda de sa mare, aficionada a la botànica, va ser capaç de memoritzar centenars de noms comuns i científics de plantes d’arreu del món, així com la seua forma de propagació i el seu paper en l’ecologia dels ecosistemes. Malgrat la seua passió per aquests organismes, no va ser fins els 28 anys que va començar a formar-se i a treballar com a horticultor botànic. Com a resultat de diferents casualitats, va iniciar-se com a becari al Reial Jardí Botànic de Kew (Londres), on actualment és un dels horticultors més reconeguts. El títol del llibre fa referència a ell mateix, o més aviat al malnom amb què el periodista Pablo Tuñón va batejar-lo en 2010. Lluny de sentir-se intimidat per una expressió tan evangèlica, Magdalena es va animar a «predicar», com un vertader evangelista, la importància de les plantes en l’ecosistema terrestre, i a divulgar casos d’espècies que es troben (o es trobaran ben prompte) en perill d’extinció.
Estructurat en catorze capítols, podríem dir que El mesías de las plantas integra tres vessants diferents. El primer, sense cap dubte, és el vessant científic, en la qual l’autor explica diferents aspectes de la botànica, com ara els sistemes de reproducció de les plantes i les estratègies de conservació d’espècies en perill d’extinció. Narrat a través dels viatges fets per l’autor durant els últims anys, destaca la sonada història de Ramosmania rodriguesii. Protagonista de les primeres pàgines del llibre, és una de les plantes que s’han salvat de l’extinció gràcies a la dedicació –i la tossuderia– de Carlos Magdalena. Coneguda com a «cafè marró», aquesta planta nativa de l’illa Rodrigues, a la República de Maurici, va estar considerada extinta durant dècades, amb un únic espècimen salvatge a l’illa. El Reial Jardí Botànic de Kew havia estat reproduint-la artificialment durant anys, però ningú era capaç d’obtenir llavors viables d’aquesta planta-cadàver. Va ser aleshores quan l’autor del llibre va dedicar-se a observar que algunes flors maduraven més prompte que altres, i que alguns encreuaments mostraven ser incompatibles. Després de mesos de proves en solitari (tothom al seu voltant en donava per impossible la salvació), Carlos Magdalena va obtenir fruits amb llavors viables d’R. rodriguesii: la planta estava salvada de l’extinció.
«Les contínues agressions al patrimoni vegetal són àmpliament criticades i denunciades per Carlos Magdalena»
El segon vessant del llibre és més biogràfic, i se centra en la vocació de Carlos Magdalena pel món de la botànica. És admirable com l’autor transmet al lector l’amor que ha sentit des de ben menut per les plantes, i que les seues experiències de la infància i el fet d’haver-se criat en un entorn natural i respectuós amb el medi ambient van ajudar-lo a resoldre els majors problemes amb què es va trobar com a horticultor professional. També transmet les seues frustracions en els moments en què sembla que no es pot fer res per salvar una espècie, i l’eufòria en històries amb desenllaç feliç, en què aconsegueix rescatar una espècie vegetal de la seua desaparició.
Finalment, el tercer vessant d’El mesías de las plantas és la crítica a la manca de polítiques de conservació del patrimoni vegetal, la transformació paisatgística i, en general, a l’impacte de la nostra civilització sobre el medi ambient. Tot i ser la part més curta del llibre pel que fa a l’extensió, potser és la més contundent de les tres vessants. Personalment, em van sorprendre les històries de salvació d’espècies que semblaven ja desnonades, però em van impactar encara més les barbaritats comeses pels humans durant les històries d’extinció d’algunes de les espècies protagonistes del llibre. Per exemple, l’autor ens explica que l’únic exemplar silvestre d’R. rodriguesii a l’illa Rodrigues va ser arrancat parcialment per algú tot i estar protegit per una tela metàl·lica. A més a més, un dels primers exemplars «ressuscitats» d’una altra espècie al límit de l’extinció, Nymphaea thermarum (el nenúfar més petit del món), va ser furtat per algun visitant del Reial Jardí Botànic de Kew, cosa que va posar de nou en perill la seua conservació. Més enllà d’aquests exemples particulars, les contínues agressions al patrimoni vegetal són àmpliament criticades i denunciades per Carlos Magdalena al llarg de les seues històries. De fet, en acabar el llibre, la principal idea amb què es queda el lector és la importància de les plantes en el nostre ecosistema, i la necessitat de tenir una forta consciència ecològica com a societat moderna. Crec que la creació d’aquesta consciència és, justament, l’objectiu de l’autor. Tant de bo aquest evangeli verd siga només l’arrel de molts esforços més per respectar i conservar el nostre patrimoni vegetal.